Gran angular

Un espoli fiscal endèmic

El catedràtic Jacint Ros Hombravella lamenta que el dèficit de Catalunya amb l'Estat pràcticament no varia quan es canvia el model de finançament, i pronostica que els dos grans partits espanyols tombaran el pacte fiscal

Els últims resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central publicats pel Departament d'Economia i Coneixement assenyalen que el dèficit fiscal català equivalia al 7,9% del PIB l'any 2006; al 8,1% el 2007; al 8,5% el 2008 i al 8,4% el 2009. Res de nou sota el sol, assenyala l'economista Jacint Ros Hombravella, que recorda que Ramon Trias Fargas va fer la seva tesi l'any 1959 sobre la balança fiscal de la província de Barcelona, on sortia un dèficit fiscal del 8,5% del PIB barceloní. “L'espoli, el gran desequilibri o com se'n vulgui dir és endèmic, estructural, d'entre un 7 i un 10 per cent del PIB català -diu l'autor, entre altres llibres, de Catalunya: una economia decadent? (1992) i de Més val sols... La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya (2009)- i això obliga a funcionar amb un braç lligat a l'esquena.” Una excessiva sortida de recursos molt important perquè un 10% del PIB representa la meitat de la formació de capital públic i privat i dos terços de les despeses de la Generalitat.

Sense aquest dèficit, el deute públic de la Generalitat estaria eixugat en dos anys, mentre que amb el sistema de finançament vigent ha de col·locar deute entre els particulars i demanar bestretes al govern central per pagar les nòmines i les factures. No hi ha dades dels exercicis posteriors als 2009, però la situació de la caixa de la Generalitat constata que el model de finançament implantat arran de l'aprovació del nou Estatut és insuficient, i els partits catalans discuteixen com plantejar a Madrid un pacte fiscal que tingui uns efectes equivalents al del concert basc i el conveni navarrès. Res de nou sota el sol: cada vegada que canvia el model -aquest amb el socialista Rodríguez Zapatero, l'anterior amb el popular José María Aznar- el govern català de torn n'exalta la millora, i al cap de pocs mesos es comença a debatre la insuficiència en una comissió del Parlament. Ros ja ho havia anunciat quan va escriure Més val sols...: i va advertir davant la revisió de la llei de finançament de les autonomies de règim comú: “Si acceptem aquest finançament, estarem fent un pas enrere en la independència molt important. Tenim un dèficit fiscal del 10% del nostre PIB, 19.000 milions d'euros, 1.200 milions o una mica més no resolen absolutament res i ens lliguem per més temps a la política econòmica espanyola.”

Fins i tot Jordi Pujol diu que la seva política del peix al cove no porta enlloc. Ros diu que en els anys noranta es veia com a l'única via perquè els dos grans partits estatals “no estaven per fer favors i el marge era molt estret”, però ja en aquells temps estava entre els que pensaven que la cosa no anava bé. Va ser un dels quinze especialistes que el 1998 van escriure per iniciativa d'Òmnium Cultural el llibre Catalunya i Espanya. Una relació econòmica a revisar, per denunciar el ”tracte econòmic i fiscal inacceptable” que Catalunya rebia de l'Estat espanyol.

Un dèficit fiscal que tradicionalment, des de Madrid, els autonomistes com Francesc Cambó i els industrials catalans deien que quedava compensat pel superàvit en la balança de mercaderies amb la resta de l'Estat. “Un argument que es podia entendre en un mercat tancat, però això va acabar l'any 1959. Moltes pimes catalanes venen el 80% de la producció a l'estranger, i el 20% restant es reparteix a mitges entre Catalunya i la resta d'Espanya. L'argument comercial és contestable, però a Madrid no ho volen veure de cap manera”, explica Ros Hombravella, convençut que la petició d'un pacte fiscal fracassarà: “El País Basc pot tenir un concert perquè és petit, però un concert a Catalunya és impossible perquè Espanya no voldrà prescindir de 21.000 milions d'euros anuals que li arriben de Catalunya. Fa gràcia que el PP i el PSOE de la Loapa practiquin amb el finançament de les comunitats autònomes el principi comunista de cadascú segons les seves necessitats i de cadascú segons la seva capacitat.”

Total, que “amb Espanya no hi ha res a fer”, diu Ros Hombravella, que fa trenta anys col·laborava amb el PSC i va passar a col·laborar amb ERC en l'època de Carod-Rovira, quan es va passar a fer “un catalanisme de butxaca que va tenir molt èxit. Quan t'expliquen que amb les relacions amb Espanya cada habitant de Catalunya perd 2.300 euros anuals, t'emprenyes encara que no siguis independentista”.

Pessimista sobre la possibilitat que s'aconsegueixi un pacte que redueixi el dèficit fiscal, diu que l'única alternativa és la independència de Catalunya, econòmicament viable fins i tot encara que els espanyols fessin boicot comercial (les vendes catalanes a Espanya, inferiors a les que van a l'estranger, representen el 25% del dèficit fiscal). I políticament? “Em sorprèn l'optimisme amb què ho veuen joves economistes que conec, convençuts que la UE i els Estats Units ens ajudarien si hi hagués conflicte. No ho crec, la UE no mourà un dit, amb problemes com el d'Escòcia o el de Flandes.” Qui sap, potser Espanya deixaria marxar Catalunya, com Txèquia va fer amb Eslovàquia... Més pessimisme: “Fa sis anys, el cap de l'Estat Major de l'Exèrcit va pronunciar una conferència al Cercle d'Economia i ens va recordar que la Constitució encomana als militars guardar la unitat d'Espanya, deixant clar que estan preparats.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.