opinio

Sense rumb i a punta de pistola

El govern Rajoy no té rumb i no té política econòmica més que la marcada per Europa. Més enllà de les contradiccions amb el programa electoral, la seva improvisació, manca d'estratègia i debilitat en l'impuls reformador ha aniquilat la seva credibilitat dins i fora d'Espanya. Les mesures presentades dimecres segueixen mostrant-se erràtiques i no directament relacionades amb els problemes més importants de l'economia: l'atur, la competitivitat i el crèdit. Servirà per reduir la prima de risc? Segur que no. Rajoy va aparèixer com un portaveu del consell europeu que no comparteix les mesures que aplica i que mai hauria adoptat sense l'amenaça externa. Algú creu que quan la situació permeti respirar seguiran les reformes? Els mercats i Merkel tampoc. Aquest és un govern sense lideratge ni impuls reformador que ha hagut de fer seu un primer pla seriós -encara que incomplet– dissenyat a l'exterior.

L'augment de la pressió fiscal i la caiguda de la capacitat adquisitiva de treballadors públics derivats d'aquest pla deprimiran encara més la demanda interna. Recordin que el problema amb el deute no és el seu volum, sinó la capacitat futura d'Espanya per tornar-lo. És cert que l'austeritat és un valor que avui necessitem i que sense ella ens veuríem abocats a una crisi de deute indefinida. Però cap economista del món defensa l'austeritat com a únic camí de sortida a una depressió econòmica com l'actual, que és necessària i haurà de seguir. El problema és com es fa i com es complementa amb altres mesures no fiscals.

Les retallades de despesa continuen fent-se ad hoc, sense un model coherent i integral d'estalvi. L'única preocupació del govern ha estat quadrar l'Excel del dèficit i assolir els objectius comptables amb les menors ferides possibles. Com a exemple només cal apuntar que l'AVE, en canvi, símbol sense racionalitat econòmica, manté intactes les seves perspectives d'inversió (més de 4.000 milions). Per això alguns creiem que davant d'un govern incapaç de fer una assignació racional dels fons públics el pitjor que pot fer-se és un estímul fiscal keynesià. I que, per tant, el que cal és complementar l'austeritat fiscal amb reformes estructurals i amb una decidida flexibilització del paper del BCE.

Per la seva banda, la demanda externa tampoc acaba de tirar del carro per problemes endèmics de competitivitat als quals cal sumar-hi les barreres administratives (com la ineficiència de les duanes) i d'inversions (com en la connectivitat ferroviària i portuària). En l'actual context la millora de la competitivitat només pot venir (1) d'increments de la productivitat, (2) d'una devaluació fiscal (3) d'un diferencial d'inflació favorable o (4) d'una reducció dels salaris i beneficis. Però (1) el govern no mostra gaire interès en la productivitat, (2) la devaluació fiscal és poc decidida amb només una reducció de l'1% de les cotitzacions i (3) el diferencial d'inflació favorable és impossible en l'actual context institucional del Banc Central Europeu. L'única sortida, doncs, és un empobriment gradual de treballadors i empresaris. I en això estem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.