La producció catalana de jardins de gran qualitat té uns orígens molt llunyans. D'ençà dels temps de la Revolució Industrial del segle XIX, en la producció de jardins –i el seu entorn– s'hi ha experimentat un gran salt. Les antologies publicades de jardins del món també han escollit jardins catalans d'aquest moment; començant per l'Umbracle del parc de la Ciutadella de Barcelona. Projectat per Josep Fontseré i Mestres, és un jardí botànic dins un parc públic de grans dimensions. La iniciativa ja va ser, d'entrada, una iniciativa popular recollida per l'administració municipal sorgida de la Revolució de Setembre del 1868.

Fontseré és, també, l'autor del projecte d'un altre gran parc, d'origen ben diferent: el parc de Samà (1881) de Cambrils, un parc, jardí i zoo promogut per l'indià Salvador de Samà i de Torrents, hereu de propietats i d'empreses a Cuba i les Filipines.

Al segle XX, els jardins catalans es diversifiquen: “la palette artistique des jardins catalans du XXeme siècle est trés riche”, llegim en la traducció francesa del volum Gartenkunst in Europa, von der Antike bis zur Gegenwart (Colònia, Könemann, 2000) d'E. Kluckert

En aquest i en totes les antologies de jardins del món, hi surt, destacadament, el parc Güell (1900-1914), que és més un espai mineral que vegetal, projectat per Antoni Gaudí, i finançat per Eusebi Güell i Bacigalupi, l'home de la modèlica Colònia Güell, i de la primera gran fàbrica de ciment pòrtland. D'entrada, el parc Güell havia de ser una ciutat jardí de gran luxe. Fracassà, per sort o per desgràcia, car només s'hi van construir dues cases. Però va acabar bé, car l'opció més sensata va triomfar: el conjunt de la finca va passar a mans de l'Ajuntament de Barcelona als anys 1920, i així va esdevenir parc públic. (I, dècades després, monument declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco).

Als últims anys s'ha redescobert una altre jardí de Gaudí, coetani al parc Güell, i construït a prop de la fàbrica de ciment Asland d'Eusebi Güell, a la Pobla de Lillet: els Jardins Artigas (1905-06). Promoguts fa 100 anys per l'industrial tèxtil Joan Artigas-Alart i Casas, i mig desapareguts durant temps, han estat restaurats i oberts al públic per l'Ajuntament de la Pobla.

Entre els nombrosos jardins del primer terç del segle XX, els autors d'antologies destaquen els que estan situats a la Costa Brava: Santa Clotilde, Marimurtra, i de Cap Roig. Tots tres, actualment, oberts al públic.

El jardí de Santa Clotilde, a Lloret de Mar, amb el mar de teló de fons, “va exigir -tradueixo- grans mitjans. Per assegurar una irrigació suficient del jardí, va caldre instal·lar-hi nombroses canalitzacions. Hom decidí igualment foradar profundament les roques amb explosius, per plantar-hi grans arbres”. El resultat va ser –és, encara– extraordinari. L'arquitecte i jardiner va ser Nicolau M. Rubió i Tudurí. El promotor, el metge Raul Roviralta i Astoul, l'home (juntament amb el farmacèutic Ferran Rubió i Tudurí) dels Laboratoris Andromaco. Va ser una empresa farmacèutica creada el 1923 que, ben aviat, va esdevenir una important multinacional del sector, amb laboratoris a Europa i a Amèrica.

El jardí de Marimurta, a Blanes, també penjat al blau del mar, també es basa en els recursos generats per una empresa creada el 1909 a Barcelona: Faust i Kammann. Va ser una empresa de comercialització de tubs i vàlvules destinats a “la conducció, regulació i control de fluids hidràulics, pneumàtics, etc.”. Els interessos de Carl Faust, el seu promotor, eren un xic diferents, més científics: fer un Jardí Botànic. Els jardins de Cap Roig (o de Cal Rus) els va promoure el matrimoni Woevodsky, un enginyer i arquitecte militar rus, i la seva muller, una egiptòloga anglesa.