Tant si fem servir l'enquesta de població activa com el registre dels serveis públics d'ocupació, les xifres relatives a l'evolució del mercat de treball a Espanya durant els darrers mesos mostren de nou la incapacitat de la nostra economia per generar ocupació i reduir l'atur.

A l'octubre de 2010 i al març de 2011 ja vaig explicar en aquestes mateixes pàgines quins eren els principals problemes del nostre mercat de treball i per què la reforma laboral que s'havia dut a terme en la darrera legislatura de Zapatero no tindria cap efecte sobre el nostre mercat de treball. Lamentablement, la diagnosi de la situació així com bona part de les raons que adduïa en aquells moments per explicar per què la reforma no tindria efectes continuen sent vàlides avui dia.

En concret, segons el meu parer, la reforma realitzada tenia els següents defectes: primer, la manca de consens entre agents socials va portar a un considerable retard a l'hora d'adoptar mesures urgents i necessàries; segon, la reforma era parcial i molt similar a les fetes en ocasions anteriors (1994, 1997, 2002 i 2006), reformes que havien estat molt poc efectives per aconseguir reduir la temporalitat i fomentar l'ocupació; i, finalment, no es modificaven substancialment els trets diferenciadors del model de negociació col·lectiva espanyol (elevada cobertura dels acords, aplicació generalitzada, ultra activitat i clàusules de revisió salarial), un model únic a Europa i que dificulta l'adequació de les condicions laborals a l'evolució de la productivitat i de la situació econòmica de les empreses del país.

Sigui per iniciativa pròpia, sigui per pressions externes, el nou govern Rajoy reprèn la difícil tasca de reformar un mercat laboral que no funciona. Fins ara, hi ha un cert déjà-vu en la manera com s'està abordant el problema: donem un temps als agents socials perquè negociïn i si no hi ha acord, serà el govern el que farà els canvis legislatius que consideri necessaris. Mentrestant, el temps va passant i el nombre d'aturats i, per tant, famílies amb dificultats, continua creixent.

Cal destacar, però, que s'han produït alguns avenços. En concret, patronals i sindicats han firmat recentment el II Acord per a l'Ocupació i Negociació Col·lectiva que incorpora mesures que poden conduir a modificacions en la bona direcció dels mecanismes de determinació salarial vigents al nostre país.

Un primer aspecte a destacar és que s'intenta garantir la moderació en l'evolució dels salaris a nivell agregat a través de creixements dels salaris nominals al voltant del 0,5% el 2012, del 0,6% el 2013 i d'entre el 0,6% i l'1,5% el 2014 i, a més a més, limitar els efectes de les clàusules de revisió salarial (que només s'activarien si la inflació superés el 2% un cop descomptats els efectes de forts increments del preu del petroli).

Tal com es pot observar als gràfics, tot i que ja l'any 2007 es comença a veure una clara desacceleració de l'activitat econòmica acompanyada d'una caiguda de l'ocupació i un fort augment de l'atur, l'increment dels salaris nominals es va situar clarament per sobre de la taxa d'inflació fins a l'any 2010. Aquesta manca de resposta dels salaris nominals a les condicions del mercat de treball expliquen, en part, l'augment diferencial de l'atur a Espanya en relació amb altres països europeus. Sembla, doncs, que els acords presos van en la bona direcció en la mesura que s'evitaran increments salarials per sobre de la inflació i, per tant, un agreujament del problema.

Un segon aspecte de l'acord que cal destacar és que s'intenta millorar la capacitat d'ajustament de les empreses al seu entorn econòmic a través de mecanismes de flexibilitat interna i no a través de destrucció d'ocupació.

En concret, s'introdueixen mesures que permeten adequar l'organització de la jornada i el temps de treball a les necessitats de cada empresa així com augmentar la mobilitat funcional a través de la potenciació dels convenis d'empresa i s'introdueix la possibilitat de vincular els salaris a l'evolució de la productivitat. Si bé l'enfocament és apropiat, novament, la meva opinió és que els avenços són massa tímids. Novament, no s'aborda el problema de fons sinó que s'opta per mantenir l'actual estructura de negociació col·lectiva en què el nivell intermedi (sectorial provincial) continua sent el predominant en lloc de fer una aposta decidida a favor de la descentralització.

Actualment, només menys del 10% dels treballadors estan coberts per convenis d'empresa.

El govern ja ha mogut fitxa. Pels comentaris off the record del govern, sembla que es vol afrontar la reforma amb decisió, però també sent conscient del rebuig que generarà tant entre els treballadors com, probablement, entre les empreses. Aquest és el cost de governar. L'important, però, és que la reforma laboral tingui els efectes desitjats.