món
L'euro compleix ‘tretze' anys
Aquests dies tothom commemora els 10 anys de l'euro però en realitat hauríem de celebrar el tretzè aniversari perquè l'euro va néixer com a moneda oficial d'onze (Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Holanda, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Portugal) dels llavors quinze membres de la Unió Europea, l'u de gener del 1999. El que passa és que entre el començament del 1999 i l'inici del 2002 l'euro era una moneda fiduciària sense presència física en forma de monedes i bitllets com els que ara utilitzem.
Però endemés, l'arribada de l'euro físic l'u de gener del 2002- coincidint amb l'inici de la tercera presidència espanyola del consell de la Unió Europea- no va suposar la desaparició immediata de la pesseta sinó la limitació de la seva utilització a les operacions en efectiu. Per altra banda, la pesseta i l'euro van coexistir fins a l'u de març del 2002 i va ser només a partir d'aquesta data que la pesseta va perdre el seu estatus legal malgrat que les pessetes es van poder canviar per euros a tots els bancs fins al 30 de juny del 2002 i, després d'aquesta data, només al Banc d'Espanya al tipus oficial establert al 1999 i sempre vigent, o sigui, entregant 166,386 pessetes per a obtenir un euro. Encara avui aquesta operació es pot fer a les sucursals del Banc d'Espanya perquè els signes monetaris expressats en pessetes conserven el seu valor de canvi a les oficines del Banc d'Espanya.
L'ENGANY DE GRÈCIA.
Des de llavors, la zona euro ha passat de 12 a 17 membres per cinc ingressos: Eslovènia, al 2007, Xipre i Malta, al 2008, Eslovàquia, al 2009 i Estònia, al 2011. A més, altres països europeus que no pertanyen a la UE tenen l'euro de moneda oficial, sigui per acords bancaris específics (Mònaco, San Marino, Vaticà), sigui com a situació de fet (Andorra, Montenegro, Kosovo).
Però l'important és que l'euro s'ha convertit en una moneda internacional respectada per la gestió monetària que ha dut a terme el Banc Central Europeu gràcies als que fins ara han estat els seus tres presidents d'ençà que es va posar en marxa el BCE a Frankfurt el 30 de juny de 1998: l'holandès Win Duisenberg, el francès Jean Claude Trichet i, ara per ara, l'italià Mario Draghi. L'euro ja suposa més del 25% de les reserves mundials de canvi just després del dòlar que té al seu favor, i continua tenint preferència, la inèrcia que hi ha en l'ús de dòlars per les grans multinacionals i pels mercats mundials de matèries primeres, començant pel petroli.
INFLACIÓ REDUÏDA.
Tot aniria bé si no hagués estat perquè aprofitant el preu baix del diner i l'afany d'aprofitar aquesta circumstància per consumir i invertir massa, endeutant-se excessivament, alguns països han arribat a situacions de dèficit excessiu com les que ara estem tenint els països perifèrics de la zona euro, tot i que ja en el passat van tenir fins i tot les economies fortes de la zona com poden ser la d'Alemanya i la de França, que en el seu moment es van d'ajustar com hem de fer ara els perifèrics.
A l'hora de fer balanç, només quatre països de la UE han estat capaços de complir els requisits del tractat de Maastricht de no estar per sobre d'un dèficit excessiu, és a dir, superior al 3% del seu PIB o per haver contret un deute de més del 60% del seu PIB: Estònia, Finlàndia, Luxemburg i Suècia.
Els mercats mundials i les agències de ràting s'estan fixant molt en els incompliments dels països perifèrics (Irlanda, Portugal, Itàlia i Espanya) respecte al seu deute extern la qual cosa fa que en pateixin i que derivin a circumstàncies d'insolvència, i no només de manca de liquiditat, per haver de pagar els tipus de interès per trobar finançament pels seus forats pressupostaris. Tot i això, la situació també afecta els grans estats membres de la UE.
BUSCAR L'EQUILIBRI.
Això fa que les possibilitats de creixement de les economies sotmeses a la necessitat de retallar siguin limitades i que l'atur creixi, però hem de ser conscients que no podem continuar mantenint uns nivells de vida impossibles de mantenir amb el que som capaços de produir.
