Tothom observa amb un cert neguit com el deute públic, a 1,069 bilions d'euros el 2015 -98,8% del PIB-, no s'acaba d'eixugar, amb només una lleu minva de tres dècimes en relació al 2014. I es perd de vista l'evolució del deute de famílies i empreses, el deute privat que, tot i haver experimentat una davallada evident, encara suscita temors, dubtes sobre la capacitat dels deutors de fer net.

Aquestes pors s'omplen de significat si s'analitza la capacitat de pagament. En el cas de les famílies, el gruix del deute, hipoteques a llarg termini, es concentra en llars de renda baixa que no ho tenen fàcil per despalanquejar-se. En una comparativa amb Europa realitzada per Funcas, mentre que a Espanya la ràtio de pagaments sobre renda bruta representava el 18% el 2011, a la mitjana de l'eurozona era de només del 13,9% el 2010 (darrera dada publicada). Així mateix, segons l'Enquesta Financera de les Famílies del Banc d'Espanya, les llars dels dos nivells més baixos de renda destinaven el 50% de la seva renda al pagament del deute, el 2011. En el segment empresarial, una dada per reflexionar és que gairebé un 30% de les empreses no financeres no generaven el 2012 prou flux de caixa per cobrir el servei financer del deute, mentre que a França o Alemanya eren menys d'un 10%. En dades del Banc de Pagaments de Basilea (BIS), pel que fa a les famílies, si bé s'ha fet bona feina en el procés de despalanquejament del 2008 ençà, tot passant d'una ràtio del servei de deute del 74,6% al 41,8%, s'estaria lluny del cas alemany (19,3%) però en millors condicions que França (52,1%). Les famílies, que van tenir un pic el 2008 del 24,9%, ara estaria en un 16% que superaria amb escreix Alemanya (6,6%) o França (6,3%), però suposaria un millor esforç que el del Regne Unit (10,1%) o EUA (8,1%).

Són dades que, en tot cas, ens han de fer recordar que si l'esforç a eixugar deute es relaxés, i això coincidís amb un augment de tipus d'interès, augmentaria considerablement la vulnerabilitat financera.

José Luis Peydró, catedràtic d'economia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i autor del llibre Nada es gratis, considera que en el segment de les famílies, “si el procés de despalanquejament no ha anat més ràpid, a diferència del que ha passat als EUA, per exemple, és perquè allà la dació en pagament de l'immoble per saldar préstecs hipotecaris va ajudar molt a reduir deute, així com el protocol de fallida per persones físiques, que aquí encara és a les beceroles”. En el cas de les empreses, apunta que “si bé han fet un esforç de despalanquejament considerable, en un entorn de crisi no venen prou per generar beneficis, i si no tenen cash flow necessiten encara el recurs dels bancs, els quals no volen prestar”. Peydró preveu que serà lenta la rebaixa del deute privat: “Només es podria fer per inflació i no n'hi ha, pel creixement de l'economia, no gaire possible en un entorn de tantes incerteses, o per declarar-se en fallida.” Precisament, Peydró és dels que creuen que si cal parlar de reestructuració del deute, parlem-ne només en el cas de famílies i empreses, ja que això els permetria tornar a consumir o invertir, segons el cas, i no pas en l'àmbit del deute públic, majoritàriament en mans de residents, per la qual cosa si hi hagués una quitació molts sectors de la nostra economia entrarien en una situació molt vulnerable. Cal dir que el deute privat està en bona part en mans de creditors estrangers.

La possibilitat d'una pujada de tipus, que tindria un efecte devastador, Peydró no la contempla: “Janet Yellen, la presidenta de la Reserva Federal, ja ha vist que els primers intents de pujada de tipus han sacsejat l'economia mundial, així que no ho farà al ritme que volia, és massa perillós. Tampoc no passarà a la UE, on el BCE, com hem vist amb la darrera decisió de Draghi de comprar més deute, les seves polítiques expansives.” Aquí hi ha hagut trampa. Tal com explica Sergi Cutillas, economista del Deute en la Globalització (ODG), si el ritme de despalanquejament del privat ha estat més ràpid que el del públic, del 206% del PIB el 2006 al 182,5% el 2015, “ha estat perquè el sector públic l'ha assumit, ja que si no hi ha creixement i els balanços no són positius, no és possible desendeutar-se”. Estaríem parlant de la socialització de les pèrdues dels bancs, els 100.000 milions de rescat que va sol·licitar a Europa el govern Rajoy. Com diu, “si no hi ha creixement, els deutes passats no es devaluen, ans al contrari, no es desinflen”. I, és clar, com diu, “l'única via per sortir de la crisi és reactivar l'economia per la via expansiva, keynesiana, una recepta que, en tot cas, només tindria efecte si hi ha una reestructuració significativa del deute, amb lleis que possibilitin reduir el deute de les famílies, cosa essencial per rellançar el consum”. Cutillas assenyala que ara, en el context de la UE, institucions com ara l'OCDE i l'FMI pressionen Alemanya perquè accepti l'abandó de l'austeritat i apostar per activar l'economia real. L'ODG, semblantment al que fan arreu de l'arc europeu altres associacions de caire social que volen posar els drets del ciutadà per damunt de les obligacions creditícies, demana una auditoria del deute i també “derogar l'article 135 de la Constitució, que posa el pagament dels interessos del deute per davant de l'educació o la sanitat”. El professor d'Economia d'EADA Joan Ribas admet que “tot i que el deute privat està tornant a uns nivells comparables als europeus, el cert és que hi ha una morositat del 10%, arrelada encara en la bombolla immobiliària, i cal veure què passa”. També posa l'accent en el fet que bona part del deute està contret amb estrangers “i podria passar que s'espantessin i no deixessin més, cosa que de fet ja ha passat i s'ha pogut contrarestar amb els programes d'expansió quantitativa de Mario Draghi. Però això no pot ser per sempre”. Cal fer avinent que, en dades del Banc d'Espanya, la sortida de capitals va ser de 70.200 milions d'euros, la més pronunciada des de l'any 2012, quan els inversors estrangers van reduir dràsticament l'exposició a estats considerats problemàtics, com ara Espanya.