Opinió

Exportar o morir

Fa tot just un any, des d'aquestes mateixes planes escrivia un article dedicat a la política de foment de la internacionalització empresarial. En aquell moment encara eren frescos els resultats de les eleccions catalanes i el govern Mas havia de donar els seus primers passos. Des d'aquesta tribuna considerava imprescindible impulsar les actuacions de suport a les empreses exportadores, així com engegar una profunda reforma de l'estructura i les polítiques públiques en aquest àmbit.

Ha passat un any i l'èmfasi del govern català s'ha situat aquests mesos en les impopulars “retallades”, imposades per un inesperat allargament de la crisi, amb les nefastes conseqüències sobre la recaptació fiscal, uns mercats de capitals tancats i volàtils i l'incompliment de certes transferències de l'executiu estatal. És probable que el nou inquilí de La Moncloa també opti per una estratègia similar, ateses les circumstàncies generals i les expectatives dels creditors estrangers.

En qualsevol cas, tal com afirmava tot just fa un any, l'austeritat no pot esdevenir l'únic referent quan es tracta de donar suport a les exportacions. El Departament català d'Empresa i Ocupació ha estat, junt amb el de Territori, el més afectat per les retallades pressupostàries, limitant encara més els ajuts als empresaris innovadors i exportadors. La reorientació de les línies de suport cap als avals han afavorit la Generalitat, ja que no computen a efectes de dèficit públic, però no ha eliminat el risc de moltes operacions i s'ha afegit als nombrosos avals i garanties que ja acumulen els empresaris als bancs.

Al govern estatal ja és conegut “l'aprimament” de l'ICEX als darrers dos anys, amb una minva acumulada del pressupost superior al 30%. Una de les darreres mesures del gabinet ZP ha estat convertir el vell institut de comerç exterior en una empresa pública, dotant-la de major autonomia i capacitat financera. Esperem, però, que això no només es tradueixi en el cobrament massiu de serveis per part de l'Institut, un fenomen ja iniciat, sinó també en més ajuts als empresaris. La xarxa d'oficines comercials hauria d'esdevenir un eixam de “zones d'aterratge” per als empresaris, on no només es prestin simples serveis de lloguer d'espais, sinó també es faciliti de debò l'entrada en mercats complexos. El propi exministre Miguel Sebastián ja v a voler reformar sense èxit l'estructura de suport exterior, impulsant la xarxa fora d'Europa. Certament, en la redefinició del sector públic que segurament farà el nou govern de l'Estat, hi convindria també una reorientació de la nostra xarxa exterior. Té poc sentit mantenir estructures importants a països propers i mercats que són gairebé regionals, on treballen ja nombrosos consultors i empresaris. No és el mateix exportar a Alemanya que fer-ho a Kazakhstan i, per tant, el nivell de suport públic tampoc no hauria de ser igual. Queda molt per fer, però és fonamental que a La Moncloa i la Plaça Sant Jaume tinguin clar que sense l'exportació no hi ha futur per a les nostres empreses, ni per al país.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.