MOSTRAR LA REALITAT.

La reforma marca per a les provisions, en el cas del sòl: passar de cobrir el 31% al 80%; en les promocions en curs, del 27% al 65%, i en promocions acabades i habitatges, del 25% al 35%. Per Puig, “així no es fan les coses correctament, calia fer una valoració individualitzada, realment a preus de mercat, com es va fer a Irlanda, perquè ens podem trobar que hi ha solars rústics que passaven a ser urbans, promocions que només són solars amb permís de construcció i edificis mal ubicats”.

Com diu Josep Soler, director general de l'Institut d'Estudis Financers (IEF), “cal fer avinent que els balanços bancaris no estan fixos en el temps, els actius dubtosos es van deteriorant, i ho continuaran fent el 2012.” Per Joan Manuel Casanovas, soci fundador d'Argenta Patrimonios, la via lenta adoptada per de Guindos “és una solució de mitges tintes, perquè donar tant de temps per diluir les pèrdues en immobiliari significa que els bancs no donaran crèdit fins que no tinguin els balanços totalment nets”. D'exemples de via lenta en tenim, com el del Japó, en què la conseqüència més directa va ser la restricció del crèdit, a banda que la recuperació del sector immobiliari encara no és un fet. D'altra banda, per il·lustrar tractaments reactius per facilitar la recapitalització, hi haurien els casos de Suècia i Finlàndia el 1991 o Corea i Indonèsia, el 1997 i l'últim d'Irlanda, del 2008.

És una reforma que només servirà per fer un estratagema comptable? Segons Eliseu Santandreu, responsable d'Economia del Centre Metal·lúrgic de Sabadell, “ara els bancs s'apressaran a vendre els pisos del seu estoc, amb finançament al 100% d'hipoteques que duraran 40 anys, per tal de convertir un actiu dubtós en real”, però, és clar, hi afegeix, “això no genera entrada de líquid, és un simple assentament comptable que, al capdavall, no es traduirà en generació de crèdit.” Com diu Santandreu, “l'Estat no gosa denunciar aquesta situació i corregir-la, perquè els bancs li compren deute públic amb els diners que li ha prestat el Banc Central Europeu (BCE)”.

El macroeconomista Edward Hugh també alerta d'aquestes circumstàncies actuals, en què els bancs solucionen els seus problemes de finançament en les subhastes del BCE: “els bancs espanyols, com els portuguesos o els italians, s'estan limitant a gestionar passius, finançant-se al BCE per recomprar cèdules, o convertint en accionistes els posseïdors de deute subordinat, i així aparentment milloren el capital en el balanç. És un truc per ajudar el capital que no és ben vist pels inversors estrangers, que no tornaran.” En el joc que ha disposat el BCE amb les seves subhastes perquè els bancs es guanyin un marge i vagin fent, només s'atorga liquiditat als bancs, no hi ha recapitalització efectiva, per la qual cosa els bancs, gelosos de mantenir els ràtios de solvència, mantenen tancada l'aixeta del crèdit.

El sanejament, les entitats l'haurien de fer contra els seus beneficis o reserves, i si no tenen prou diner, l'Estat els ofereix aquests cocos, o bons convertibles contingents, que es presten al 8%, i que es converteixen en accions si les entitats entren en pèrdues o veuen com minva perillosament el nivell de solvència. Edward Hugh, que també dubta que la reforma sigui efectiva, interpreta que amb els cocos “s'ha adoptat una solució semblant a la del FROB I, una mena de pignoració per la qual amb el cobrament d'interessos, el FROB pot anar al mercat i emetre bons. De moment, això no genera deute, però més endavant seran convertibles en accions si l'entitat financera no pot afrontar les pèrdues, i llavors hi haurà deute, però és clar, el govern espanyol espera que això passi quan l'economia ja vagi pel camí de la recuperació”. És llavors quan l'Estat, és a dir, tots els contribuents, esdevenen accionistes d'una entitat que val menys que quan se li va concedir diner a través dels bons. En diversos cercles financers, s'ha discutit que amb aquesta eina s'eviten costos a l'Estat en la nova reforma, i recorden que per escometre-la, el Tresor Públic ha hagut d'injectar al FROB 6.000 milions d'euros que, en termes de deute, suposen quatre dècimes de PIB i encara no sabem si suposaran una inversió amb rendiment o amb pèrdues. Cal fer avinent que amb aquest nou capítol de racionalització de l'entorn financer, ja s'han abocat 18.600 milions de diner públic. Josep Soler és dels que considera que, d'entrada, no s'hi valen mals averanys, sobre els ajuts públics a la banca: “en altres països, com Regne Unit, Irlanda o els EUA, les aportacions públiques s'han saldat amb rendiments, han esdevingut bones operacions en què l'ajut s'ha retornat amb plusvàlua.”

Explícitament, amb la reforma financera es vol fer el camí cap a una nova geografia bancària, amb molts menys jugadors després de més rodes de fusions. Aquesta empenta per les fusions, que de fet és la reforma, també genera dubtes, amb el benentès que tot aquest pla, segons es diu, s'ha confegit pensant a no posar-hi més diners públics del compte. Com diu Edward Hugh: “fent l'ajustament tal com s'ha concebut, diverses caixes van de pet a pèrdues, i per això es fa necessària la fusió. Però la pregunta és: un gran grup, com BBVA, Santander o La Caixa, comprarà una entitat sense un esquema de protecció d'actius (EPA) tan generós com el que ha gaudit el Sabadell amb la CAM?” Un EPA, com s'ha assenyalat en ambients financers, que s'adiu clarament a un esquema de via lenta, ja que s'atorguen ajuts per pal·liar possibles pèrdues en un termini de deu anys.

Totes les càbales que es fan aquests dies, sobre si aquest banc engoleix aquella caixa, per després anar per aquella altra, depenen de com es desfarà el veritable nus gordià de tot aquest afer, el futur de Bankia, que potser haurà de dotar 6.500 milions d'euros. Tota sola, amb Unnim, engolida per La Caixa per crear un gegant? D'entrada, com assenyala Hugh, “si bé han fet un vestit a mida perquè no sigui comprada, amb l'allargament del termini per convertir en accions participacions preferents, en qualsevol moment pot fallar, necessita ajut”. Com afirma, “si finalment adquireix Unnim, és només la compra de temps, un altre any”.

CAP A “CAIXABANKIA”?

Per Eliseu Santandreu, “tot i que certament a La Caixa li interessa comprar Bankia, en el mercat hi podria haver un conflicte per la posició de domini que tindria, i el risc sistèmic que hi hauria quan tremolés el gegant seria molt gran”. En aquest sentit, també admet la possibilitat que grans grups com BBVA, Santander o altres compressin actius danyats de l'entitat, o que “l'Estat, si tant de risc suposa un daltabaix de Bankia, es podria veure obligat a participar-hi decididament.” En aquesta fusió, com les altres que hi pugui haver, també hi plana el dubte de si s'alterarà la política de dividends dels bancs per escometre la recapitalització. Com bé recorda Santandreu, “els accionistes romanen al capital dels bancs pels grans dividends que paguen”.

Al final del camí, com diu Soler, “si la banca vol millorar les seves ràtios, haurà de maldar per recuperar la confiança dels clients”.