I com un atac a l'estat de dret. Fixem-nos en països amb una tradició democràtica molt més sòlida, per exemple França. Té 163 col·legis i són molts menys advocats que els que té l'Estat espanyol, però a cada partit judicial hi ha un col·legi d'advocats. No s'entén un estat de dret sense una advocacia independent. Si es pot pressionar a qui exerceix la defensa, ens carreguem l'estat de dret. Qui garanteix la independència de l'advocat? Els col·legis. Volen justificar la supressió amb motius econòmics, dient que els col·legis som distorsionadors de la competència i això és fals perquè els nostres honoraris són pactats amb els clients. A més, la infraestructura es mantindrà, els edificis es mantindran i l'únic que se suprimirà són les juntes de govern, i les juntes no cobrem! No poden dir que amb la fusió s'abaratirà la quota per col·legiar-se perquè les despeses hi seran igualment.

És un atac a l'article 24 de la Constitució perquè limita l'accés del ciutadà als tribunals. La justícia necessita una reforma integral, però el que no pot ser és que s'hi facin pedaços amb idees d'il·luminat.

Aquí es va malentendre el terme. Nosaltres vam dir que som juristes i que, com a juristes, utilitzarem tots els mecanismes legals perquè els ciutadans no hagin de pagar les taxes.

El TC diu que la taxa no pot impedir mai l'accés a l'activitat jurisdiccional. El TC diu: posin les taxes que vulguin però aquestes taxes no poden impedir, pel seu import, que una persona posi un plet. I això és el que ha passat, l'import de la taxa és desmesurat. Com puc recórrer contra una multa de trànsit de 100 euros si la taxa és de 200 euros? O imaginem un matrimoni que es vol divorciar i que té dos habitatges. Si volen dissoldre la comunitat de béns la taxa els suposarà de 2.000 a 3.000 euros.

Però qui té dret a la justícia gratuïta? Els mínims els compleixen moltes famílies i aquí qui acabarà pagant és la classe mitjana. El ministre, a nosaltres, els advocats, ens va prometre en una reunió que no hi hauria taxes. Al cap de 4 dies hi havia taxes. Igual va passar amb les dones maltractades, que continuen pagant taxes per poder-se divorciar dels seus agressors tot i que ell va prometre que ho modificaria. La situació és molt greu.

No és el mateix 1 euro per recepta o el copagament que pagar tot el cost del servei. Un senyor que tingui un accident i quedi paralític, per poder reclamar a la companyia asseguradora una indemnització, necessitarà una demanda. Li pot representar entre 15.000 i 20.000 euros de taxa perquè reclama en funció del barem que pertoqui als danys soferts.

Paga per reclamar. Tradicionalment el col·lapse de l'administració de justícia s'ha volgut solucionar restringint recursos, aquesta sempre ha estat la gran solució. Però quin és l'efecte per al ciutadà? Que l'Audiència de Tarragona diu una cosa i la de Barcelona una altra de diferent i això genera inseguretat jurídica perquè, com que els assumptes no arriben a una instància superior, no hi ha unificació de criteri.

No conec a ningú que com a diversió es dediqui a posar procediments judicials. El tema és que el propi sistema es retroalimenta, no és eficaç i provoca d'altres conflictes. Si un divorci se solucionés en 15 dies i hi hagués mecanismes àgils per aclarir, per exemple, el sistema de visites de cap de setmana, es limitarien molts dels problemes que genera un divorci. El procediment principal en genera quatre més. El mateix passa amb les reclamacions de deutes entre empreses o societats. Una demanda tarda dos anys a tenir sentència i després s'ha de posar una querella per alçament de béns. Estem en un cercle viciós.