Les noves esperances europees
Com se sap, Europa és l'àrea on la gent, malgrat la crisi i les retallades actuals, viu amb la protecció social més alta del món. Amb un 7% de la població mundial, Europa genera el 25% del producte brut mundial i els països europeus gasten el 50% de les despeses mundials en qüestions d'estat de benestar.
Però aquesta Europa que el mes de maig que ve anirà a unes noves eleccions per escollir per sufragi dels ciutadans europeus el Parlament Europeu –que ara té capacitat de codecisió igual que el Consell- no està en el seu millor moment o, almenys, això és el que es diu.
Però Europa, com sempre es diu, ha avançat sempre que s'han produït crisis i em sembla que ara estem en un moment en què no es pot dir que Europa està en crisi, sinó en un procés de transformació i, fins i tot, de reforçament.
El primer símptoma d'aquest reforçament és la fi del primer exercici de “semestre europeu” en funció del qual els estats membres de la Unió Europea han perdut la independència per escollir lliurement la seva política fiscal i confeccionar el seu propi pressupost sense ajustar-lo als requeriments dels pactes europeus sobre els dèficits per fer possible que la Unió Econòmica i Monetària Europea vagi avançant.
El segon és que la Unió Bancària Europea està avançant per tractar de corregir que les vulnerabilitats de la banca influeixin negativament en el funcionament de l'economia europea. De moment s'ha creat un mecanisme únic de supervisió –associat al Banc Central Europeu- per analitzar la solvència bancària amb els mateixos criteris a tots els països i s'estan discutint els propers passos respecte a qui finançarà el tancament de bancs inviables (mecanisme de resolució) o, més endavant, la garantia de dipòsits.
En tercer lloc, podem dir que el procés d'Unió Econòmica i Monetària ha entrat en un procés federal innegable. Després de mesos de vacil·lacions derivades de com fer front a les crisis grega, irlandesa, portuguesa i xipriota, s'ha creat un mecanisme europeu d'estabilització que, a falta d'eurobons, ajuda a fer que els estats membres trobin una certa solidaritat financera europea i això queda complementat per l'activisme contra la crisi que està demostrant el Banc Central Europeu presidit per Draghi, en comparació del poc activisme que mostrava el BCE quan al capdavant hi havia Trichet. Ara fa alguns dies l'expresident Rodríguez Zapatero presentava les seves memòries, on explica que la manca de visió de Trichet respecte a la crisi que s'acostava va fer que, el juliol del 2008, el Banc Central Europeu incrementés el tipus de interès en comptes d'abaixar-lo.
Passant a l'àrea política, un element de transformació és l'intent d'aconseguir que la població europea deixi de pensar que la UE no és democràtica o que està massa allunyada de la realitat dels seus problemes.
POCA PARTICIPACIÓ.
És cert que les polítiques d'austeritat que alguns països amb dèficit fiscal estan aplicant per seguir la normativa europea no serveixen perquè la ciutadania se senti còmoda amb les orientacions que arriben des de les seus de la Comissió Europea a Brussel·les o la seu del Fons Monetari Internacional a Washington, però no és menys cert que el Banc Central Europeu –des de Frankfurt– ha fet molt més del que preveien els tractats per salvar l'euro i per evitar que algun país perifèric europeu hagués de sortir de l'euro per la seva impossibilitat d'obtenir la confiança dels mercats financers com a conseqüència del seu elevat i creixent nivell d'endeutament.
POLÍTIQUES D'AUSTERITAT.
Un rellançament de l'economia alemanya pel pacte CDU de Merkel i SPD de Gabriel ajudarà els països més escèptics i que més critiquen Europa a adonar-se que viure fora del seu paraigua o pensar en “menys Europa” és completament ridícul.
