Focus

Maniobres de reanimació als salaris

La crisi i les polítiques laborals han empès els sous a la baixa en els darrers anys. Economistes, experts en el mercat de treball, patronals i sindicats coincideixen a posar fi a les reduccions per reactivar el consum

Les baixades de sou es precipiten amb l'aprovació de la reforma laboral
El que costarà més de recuperar són els salaris de contractació

Ningú no nega que a l'Estat espanyol hi ha hagut una devaluació salarial en els darrers anys. Les dades parlen per elles mateixes. Segons les dades de l'INE, el salari mitjà per treballador a l'Estat espanyol era a final del 2014 de 1.991,84 euros, un 1,4% per sota del nivell on estava al tancament de l'exercici 2011. Aquesta mateixa font indica que, només durant l'any passat, els sous van disminuir un 0,2%. Una tendència que també constata l'Agència Tributària, segons la qual, els salaris a les grans empreses espanyoles van baixar el 2014 fins un 0,8%.

Aquestes baixades han allunyat els sous espanyols de la mitjana salarial a la zona euro, és a dir, han desfet passes en el camí de convergència que s'albirava en els anys precedents a la crisi. Segons Eurostat, un treballador espanyol cobrava per cada hora treballada un 24,3% menys que la mitjana dels països de la unió monetària. Sis anys després, la diferència ha arribat al 27,3%.

Les dades del Ministeri d'Ocupació, que només recullen els salaris dels treballadors protegits per convenis col·lectius, en canvi, apunten a un increment del 4,56% en els sous entre 2011 i 2014. Els sindicats assenyalen, però, que, fins i tot, amb aquest augment, els treballadors perden poder adquisitiu, perquè l'IPC ha pujat més en aquest període. A més, recorden que aquesta dada fa referència només als empleats emparats per un conveni i no reflecteix les baixades salarials que han propiciat algunes de les figures normatives introduïdes per la reforma laboral: la inaplicació de conveni i la modificació substancial de les condicions de treball, inclòs el sou.

Totes dues permeten que una empresa rebaixi els sous, digui el que digui el conveni. I es tracta, segons el soci del bufet d'advocats Sagardoy Manel Hernández, de dues de les mesures que més han aplicat les empreses durant els darrers anys de la crisi.

El catedràtic de dret del treball i de la Seguretat Social de la UAB Eduardo Rojo situa la reducció en el nombre de treballadors coberts per convenis col·lectius -també relacionada amb la reforma laboral- com un altre dels factors que han propiciat la baixada dels salaris. “Si un treballador no té aquesta cobertura, la seva posició contractual davant l'ocupador és més complicada”, afirma.

Cal recordar, a més, que les retribucions al sector públic s'han congelat o, fins i tot, reduït.

Precarietat.

Amb tot, les baixades de salari més importants les han tingut els treballadors que han aconseguit una nova feina després de passar per l'atur. En aquest cas, alguns estudis situen la caiguda entre el 15% i el 20%. Tal com apunta el secretari general de la CGT, Ermengol Gassiot, els contractes temporals i parcials suposen una part molt important de la nova ocupació, més precària i pitjor remunerada que la que s'incorporava al mercat de treball fa uns anys. L'INE corrobora aquest fenomen en assenyalar que el cost salarial per hora treballada en contractes a jornada completa va disminuir un 0,37% entre 2011 i 2014, mentre que la retribució per hora treballada en els contractes a temps parcial, per la seva banda, va caure en aquest mateix període un 2,29%.

Per tant, la devaluació salarial està relacionada amb la crisi econòmica, però, sobretot, amb les normatives laborals aprovades en els darrers anys. Sindicats, patronals, economistes i experts en el mercat laboral difereixen en la valoració sobre les conseqüències, però no en la constatació que la reforma laboral ha tingut un efecte directe sobre les relacions laborals i ha precipitat les baixades de sous. Així es pot veure al gràfic del cost salarial total per treballador, que recull les variacions interanuals registrades cada trimestre des del 2009. Encara que prèviament es moderen les pujades, és a partir de finals del 2012, en què la normativa impulsada pel govern del PP ja estava en vigor, quan s'acumulen les evolucions negatives -la caiguda del quart trimestre del 2012 i la recuperació en el mateix període del 2013, més exagerades que la resta, estan marcades per la supressió i la recuperació de la paga extra als funcionaris de l'Estat.

“Era una cosa cantada”, declara Sergi Jiménez, professor del Departament d'Economia de la UPF i investigador associat de la Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada (Fedea), en referència a la baixada de sous. Jiménez recorda que, en anteriors crisis, l'Estat espanyol havia optat per devaluar la moneda per guanyar competitivitat respecte a altres països. Aquest cop no s'ha pogut fer perquè la política monetària no depèn directament de les institucions espanyoles, sinó d'Europa.

“Era clar que s'havia d'aconseguir millorar les exportacions i, per fer-ho, calia apostar per algun tipus de solució”, insisteix el professor d'economia del grup AQR-IREA (UB) Raül Ramos. Segons explica, amb l'estructura productiva espanyola, en la qual un dels principals components dels costos són els salaris, l'única manera de fer més atractius els productes a través de rebaixes de preu era abaixant els sous.

En la mateixa línia s'expressen les patronals. Des de Foment del Treball, el director laboral, Javier Ibarz, considera que “no ha quedat més remei” que abaixar sous, un fet que considera que era “imprescindible per ser més competitius”. La directora de Relacions Laborals i Política Social de Pimec, Jana Callís, creu que la mesura era “necessària” perquè representava “l'únic camí efectiu a curt termini per recuperar competitivitat”.

Perjudicis.

Altres veus, en canvi, assenyalen els efectes negatius que ha provocat aquest fenomen. Segons Rojo, el govern espanyol creu que aquestes mesures poden funcionar en un moment d'inici de la recuperació com l'actual, “i s'haurà de veure si és veritat, però de moment, han provocat un augment important de les desigualtats”.

“En el seu moment, vam arribar a un acord de moderació salarial. Ara bé, una cosa és moderació i l'altra, la retallada bèstia de salaris que s'ha produït.” Qui parla de manera tan contundent és el secretari de política sindical de la UGT, Camil Ros, que alerta dels efectes negatius que la caiguda dels salaris ha tingut sobre el consum. Des de CCOO, el responsable de negociació col·lectiva, Juan Carlos Casanovas, també fa incidència en la debilitat de la demanda interna i afirma que aquesta no s'enlairarà fins que no es comencin a recuperar els salaris. Així, tant els representants dels sindicats com Rojo asseguren que ha arribat el moment de capgirar la situació i empènyer els salaris a l'alça per donar una embranzida al consum.

Ibarz rebutja aquesta posició posant com a exemple el que va passar el 2014, quan la demanda interna va tenir una evolució positiva -això sí, molt lleugera-, tot i la moderació salarial. Segons ell, és la prova que el que afavoreix un increment del consum és l'augment de l'ocupació i la millora de les perspectives econòmiques. Per aquest motiu, és partidari de mantenir la moderació salarial, vincular qualsevol pujada a increments de la productivitat i deixar marge perquè les empreses i sectors que funcionin portin a terme pujades més importants.

Per la seva banda, Callís reconeix que la devaluació salarial és només una solució puntual i que “competir amb sous miserables” no és una alternativa. En aquest sentit, la representant de Pimec proposa mantenir la moderació salarial -que no vol dir reducció ni congelació de salaris, aclareix- i treballar en polítiques públiques i empresarials que ajudin a augmentar la productivitat. Com Foment, Pimec creu que les pujades de salaris han d'estar en consonància amb la situació de cada sector i empresa.

Precisament aquests increments salarials centren les negociacions entre sindicats i patronals, que busquen un nou pacte que guiï la negociació col·lectiva en els propers anys. Les dues divergeixen en la quantitat, però coincideixen a apostar per un increment. “Les empreses estan veient que, després d'anys de contenció, han de començar a canviar les revisions salarials de les seves plantilles”, afirma Manel Hernández. Una altra cosa, segons l'advocat, són els sous de contractació, els dels treballadors que s'incorporen al mercat. “Aquests continuaran a la baixa. Amb un atur tan alt és difícil canviar la tendència”, conclou.

Un sou mínim més alt a la capital

L'alcalde de Barcelona -i candidat a la reelecció- ha proposat establir un salari mínim propi per a la capital catalana, on el nivell de vida és més alt que en altres municipis de Catalunya. La concreció d'un salari mínim de ciutat -ja existeix a llocs com San Francisco, als EUA- hauria de ser fruit de les negociacions entre sindicats i patronals -l'Ajuntament no té competència en aquest àmbit- i entraria en vigor el 2016.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a