Un repàs de les taxes interanuals de moviments de mercaderies mostra com al llarg de l'any 2009 i inicis del 2010 l'economia presentava els primers símptomes d'haver tocat fons i mostrava una clara desacceleració de la destrucció d'activitat. Recorden els brots verds? En efecte, les taxes interanuals de tones-km transportades –un bon indicador de conjuntura de l'activitat empresarial- havien anat presentant valors negatius però descendents des del 20% en el primer trimestre de 2009 fins als primers valors positius –un escàs 1% d'increment- ja dins del primer i el segon trimestres de 2010. I de sobte, l'arribada de la intervenció europea de la política econòmica espanyola amb la fi dels plans d'estímul fiscal i la consegüent pujada de l'IVA. Aquesta reacció necessària per tranquil·litzar els mercats internacionals i per assentar una política d'austeritat i de consolidació fiscal que posava fi a mesos de polítiques erràtiques, va tenir un impacte tan automàtic com esperat. De nou el tercer trimestre de 2010 va presentar taxes interanuals negatives tot revertint una tendència que, a manca de dades pel primer trimestre de 2011, no s'ha recuperat. Per bé que aquest impacte es va negar de bon principi, la ministra ha hagut d'acceptar que l'estancament de l'economia i el repunt de la inflació en la segona meitat d'any s'ha degut, en bona part – i en paral·lel a la pujada dels preus de l'energia- a aquestes mesures.

Ja no es tracta d'argumentacions teòriques sobre l'impacte d'un augment d'impostos en un context de retallada de la despesa pública, sinó que tenim la constatació recent de les seves implicacions. És per això que resulten ofensives les directrius emeses per responsables de la política econòmica central cap a Catalunya tot instant el govern a apujar els seus impostos i a la vegada exigint doblar el percentatge de les retallades. Com també és paradoxal que això succeeixi en un moment en què des de Fomento es continuen posant a licitació projectes milionaris d'inversió en alta velocitat. O quan se'ns neguen pagaments del fons de competitivitat tot i el sagnant dèficit fiscal català. Ningú amb dos dits de front pot defensar pujades addicionals d'impostos en aquest context. I ningú sensat s'atreviria a argumentar que la Generalitat no estigui fent tot el que està al seu abast per redreçar els comptes públics. Encara més difícil d'entendre és el paper del principal partit de l'oposició, que evita contradir-se amb el Ministeri quan exigeix retallades, però que no dubta a atacar el govern per unes mesures d'ajust que els pertocaven. Potser ells sí que tenen la recepta de com retallar el 20% de la despesa sense afectar les polítiques socials, que no oblidem que representen més de la meitat del pressupost de la Generalitat. Llàstima no haver tingut la valentia d'intentar-ho en el seu mandat. De moment, més impostos, menys despesa pública i un etern dèficit fiscal amb la resta d'Espanya. Aquesta, malauradament, és la recepta del Ministeri d'Economia per a Catalunya. Un còctel letal que afonaria – encara més - l'economia de la gallina dels ous d'or.