La Revolució industrial a l'Argentina s3 situa a la dècada dels anys 1930. Tot i el pes limitador de la burgesia agrariocomercial que preferia –i prefereix- comprar fora del país. Alguns empresaris catalans van tenir un cert protagonisme en aquesta revolució. Després dels tres primers sectors (l'electricitat, l'automòbil i la confecció, ja presentats a L'Econòmic), seguim amb la resta: l'avicultura, la farmàcia, l'edició, els materials de la construcció, la joieria/rellotgeria. Uns sectors que cal entendre com a motors d'un intens procés d'urbanització. Als anys 1920, Buenos Aires té 2 milions d'habitants (mentre Barcelona s'acosta a 1 milió).

El quart sector d'aquella revolució industrial fou l'agroalimentari. Amb tecnologia de l'avicultura nord-americana, les granges (i els restaurants) a Buenos Aires de Ricard Banús foren una petita revolució. Fins i tot, estètica. La antiga cerveseria Munich (1927) de Buenos Aires, restaurada, ha esdevingut un lloc de moda. De retorn a Catalunya, Banús –i altres- foren a l'origen de la fabulosa producció d'ous i aviram de Reus i comarca (que comença abans de la guerra de 1936).

El cinquè sector fou la indústria farmacèutica. En aquells anys van començar, a Argentina, dues empreses catalanes d'origen destinades a esdevenir, en el futur, multinacionals: Laboratoris Bagó i Laboratoris Andrómaco. Sebastià Bagó i Basagañas, que aterrà a Buenos Aires procedent de Barcelona com a representant dels Laboratoris Cusi, va crear el 1934 els Laboratorios Bagó. Aquests laboratoris, al segle XXI, tenen filials a molts països d'Amèrica, en algunes repúbliques exsoviètiques i en alguns estats del subcontinent indi. Un xic abans, Raül Roviralta havia iniciat la primera ampliació, a Amèrica, dels Laboratoris Andrómaco.

La indústria editora és el sisè sector de la revolució industrial argentina. Aquí, el detonant seria la creació d'Editorial Sud-americana amb Rafael Vehils i Antoni Lòpez-Llausàs com a ànimes. De fet, i tal com succeí a Mèxic, en algunes de les empreses que configurarien la indústria editorial argentina no és difícil descobrir-hi la participació catalana. Per exemple, Joan Merlí, amb Editorial Poseidón, creada el 1942. Alguns impressors catalans, com Francesc Benages o Lluís-Eduard Giró, feren feina ben feta. També, és clar, la fabricació de paper. Per exemple, a Mendoza, al 1920, la fàbrica d'Agustí Rosich i Josep Puig. Les indústries de materials de la construcció no tenen fama. Com no en tenen les indústries auxiliars de l'automòbil. Al segle XIX, alguns empresaris catalans, situats a Argentina, fabricaren maons i rajoles (Antoni Cuyàs), calç (Joan Garrigó), ciment artificial i calç hidràuliques (Joan Bialet Massé), papers pintats (Joan-Josep Ralduà), etcètera. El gran boom constructiu d'aquests anys es basaria, és clar, en aquestes indústries. La Casa Escasany de Buenos Aires, joieria i rellotgeria dels germans Ramon i Manuel Escasany, seria un bon exemple del model de producció catalana de sèries curtes en un sector que podríem definir com sector del luxe. Un sistema que fou la base econòmica del Modernisme català i que es mou a mig camí entre la producció artesanal/artística de la peça única i la producció en sèrie o massiva.

Els Escasany, rellotgers i joiers, van començar el 1892, però el gran edifici projectat pels arquitectes Martin S. Noel i Manuel Escasany al barri de Montserrat de Buenos Aires fou inaugurat el 1944. Sumant totes les botigues (i tallers) de tota l'Argentina, la Casa Escasany va arribar a sumar un total de 1.500 llocs de treballs. La llarga tradició dels Pallarols, la família d'orfebres argenters d'origen català del barri de San Telmo de Buenos Aires, es pot situar, també, en aquest sector del luxe dels anys 20-30 del segle XX. Però la llista de joieries catalanes a les ciutats argentines era llarga: la Royal Pagès, La Esmeralda, Montseny, Josep Brió...