El dia que Lula da Silva orgullosament anunciava la concessió dels XXI Jocs Olímpics a Rio de Janeiro, la joia americana dels BRICS brillava amb tanta força que esdevenia destinació prioritària de moltes inversions estrangeres. Pocs imaginaven que, arribat el moment d'encendre el peveter, el país estaria digerint feixugament una crisi política i econòmica que s'ha endut per davant la presidenta de la República i de moment un 8% de la seva renda.

Brasil no és cap model d'estabilitat econòmica. Sovint ha patit problemes greus de competitivitat i confiança que han exigit grans alteracions del valor de la seva moneda i recórrer a un finançament extern atret per l'enorme potencial econòmic intern.

El miracle brasiler dels darrers anys tingué en l'expansió de la demanda interior el seu motor impulsor i en un entorn econòmic favorable el seu millor aliat. Són aquests dos mateixos factors els que ara li giren l'esquena. Com a proveïdora de productes primaris, la davallada dels preus internacionals de primeres matèries i energia òbviament incideix desfavorablement. Però el mal pas té les arrels endinsades al pati de casa. Els anys de bonança serviren per modernitzar infraestructures, expandir ocupació, millorar salaris, ampliar inversió tecnològica i residencial i eixamplar l'abast de les polítiques socials. Però l'estructura productiva continua sent poc diversificada, els nivells de productivitat, modestos, i el profit extret de la integració regional, molt escàs.

Amb l'expansió econòmica s'expandí la despesa pública als nivells que requeria una economia amb grans desigualtats socials i territorials i una dotació de capital públic mediocre. Però han desaparegut els ingredients que proveïren ingressos per impulsar els programes reformistes, donant lloc a un forat enorme a les finances públiques, agreujat per conductes polítiques poc honorables. Molts estats pateixen ara una crisi fiscal severa.

L'alentiment del comerç internacional no afavoreix la reactivació, però el principal mal el fa l'espiral instigada per la desconfiança dels mercats. La pèrdua d'atractiu dels inversors internacionals encareix el cost del deute sobirà i indueix una depreciació continuada del real que al seu torn provoca una major inflació, la qual cosa força el banc central a endurir encara més la seva política. Tot plegat deriva en una càrrega financera creixent del deute que amenaça de dinamitar els esforços de contenció de la despesa pública o exigir augments impositius i retallades en polítiques sensibles, com les pensions.

Quan els atletes comencin a competir i les pilotes a rodar, la il·lusió se situarà al lloc preferent del podi. Un cop lliurada la flama a Tòquio, el país haurà de gestionar un repte molt més complex que organitzar uns jocs olímpics.