Eines

anàlisi

Els lladres d'idees

Passat el moment d'estupor que et sol paralitzar uns instants -acompanyat d'envermelliment facial, punys i dents serrats i una obertura poc discreta dels orificis nasals i ambdós maxil·lars- diverses són les possibles reaccions que hom pot tenir:
1. Defensar ben claramenten la reunió “la propietat intel·lectual no inscrita” de la nostra idea.
2. Parlar amb ell en privat quan acabi la reunió o quan trobem el bon moment.
3. Patir en silenci.
4. No dir res i decidir “deixar de pensar” i de tenir iniciativa

És molt probable que recordis (això no s'oblida fàcilment) algun cop en què vas plantejar a algú una idea i vas viure una experiència semblant a la d'en Joan:

En Joan estava tot sol amb en Marià. Aquest el va escoltar amb més o menys mostres d'interès i, en acabar la seva exposició, el va mirar amb cert paternalisme i li va dir que ho sentia, però que aquesta idea no acaba de quadrar, que no la veia viable ... Això sí, el va animar a continuar pensant...

La situació descrita pot donar-se en molts contextos: relació alumne-professor en l'àmbit escolar o universitari, entorn familiar.. Però on amb certesa trobarem més experiències d'aquest tipus és en el món laboral. Per aquest motiu, permeteu que triï aquest entorn per continuar.

Seguim amb l'exemple. Passa un temps prudencial, mai no és immediat, ja que encara que s'apropiï indegudament d'idees alienes, no és idiota i en Marià entra en una reunió.

Les reunions són el fòrum més habitual on es presenten aquestes noves idees de dubtosa autoria.

En Marià sembla satisfet de si mateix i més motivat que de costum. Sou capaços d'endevinar què presentarà com a fruit de la seva pròpia inspiració i d'una llarga reflexió? Bingo: la idea d'en Joan!

Acostem-nos-hi i fem-hi un cop d'ull:

“Bon dia a tothom. Estava impacient de tenir-vos a tots reunits perquè se m'ha acudit una manera de disminuir els costos de X sense reduir la qualitat del nostre producte estel·lar. Com que és un tema que em preocupa, fa temps que hi dono voltes. Per fi tinc el plaer de presentar-vos la meva idea.”

Passat el moment d'estupor que et sol paralitzar uns instants -acompanyat d'envermelliment facial, punys i dents serrats i una obertura poc discreta dels orificis nasals i ambdós maxil·lars- diverses són les possibles reaccions que hom pot tenir:

1. Defensar ben claramenten la reunió “la propietat intel·lectual no inscrita” de la nostra idea.

2. Parlar amb ell en privat quan acabi la reunió o quan trobem el bon moment.

3. Patir en silenci.

4. No dir res i decidir “deixar de pensar” i de tenir iniciativa.

La primera és perillosa si t'uneix al lladre d'idees una relació jeràrquica (i evidentment no ets pas tu qui està a dalt ...) Aquests perills s'incrementen exponencialment en funció de l'egocentrisme del personatge. Només si tens una capacitat assertiva ben entrenada seria aconsellable emprendre aquesta via. Recorda que el teu objectiu no és deixar-lo en evidència, sinó recordar la teva part en la creació de la iniciativa.

La conversa privada posterior és la més prudent, però resulta una mica frustrant, ja que no està garantit aconseguir un reconeixement públic per part del delinqüent intel·lectual.

Patir en silenci : “No passa res. Al cap i a la fi, és millor evitar merders i eludir conflictes.” Pot ser utilitzable molt puntualment, però cal evitar-ho com a hàbit.

No tenir iniciatives.

Dissortadament, l'última és la més habitual. Massa persones opten pel “no tornaré a tenir iniciativa en la meva vida”, amb la corresponent pèrdua d'idees valuoses que mai no veuran la llum. Cap empresa es pot permetre vagues mentals dels seus col·laboradors.

Tots ens hem queixat alguna vegada que algú s'hagi apoderat de la nostra idea, però no ens hem plantejat mai que potser, per pura malaptesa i sense mala intenció, altra gent ens pot acusar del mateix.

Veiem un altre exemple, doncs:

Pot passar que la Matilde (que treballa per a tu) et proposi una idea, per exemple: “A majúscula emmarcada dins d'un quadrat.” A tu, aquesta idea, tal com te l'ha plantejat la Matilde, no et sembla pas una bona idea i molt educadament li indiques que no acabes de veure clar aquesta proposta en els moments actuals.

Tornes a casa teva i no pots deixar de barrinar sobre la idea de la Matilde (inviable en si mateixa). Ets tan maco, que fins et fa pena haver frustrat la seva il·lusió... De sobte et sorgeix a tu una idea...nova? (per tu, sí!): “a minúscula envoltada d'un cercle.”

Apareix aquí un conflicte de visions (i d'egos, no ho oblidem): per la Matilde, és la mateixa idea. Per tu, no.

Les dues opcions.

De nou apareixen dues opcions. Seguidament les presentem:

1. Plantejar la teva idea tal com raja. T'acabes de guanyar (potser de manera injusta) la reputació de lladre d'idees, d'atracador d'iniciatives.

2. Si ets hàbil, el que faràs quan presentis el teu “a minúscula envoltada d'un cercle” a la reunió, serà recordar que en el seu dia la Matilde et va proposar una “A majúscula” i que tot madurant el tema i adaptant-la, gràcies a ella va sorgir “a minúscula” i, per tant, agrair-li “la inspiració”.

També ho podem anomenar d'una altra manera: elegància.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.