És cert que la impressió general de la pel·lícula és una sensació de tristesa, estem davant uns personatges esclafats per la història. Però m'agrada pensar que el final és bastant obert. El personatge d'Amadeo torna a Cuba, decideix tornar el dia que entén que ja no té por: estem parlant del principi d'una apertura. La por és un tema important de la pel·lícula, els obliga a tots a canviar la seva forma de pensar. També em sembla esperançador que l'amistat entre ells hagi resistit. Per a mi era un dels reptes del film: podrà aquest grup resistir els reptes de la nit?I l'última escena passa a l'alba, al principi d'un nou dia.

Vaig començar a treballar amb Leonardo en el curt que em corresponia del film d'episodis 7 días en La Habana. Vam construir un primer esbós de la pel·lícula, però de seguida ens vam adonar que 15 minuts no bastaven, i que malbarataríem una bona idea. Els actors amb què havíem començat a assajar també van dir que era la seva història, la seva vida, i no la podíem resumir en 15 minuts; que si havia de ser així, que no comptéssim amb ells. Vam decidir fer justícia a la història, aparcar-la un temps i convertir-la en un llargmetratge.

Un dels components importants de la cultura cubana és l'exili, hi és molt present. La referència a Ulisses em va semblar bastant bonica, en aquest sentit, ha de passar unes proves i després, en tornar, ha de trobar el seu lloc de nou al seu entorn. No és el títol que vaig proposar, el va escollir Padura, però entenc per què va insistir que fos aquest. Més enllà de la història cubana, el títol també parla d'una història molt més universal. També vaig fer la pel·lícula perquè volia constatar les semblances que hi pot haver entre l'itinerari d'un cubà i el meu personal. Les decepcions dels cubans són més extremes, però em reconec en aquest recorregut que va des del meu idealisme de joventut fins a totes les desil·lusions, a les traïcions, fins i tot.

Sí, els ideals que vaig tenir temps enrere s'han debilitat, i sovint em sento decebut per això. L'esquerra que vam somiar ja no existeix. L'esquerra pragmàtica s'ha imposat i ha matat els ideals d'esquerra que podíem tenir en altres èpoques. Per això sento una certa desesperança i impotència. En el meu cinema m'interessa mostrar com la política ens modela a escala individual. Tots els meus personatges són idealistes. Fins i tot a Recursos humanos, aquest jove que arriba i creu que podrà transformar l'empresa on treballa. El protagonista d'El empleo del tiempo intenta inventar-se una vida que es pugui assemblar a la vida somiada, i s'equivoca, no pot. El professor de La clase és un altre idealista que creu que pot crear una nova relació entre adults i adolescents, que es pot transformar l'escola des de l'interior, però acaba enfrontat a un sistema educatiu molt fort i rígid, que guanyarà la batalla.

No he anat a Cuba des que hi ha hagut aquest canvi, però he parlat amb Leonardo Padura, amb amics meus d'allà, i senten un cert optimisme. S'alegren que es reconegui l'error històric que ha representat el bloqueig, creuen que l'apertura millorarà la vida dels cubans, però també tenen por del liberalisme salvatge, que no els passi el mateix que a Europa de l'Est, i tenen por de perdre el que s'ha assolit amb la revolució: l'educació, la cultura...