Encara hi estem donant voltes. Quan demanes un crèdit, la banca et demana els números dels anys anteriors per veure si seràs capaç de tornar-lo. Aquest és el finançament bancari i la banca ho fa molt bé. Però hi ha un altre tipus de finançament previ que necessita acompanyament, mentalitat industrial i capacitat de risc. Les bones idees no poden quedar al calaix per falta d'aquest suport. I nosaltres encara hem de trobar la manera de donar-hi aquest impuls. Espero que al llarg d'aquest mandat es pugui desencallar.

Tenim una legislació molt garantista. Moltes vegades, per tancar contractes es necessiten avals o cartes d'acompanyament d'entitats financeres, de manera que al final només es concedeixen préstecs a les empreses que no els necessiten. Venim d'una escarmentada molt gran i totes les barreres que s'han creat s'han d'anar abaixant. La societat és un reflex del que hi ha. El diner hi és, però és molt poruc. Encara està escarmentat.

Per un cop, com a mínim, les condicions obliguen, de debò i si les entitats financeres volen acudir a aquest diner barat del Banc Central, que un percentatge molt alt sigui per finançar el sector privat. Per això, crec que sí, que aquest cop va de debò i que hi haurà finançament per a les empreses i particulars.

Nosaltres tenim una màxima fàcilment defensable: ens tocarà adaptar-nos al que surti de les urnes, per molt empresaris que siguem.

De ben segur, Grècia en pot ser l'avís, però se n'ha de saber molt, de política comunitària, per fer prediccions. Nosaltres som una mica més humils i pensem en la nostra parcel·la

No ho tenim clar, el que sí que tenim clar és que surti el que surti intentarem que aquest procés faci els millors reglaments perquè l'empresa sigui competitiva i perquè es conservi la cohesió social.

No. Fa anys que hi ha crisi i hi ha un atur a Catalunya del 20%, i la societat ha aguantat.

Hi ha un drenatge fiscal que legitima que des d'aquí es demani un canvi de condicions perquè Catalunya pugui participar, en una mesura raonable, d'allò que genera. És molt difícil que les nostres empreses puguin ser competitives si porten unes pedres a la motxilla que els pesen més que als seus competidors de la cantonada. Amb això, no estem dient res de nou, fa molts anys que es diu, simplement ara hi ha una conscienciació més alta. I, per això, entenem que hi ha prou coneixement perquè en les eleccions que vinguin la gent hi voti en conseqüència i decideixi l'abast dels canvis.

A Europa tenen una història democràtica més llarga. A Baviera ens explicaven que durant molts anys eren la zona més agrícola d'Alemanya, una regió deficitària que a partir de la Segona Guerra Mundial va fer un canvi d'enfocament. En impulsar-se industrialment, ara és un aportador net, i passar de deficitari a aportador els ha comportat canviar les regles del joc diverses vegades. Això, al Senat dels Estats Units, ho veiem permanentment. Silicon Valley era una regió molt deprimida i gràcies a la indústria d'internet ara és de les més dinàmiques. I el tracte que tenia és el mateix que ara? No. Perquè han canviat les necessitats d'infraestructures i de serveis. S'hi ha instal·lat molta més gent, per tant, calen més escoles, més carreteres... Són canvis d'una lògica cartesiana pura. I entenem que aquí també fan falta.

Si posar les urnes genera incertesa... A nosaltres no ens en genera. Hi ha una cosa que està clara. El país està en un procés que demana canvis, per tant, que hi hagi urnes vol dir que es reflectiran.

És molt difícil opinar amb estadístiques que s'havien deixat una inversió molt gran i que, un cop es comptabilitza, donarien la raó a la tesi contrària. El que està clar és que tots els monstres que havien de venir no han vingut. Tant les multinacionals estrangeres com les locals, així com les pimes, ho estan vivint amb molta normalitat. Per què? Perquè la gent surt a demanar de manera educada allò que li sembla que és legítim tenir. Fins ara s'ha fet al carrer, de manera civil, i ara toca eleccions. Veurem quin és el nou Parlament. I el que surti d'aquí ens tocarà assumir-ho. No veig on hi ha el problema, la veritat.

Probablement va fallar el moment. Es van buscar totes les complicitats possibles perquè es pensava que impulsar els vols internacionals era bo per al país. Per mi té molt de mèrit. I es va estar a punt d'arribar a un acord, es va escapar per poc...

Això seria mirar enrere i buscar culpables. És veritat que hi va haver una denúncia per una sèrie d'ajudes d'estat que va bloquejar l'arribada de la companyia. Però anant a l'acció, si Qatar quasi tanca l'acord vol dir que no anàvem tan desencaminats.

Està batent rècords. Vol dir que a Catalunya té sentit un aeroport gestionat amb una certa autonomia. Arreu del món és una eina de competitivitat regional. L'entorn de l'aeroport és qui es beneficia de la pluja fina que porten els visitants, les fires... per tant, és lògic que els agents implicats el gestionin. Aquí s'entén d'una altra manera? Un aeroport central i els demés subjugats per donar-li servei? Concentrar un raig d'aigua en un punt en comptes de la pluja fina és un error.

Falten sobretot els accessos al port i l'aeroport, i el corredor mediterrani. Si històricament la conca mediterrània ha estat la més activa en comerç i indústria i és on té més pes específic el PIB de l'Estat, és lògic que en una època de crisi i, per tant, deficitària, els pocs diners que inverteixes els posis allà. Bàsicament, amb un criteri molt econòmic: les empreses que ja exporten ho fan amb més facilitat i, per tant, de seguida tindràs un retorn en forma de més impostos i taxes i menys atur. Hi ha teories que justifiquen fer un corredor central en una regió on no hi ha res, per atraure indústria, però això és molt lent. Entenc que s'ho pot permetre un país que té superàvit.

S'ha perdut l'oportunitat de reformar l'administració. S'han transferit moltes competències i als ministeris la força laboral és la mateixa. I per criticar també aquí, encara hi ha moltes duplicitats. Hi ha molt paper que els empresaris han d'entregar dues i tres vegades... La burocràcia enroca les empreses.