Empreses

Andrea Lisbona

directora general de touchland

“Crear empresa en plena crisi sona a bogeria, però és un punt de llum”

Preparada, jove (té 25 anys), emprenedora, i amb empenta. És l'imatge que transmet Andrea Lisbona, responsable de Touchland, empresa dedicada a generar salut ambiental mitjançant sistemes automàtics d'higiene de mans, que a la vegada serveixen com una eina de màrqueting i de responsabilitat social corporativa. I com sempre, les aparences enganyen: rere una imatge de nena bona s'hi amaga una cinturó marró en judo, esport en què va assolir un tercer lloc en campionats estatals. És un exemple d'una nova fornada de noies que han triat emprendre com a sortida.

M'imagino que de petita no volies ser una princeseta de Candy Candy, oi?

Pel fet de tenir un germà i un televisor a casa, havíem de trobar un terme mitjà. I fer-li veure la Candy era una tortura, així que a casa es veia Bola de drac. Per Reis, quan era molt petita i una mica il·lusa, demanava el núvol Kinton i el vehicle del Goku, per volar on volgués.

L'esport és un bon vehicle per a l'autodisciplina i la cultura del treball. Com t'ha influït?

És una bona eina per formar-te com a persona. Aprens el que és l'esforç, l'esperit de superació i el respecte per l'adversari. El judo és un esport més de cap que de força. Em va costar entendre-ho; amb sis anys, tan bon punt començava els combats agafava velocitat i l'adversària aprofitava la meva empenta per tirar-me a terra. Vaig aprendre a utilitzar més la tècnica que la força desmesurada.

Que el judo sigui un esport més masculí, t'ha ajudat a no tenir complexos?

Com tot pare protector, el meu va apuntar-m'hi als sis anys, però la sorpresa va ser quan vaig entrar a la classe i tot eren nois. No hi havia ni vestuari de noies, i me'n van haver de fer un a mida. Vaig perdre la vergonya i els complexos.

Vas passar d'estudiar Esade i disseny de moda a muntar una empresa de salut ambiental i higiene.

Vaig fer Esade perquè sempre he sabut que volia muntar una empresa. Aquesta és la versió oficial. La no oficial és que va ser per una aposta amb el meu pare, que em va picar dient que no aconseguiria acabar Esade. Després, el disseny de moda va ser per intentar transformar un hobby en empresa. Però a vegades les oportunitats passen davant teu, i has d'estar atent. Quan estudiava als Estats Units, el país estava ple de dispensadors per higienitzar les mans cada pocs metres, a tot arreu. La higiene de mans era una tendència que també arribaria aquí. I, mai millor dit, ens vam posar mans a l'obra.

Com vas començar?

Fa gairebé un any, en plena crisi i amb els ànims generals baixos. Vaig prendre una decisió que, com totes, implica un risc que cal gestionar. Amb la grip A, de cop, les autoritats t'ensenyaven a rentar-te les mans i et trobaves ampolletes de gel desinfectant fins i tot a les gasolineres. La meva decisió va ser ajornar el llançament del producte fins que passés la grip. Part de l'equip creia que era el millor moment per inundar el mercat. Jo, tossuda, creia que no ens havíem de posicionar com un producte per a pandèmies, sinó per al dia a dia. I, efectivament, tots els productes que es van instal·lar, passada la por general, es van deixar d'utilitzar. Al cap d'un mes llançàvem el dispensador Touchland des d'una vessant emocional i positiva, comunicant que l'empresa que aposta per això cuida la teva salut, i no per la imposició o la por.

Quins han estat els teus pitjors moments?

Hi ha hagut dies de plorar, dies que ho engegaries tot i de desesperació. Els pitjors moments són els de l'espera, de la incertesa des que presentes el producte al potencial client fins que et respon. Vendre és com enamorar algú, l'has de convèncer que ets diferent i que faràs que la seva vida sigui millor.

I els millors?

Quan s'afegeix algú a l'equip. Quan li expliques el projecte i veus que se li il·lumina la cara. En un any, ja som més de 40 representants i més de 8 distribuïdors nacionals i internacionals.

Ho recomanaries?

Sí. Crear una empresa en plena crisi pot sonar a bogeria, però també és un punt de llum. I veure que molta gent que se'ls havien acabat les ganes de lluitar i les idees han vist en nous projectes una manera de sobreviure. Ser emprenedor és una aventura, et tornes un 4x4, perquè un dia tens una reunió amb empresaris importants, i l'endemà has d'anar a muntar un dispensador al bar del barri. En això consisteix, a embrutar-se les mans i a aprendre a gaudir cada moment que se't presenta.

Com et veus en un futur?

Tinc l'esperança de seguir sent lluitadora, somiadora i tossuda, però escoltant. Sé que l'esperit emprenedor no desapareix, així que espero seguir tenint ben oberts els ulls i els sentits perquè cada cop que passi una oportunitat de negoci davant meu, no la deixi escapar. Des que era petita, m'han dit moltes vegades que era diferent. Potser perquè mai he tingut vergonya davant de cap situació, ni m'he tirat enrere per res; o potser perquè sempre tenia una sortida enginyosa de qualsevol problema. Ser una persona diferent no és dolent, et fa irreemplaçable
.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.