El corall ha fascinat –i segueix- sectors molt amplis de la població femenina i masculina. El corall de l'espècie vermell corall, per la seva duresa mineral (i, doncs, la seva indestructibilitat), les seves formes arborescents, el seu tacte, més, és clar, el color i les dificultats per obtenir-lo, ha originat moltes llegendes i molta literatura. Històricament, les virtuts associades al corall han estat moltes: el corall és una joia, i un amulet, que ha tingut, també, en el pas dels segles, funcions monetàries, màgiques (¿la moneda no és quasi sempre màgica?) i usos mèdics, antidepressius i, fins i tot, afrodisíacs.

Una de les varietats més valorades del corall vermell és la que es pot trobar en una àrea marina molt àmplia: la que s'estén des dels arxipèlags de Cap Verd i Canàries fins a les costes de l'Àfrica Occidental i, seguint l'estret de Gibraltar, per tota la Mediterrània occidental.

La pesca del coral a les costes catalanes és molt antiga. Pel que se'n sap (vegeu Fulls d'història local /L'Escala, 98), a les excavacions arqueològiques ibèriques de Pontós i d'Ullastret han aparegut restes de corall. També, a la ciutat grecoromana d'Empúries, que en va ser un gran centre manufacturer i comercialitzador. Els sistemes d'extracció eren dos: la immersió i el rasclet. Tots dos, és clar, dificilíssims (i la immersió fins al fons marins, molt arriscada). A l'edat mitjana i el renaixement, el corall esdevingué un dels productes més destacats del comerç dels navegants de l'Imperi Català. Els obradors de Barcelona transformaven el corall en brut pescat prop de poblacions com Begur, l'Escala o Cadaqués i, també, de punts situats molt més lluny. I l'exportaven. Sembla que els corallers de Barcelona foren comercialment dominants a tota la Mediterrània.

Fins que, als segles XVI i XVII, es van trobar amb seriosos entrebancs: la pirateria aixoplugada per l'Imperi Otomà, la competència originada per l'ascens de la producció de les ciutats italianes i un cert exhauriment del corall existent als fons de les costes catalanes. Als fulls del Museu de l'Escala, es dóna notícia de les expedicions de pescadors de la població per anar a cercar corall a zones molt allunyades: a les costes de Cartagena, Orà, Canàries o Cap Verd.

Al XIX, la pressió de la demanda de corall i les noves possibilitats tecnològiques orientaran la recerca de formes d'immersió a les profunditats marines més duradores i més segures. És el moment dels escafandres. I del submarí.