Focus

Recórrer nous senders

La biomassa és la gran esperança dels silvicultors per fer més rendible l'explotació forestal, però també hi ha altres recursos, com ara els bolets, els pinyons i els pagaments per serveis ambientals, entre d'altres

Obligar el boletaire a pagar una llicència és una altra via per rebre nous ingressos
Els PSA poden ser per garantir la qualitat de l'aigua o fixar CO2, entre altres fites

L'estadística pot ser fatídicament tossuda: els preus de la fusta van minvant, amb decrements de més del 5% anuals (un 50% en la darrera dècada) i els de la llenya, un 2,7% (40% en els últims quinze anys), mentre que el jornal del treballador forestal no ha parat de créixer, un 20% del 2000 al 2010. Cal capgirar la situació, doncs, i convertir en combustible per generar calor les restes de la tasca al bosc o les escorces i estelles de la indústria de la fusta és un dels senders que caldrà transitar.

El camí es comença a fressar: el mercat d'estella ha passat d'una producció de 50.000 tones el 2009 a gairebé les 200.000 tones l'any passat. L'any 2012, la biomassa va representar vora d'un 30% de la destinació de productes de fusta i llenya que procedeixen del bosc català. Una biomassa que es consumeix bàsicament a fora, tot que hi ha confiança que el consum a Catalunya arribi a les 100.000 tones amb les obertures de noves plantes que es preveuen. Així proliferaran exemples com el de Ribes de Freser, que amb una planta de biomassa ha creat una xarxa d'escalfament per a set equipaments públics.

MÉS CALDERES.

Per avançar, Robert Rossell, president de Matèries Forestals, empresa que compra i ven biomassa, considera que “és molt important potenciar institucionalment la instal·lació de calderes de biomassa perquè el seu cost desanima la gent a fer el canvi per deixar els combustibles tradicionals, força més cars”. El preu de venda del Mw/h de l'estella industrial és de 12,50 euros per MWh, considerablement més baix que el gas natural industrial, de 54,25 euros per MWh. Però cal no morir d'èxit, com reflexiona Jordi Jané, director gerent de Fustes Jané, que considera que en un futur immediat pot ser contraproduent “fer una gestió forestal directament per aconseguir biomassa, ja que el producte seria molt més car i el propietari forestal no guanyaria mercat, sinó que substituiria els clients de fusta pels clients de biomassa”.

La via de l'energia no ens hauria de fer oblidar que també es pot fer emergir negoci d'un subsector genuïnament forestal com és el del suro. Les finques forestals catalanes que es dediquen al suro són prou rendibles, tot i que s'observa el risc que en alguns casos es perdi valor perquè no es gestiona adequadament, i apareixen problemes com ara el corc perforador, que pot determinar que una matèria primera que podria sortir al mercat a 1.800 euros la tona, hagi d'anar a conglomerat, a un preu de 400 euros. En aquest segment, com destaca el secretari general del Consorci Forestal de Catalunya, Joan Rovira, cal tendir cap al model que marca Quality Suber, una aliança entre productors i indústria que abasta el mercat global, i que ha assolit que “el propietari vegi compensats els costos de l'aprofitament forestal, mentre que la indústria de transformació compleix els seus objectius comercials”. Una solució per superar les contradiccions del suro català: al país s'hi concentra el 70% de la indústria de tot l'Estat, que només transforma un 10% de suro autòcton, per una qüestió de costos.

Un país de bolets, fins a 3.600 tones anuals es cacen, però també de boletaires: fins a 800.000 persones són les que practiquen aquesta cacera habitualment, segons algunes estadístiques. I doncs, per què no fer-ne un aprofitament comercial, d'altra banda legítim? Els propietaris forestals, com explica Joan Rovira, proposen que, “ja que la part comercial no la podem controlar, fem una proposta ben senzilla: si activitats que es fan en el medi com ara la caça i la pesca necessiten llicència, també demanem-ne al boletaire, per crear un fons que s'abocaria a la gestió dels boscos perquè, entre altres millores, podrien produir encara més bolets, amb una explotació dirigida.” D'aquesta manera, en alguns indrets del bosc es podria potenciar el bolet per damunt de la producció de fusta, i també establir zones de vedat, com les de caça i pesca. Al Consorci Forestal pensen que fàcilment es podria nodrir un fons de 8 milions d'euros, xifra gairebé equivalent a la totalitat d'ajuts que es reben anualment.

Aquesta solució no la veu pas malament la Generalitat, que executa un pla pilot a Poblet, on s'ha habilitat una zona restringida a boletaires amb llicència. Antoni Trasobares, director general de Medi Natural i Biodiversitat, creu que “aquí tenim una altra manera d'aconseguir recursos dels productes que ens ofereix el bosc, dins del concepte de multifuncionalitat”. Des del CTFC no hi ha tant entusiasme, i el seu director general, Denis Boglio, pensa que “la llicència serveix com un factor regulador del sobreús, més que una font extra d'ingressos. En tot cas, serviria, com passa a Navarra o Castella i Lleó, per sufragar les despeses d'habilitar camins o contractar micòlegs”. El concepte multifuncionalitat pot ser un cabàs prou fondo, on caben possibilitats com ara el turisme associat als boscos o solucions tan innovadores com és bastir un sistema de pagament per serveis ambientals (PSA), és a dir, una transacció en què un comprador, un particular o una empresa paga per un servei ambiental –garantir la qualitat de l'aigua, mantenir la biodiversitat, crear un espai de lleure o fixar CO2- a un proveïdor, en aquest cas un silvicultor. Els PSA estan avalats per la política forestal europea, que els prescriu en diverses resolucions i directives, i ofereixen moltes possibilitats. S'ha estudiat ja com una determinada gestió del pi blanc pot fer augmentar fins a un 34% l'aigua aportada als cabals, cosa que pot ser de gran ajuda si hi ha escassedat a mitjà termini. A França, un estudi va demostrar que fer disminuir els costos de tractament en aigües que procedeixen de conques forestades, representa una reducció de 15 euros per any en la factura final d'una llar. A Portugal, una gran multinacional com Coca Cola paga 10.000 euros anuals a una associació de propietaris de suredes de l'Alentejo i Ribatejo per gestionar les suredes de manera que es poguessin mantenir els aqüífers. To un ventall de possibilitats s'obren al bosc multifuncional.

El saqueig continu dels pinyons

Quan ens endinsem en un bosc, hem de guaitar més enllà dels arbres, i veure que hi ha altres productes que també poden rendir com la fusta. El pinyó és una fruita seca molt estimada pel consumidor, fins al punt que en paga preus importants. Però el mercat que té a Catalunya és un mercat devastat: gairebé tota la seva producció literalment es roba i es comercialitza en un mercat il·legal. Els propietaris es planyen que, davant la inseguretat jurídica i la falta de control administratiu, es vegin obligats a renunciar a aquest preuat fruit del pi pinyer, que podria esdevenir la principal font d'ingressos de la propietat forestal. Com diu Joan Rovira, “seria tan senzill com obligar les indústries a fer traçabilitat del producte, perquè aquest es pogués canalitzar a través d'un mercat legal”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.