La prima de risc es pot aplicar a tot tipus de deute, però aquí ens centrarem exclusivament en la seva faceta de deute sobirà dels països de l'Eurozona, ja que és la referència més comuna i habitual en la premsa diària. Abans de l'any 1999 resultava molt difícil comparar directament si el deute emès per un país oferia més risc que el d'un altre, ja que la rendibilitat del deute d'un país depèn del tipus d'interès que ofereixi la seva moneda, i de l'estabilitat d'aquesta. Una major rendibilitat del deute posa de manifest el temor d'una devaluació, però no necessàriament d'impagament de la mateixa. En 1999 es va crear l'Eurozona, i els onze països que llavors la componien van passar a tenir la mateixa moneda, l'euro, encara que la moneda física va trigar encara tres anys a circular. Això significava que tots els països de la zona tenien el mateix tipus d'interès i la regulació monetària quedaria en mans exclusivament del Banc Central Europeu, per la qual cosa els països membres van perdre la seva sobirania monetària. A partir d'aquest moment ja resultava possible comparar el risc d'impagament entre dos països de la Zona Euro. Observant les condicions d'emissió de bons emesos al mateix termini per diversos països, es coneixerà les diferències existents entre cada país. El que ofereix més rendibilitat denota explícitament un major risc d'insolvència. No hi ha cap altre factor que afecti el preu del deute, es tracta de la mateixa moneda, el mateix tipus d'interès bàsic i el risc de devaluació afecta igual tots els països integrants. Quan es desitja comprovar el risc financer d'un país de la Zona Euro només s'ha de comparar la rendibilitat del deute públic d'aquest país amb la rendibilitat del deute públic d'Alemanya, per al mateix termini. Si la diferència és gran, suposa que el país que es compara presenta un risc d'impagament molt més alt que Alemanya, el deute del qual serveix de referència. L'inversor prefereix prestar diners a Alemanya, i en el cas de prestar-ne a un altre país és perquè la rendibilitat és major i assumeix un risc potencial. Per exemple, si la rendibilitat del bo a 10 anys d'Alemanya és del 3% i la d'Espanya és del 6%, la prima de risc d'Espanya és de tres punts percentuals o 300 punts bàsics. És a dir, per a una mateixa moneda i per a un mateix termini, un inversor prestaria diners a Alemanya al 3%, però en el cas d'Espanya seria al 6%. Aquesta diferència posa de manifest que els inversors temen que Espanya no retorni el valor nominal al seu venciment i, per tant, exigeixen més rendibilitat, la qual cosa origina la prima de risc. L'origen de l'augment de la prima de risc d'Espanya va ser l'inici de la tragèdia grega. El 2009 el diferencial era solament de 50 punts bàsics i la borsa espanyola va ser una de les que més es van revalorar. L'esclat de la crisi grega va donar lloc a l'amenaça de contagi com s'ha anat veient en els últims temps. Alguns experts sostenen que si Espanya arribés als 400 punts bàsics hauria de sol·licitar un rescat. Altres experts opinen que si s'arribés a aquesta cota transitòriament, no suposaria un problema de gravetat. Recordem que a primers del passat mes d'agost, la prima de risc espanyola va superar els 400 punts, encara que no va passar d'un bon esglai. Si els bons que emet Espanya es venen en el mercat secundari amb un interès exigit del 6,35% enfront del 2,35% que els inversors obtenen pel bo alemany, significa que la diferència entre ambdós nivells d'interès és del 4%, és a dir, 400 punts bàsics. Quan es produeix una emissió de deute la prima de risc es trasllada a les subhastes de deute, per tant Espanya hauria de pagar 63,5 euros per cada 1.000 euros finançats, enfront dels 23,5 euros que desemborsaria Alemanya, la qual cosa es tradueix en un increment del deute total. Per què Espanya ha estat un dels països més afectats? La causa principal de l'atac dels mercats a Espanya rau en la desconfiança sobre el creixement de l'economia, la complicada digestió de l'elevat estoc immobiliari i l'elevada taxa d'atur. No obstant això, el percentatge de deute sobre PIB —al voltant del 64%— no és preocupant per a les finances públiques espanyoles ja que altres països de la zona ultrapassen aquest percentatge i mantenen una valoració més alta per les empreses de qualificació que Espanya.