Transcorreguts el primers moments de nerviosisme i de prediccions apocalíptiques –que tan bé li van anar a Rajoy-, sembla que torna la calma malgrat la incertesa generada pel referèndum britànic. Les borses es recuperen, la lliura també es refà davant del dòlar i tothom es pren el seu temps per veure com aniran les coses, començant per un govern britànic en funcions fins a l'octubre. Encara que la Comissió Europea i alguns països, com França, han expressat el desig de formalitzar ràpidament la separació, Alemanya recomana calma i Cameron no té pressa per invocar l'article 50 dels Tractats europeus per posar en marxa els mecanismes de sortida. Tot plegat condueix a un cert compàs d'espera per veure com s'acaba resolent la situació. No seria la primera vegada que un país europeu repeteix un referèndum relacionat amb Europa –com la veïna Irlanda- i potser seria suficient que en unes noves eleccions guanyessin els partidaris de romandre a Europa amb el nou referèndum al programa.

Per tant, si la lliura es manté estabilitzada, mentre l'opció d'anar-se'n no es formalitzi i sembli irreversible per a tothom, hi haurà pocs canvis més enllà d'un impacte psicològic sobre els consumidors que veurem com es desenvolupa.

Si finalment el Brexit tira endavant, cal pensar que el despit i un cert afany de revengisme que traspuava en les primeres reaccions comunitàries, més que penalitzar la Gran Bretanya per evitar més temptacions d'abandonar la UE, deixarà lloc a una solució pactada que no faci gaire mal a ningú. Si serveix d'advertiment, durant aquests dies, la solvència creditícia de la UE s'ha deteriorat de manera similar a la de la Gran Bretanya i l'evolució de l'euro no ha estat gaire millor que la de la lliura.

L'objectiu britànic és mantenir-se en l'àrea de lliure comerç europea i molt probablement acceptaran una certa llibertat de circulació de persones com a lògica contrapartida, inclosa la permanència sense problemes dels estrangers que ja hi estan instal·lats. La City perdrà algunes plomes en forma de deslocalitzacions parcials, però hem de recordar que ara ja no formava part de l'euro, es mantenia al marge de tots els moviments europeus de confluència monetària i això no era obstacle per mantenir el seu lideratge financer mundial.

És molt més dubtós, però, que la sortida de la UE permeti al Regne Unit capgirar la lenta però constant davallada del bressol de la revolució industrial en l'era de la globalització i encara menys que resolgui els desequilibris interns –socials, generacionals i territorials- amb la macrocefàlia de Londres.