Seria una passa enrere. Sortir de la zona euro sense sortir de la UE requereix, com ha recordat la cancellera Angela Merkel, una modificació del Tractat de Maastricht, cosa que dura molt de temps. Mentrestant, el que pot passar amb els mercats de deute dels països perifèrics no ho sap ningú. Alemanya ha volgut imposar totes les seves condicions en aquesta crisi de l'euro i, sota el pretext que calia austeritat per pal·liar el suposat malbaratament de diners, ha fet durar una crisi sense gaire importància, des del gener del 2010, gairebé dos anys, per protegir els interessos dels seus bancs. S'ha negat a tota mena de solucions estables per al deute sobirà. No ha deixat cap sortida, i fins i tot ha tancat la via que el BCE segueixi comprant deute sobirà.

El problema és actualment un problema del mercat de capitals mundial i, per tant, estic segur que Angela Merkel rebrà pressions fortíssimes dels EUA. És ella que ho ha espatllat i és ella l'única que ho pot arreglar. I això no vol dir que Alemanya hagi de pagar, perquè comprar deute espanyol i deute italià dels pròxims dos anys no és llençar els diners, perquè aquest deute es pagarà, i a un preu millor que el deute alemany. És mentida que Alemanya estigui pagant les malifetes d'Espanya i Itàlia.

Els problemes d'Espanya i Itàlia són problemes de liquiditat, no pas de solvència, almenys en el cas espanyol. La missió del BCE hauria de ser prestar diners admetent un col·lateral adequat, però l'hi deixaran fer, els alemanys? Com que tenen por de la inflació... Nosaltres, amb un atur del 20%, naturalment no tenim por de la inflació, i els alemanys tampoc n'haurien de tenir, perquè aquest any Europa no creixerà, està molt per sota del seu creixement potencial. Si és així, l'augment de la quantitat de diner no ha de generar inflació. Si s'injecten diners al sistema, no n'hi haurà d'inflació, i si es veu que es comença a créixer, és el moment de recollir la liquiditat. Per a això hi hauria de ser el BCE.

Té una capacitat financera mínima. No el deixen actuar com a banc i els diners que té estan palanquejats i referenciats als ràtings d'Alemanya i França, i ara es posa en dubte la qualificació de França. Només hi ha una explicació: que no hi han volgut posar diners. I, insisteixo, no són diners perduts: en el cas d'Espanya i Itàlia, són diners invertits, perquè aquest deute es pagarà. Cal recordar que, al si de la UE, Alemanya no és el més gran contribuent per càpita, ni en proporció del seu PIB; paga més perquè representa el 30% de l'economia europea.

Si Itàlia es trobés en la mateixa situació que Grècia, si la gent pensés que de debò Itàlia no pagarà, seria una catàstrofe enorme. Però que no espantin la gent, Itàlia pagarà. Fa anys que té un deute molt alt. Sí que és cert que en els darrers anys ha tingut un creixement molt feble, però cal recordar que no ha patit una bombolla immobiliària i els seus bancs no estaven especialment malament.

Pensem en el cas de Grècia, que de fet sempre ha estat default i que va entrar a l'euro per les pressions dels EUA. Molta gent ha guanyat molts diners amb el deute grec, com George Soros va guanyar molts diners amb la sortida de la lliura esterlina del sistema monetari europeu el setembre del 1992. Hi ha operadors internacionals que han fet això amb Grècia, i després ho faran amb Portugal, o Itàlia. Si ho volguessin fer amb Holanda, no se'n sortirien, perquè a ningú li passa pel cap que Holanda no pagui el deute.

En circumstàncies normals, un banc d'inversió guanya molt pocs diners, però en circumstàncies de mercats revolucionats té oportunitat de guanyar moltíssims diners. I també de perdre'n, com li ha passat a qui fou president de Goldman Sachs, Jon Corzine, que va veure com el seu fons d'inversió queia apostant en el deute europeu. Estic segur que hi ha interessos a manipular la informació, fer córrer rumors, mirar de retardar les decisions. Si el problema del deute grec s'hagués arreglat el gener del 2010, s'hauria acabat la festa.

No és una obsessió. Si teniu un deute i el banc us avisa que no us renovarà el crèdit, us haureu de desendeutar, tant sí com no. Això els ha passat tant a les famílies espanyoles com als bancs espanyols, perquè no oblidem que el nostre problema és un problema de deute privat, no pas de deute públic. El problema és que, mentre us esteu desendeutant, no esteu gastant, perquè el desendeutament el feu amb el vostre estalvi. Ens enfrontem a una temporada que no serà de creixement ràpid, perquè el consum triga molt a créixer. I no només perquè hi ha molt atur: és perquè les famílies estan molt endeutades.

Amb creixement tot és més fàcil, però dir que no es pot crear llocs de treball mentre no hi hagi creixement, no és cert. Hi ha moltes coses que es poden fer sense que el PIB creixi. Per crear llocs de treball es poden canviar les condicions de contractació i augmentar els llocs de treball a temps parcial. Penseu que el 30% dels llocs de treball que s'han creat a Alemanya últimament són a temps parcial. Recordo que els treballadors d'una fàbrica d'una petita ciutat alemanya van decidir reduir-se la jornada i el sou a la meitat per deixar entrar els joves, considerant que havien d'adquirir experiència.

Jo crec que sí. Ningú ha fet els comptes sobre què passaria l'endemà que fos un fet una UE de dues velocitats. Si un és de la segona velocitat i deu diners al de la primera, li pagaria en pessetes, no en euros. Per tant, els bancs de la primera velocitat, dels deutes de la segona velocitat, no en cobrarien ni un ral. Què quedaria del sistema financer alemany o francès? Res, si som els seus clients.

Es pot fer, però és molt dolorós, sobretot en un escenari d'inflació baixa. Si la inflació és del 10% i us pugen el sou un 2% cada any, es guanyen vuit punts cada any per ser competitius i esteu contents, perquè us han apujat el sou. Però si la inflació és del 0%, baixar el sou nominal costa molt. Sí que haurem de sotmetre'ns a un procés d'aquesta mena, perquè justament la bombolla immobiliària va fer créixer molt els sous, i hem de recuperar punts de competitivitat via deflació. Quanta? Ningú no ho sap, perquè hem de recuperar competitivitat amb els béns comerciats, com els industrials, i no amb les cases, que no s'exporten.

Les entitats financeres que no han tingut diners haurien d'haver fet fallida. Ha estat un gran error del nostre sistema financer que no hi hagi hagut cap fallida, entre altres coses perquè els mercats no s'ho creuran, que no hi ha cap entitat en fallida tècnica. Podem tenir el problema d'entitats financeres que sembla que estan vives, però no ho estan, perquè no poden prestar. Són com aquells zombis bancs de la crisi japonesa. El 2007 vaig proposar al govern estatal la creació d'un banc dolent, i tant el secretari d'estat d'Economica com el subgovernador del Banc d'Espanya em van dir que no, que tenien una idea millor, que era aprofitar l'avinentesa per reordenar el sistema financer, que volia dir fer alguna cosa amb les caixes. El Banc d'Espanya es va equivocar en aquest aspecte i també en defensar els interessos dels bancs espanyols. El Banc d'Espanya no hauria d'haver acceptat mai la recapitalització forçosa tal com s'ha fet. Als bancs alemanys i francesos no s'hi ha posat ni un ral. Aquell any es podia fer un banc dolent a Espanya perquè l'Estat no tenia un problema de deute públic. Ara tampoc tenim un gran problema, però els mercats perceben que sí que el tenim. Ara no som a temps per fer el banc dolent, perquè si el govern espanyol diu que vol emetre 100.000 milions de deute per quedar-se els actius dels bancs, els mercats els fan pagar les ganes.

La combinació d'una enorme bombolla immobiliària, necessitats financeres colossals que genera el dèficit de la balança corrent i un sistema financer que necessita cada dia entre mil i dos mil milions de dòlars, no pot permetre una recuperació ràpida. Si han mantingut la qualitat de vida és perquè les famílies estan endeutades. A més, la liquiditat injectada per la Reserva Federal s'ha quedat a les caixes dels bancs i les empreses, que se la guarden fins que trobin una oportunitat interessant.