DE MEMÒRIA
Identificar 50 productes
Els nous productes catalans del primer terç del segle XX són els automòbils i els motors d’avió d’Hispano-Suïssa; el petit material elèctric de Simon, el ciment Portland, la ceràmica sanitària de Roca Radiadors, els hemoderivats de Grífols, els daus de sopa de Gallina Blanca, els iogurts de Danone o la llet amb cacau de Cacaolat
Si, l’economia catalana és una economia líquida (fluïda, flexible, L’Econòmic, 11.9.2016) amb empresaris innovadors, schumpeterians (L’Econòmic,6.12.2015), és interessant identificar quins han estat, històricament, els productes –els 50 productes, per exemple- que han protagonitzat els seus èxits. Sabem, a més, que el miracle català és, en bona part, resultat dels pactes publicoprivats, on l’acció pública, o semipública, hi té un paper predominant (L’Econòmic, 31.1 i 3.2.2015).
Un dels primers intents d’identificació d’aquests productes és el del llibre de 1600 de Pere Gil. Catalunya exportava: 1) productes de ferro: claus, ganivets, reixes, eines, armes; 2) draps de llana; 3) productes de cànem: espardenyes, cordes, teles de naus, sacs, filats; 4) vidres; 5) aliments: oli, vi, mel, formatges. Salvant les distàncies, les exportacions catalanes del segle XXI no són tan diferents com podria semblar a primer cop d’ull.
Al darrer terç del XVII, un cert tomb, amb noves especialitzacions: 1) armes de foc, pedrenyals (visibles a molts museus d’Europa i Amèrica) i rellotges mecànics, 2) teixits de cotó, estampats, les famoses indianes, que s’exporten, 3) paper, a Amèrica: el papelín catalán, 4) aiguardents, vins: moltes vinyes, en terrasses de pedra seca.
Des de mitjan XIX, mentre desapareixen les armes de foc i els rellotges, s’hi afegeixen uns productes molt concrets: 1) els pianos, 2) les panes i altres teixits de cotó i de llana, 3) els taps de suro per als xampanys francesos i les cerveses alemanyes (i nord-americanes), 4) el cuir i les sabates, 5) els llibres il·lustrats, 6) les llonganisses de Vic. L’informe de Rafael Puig i Valls de l’Exposició Universal de Chicago de 1893 ens en va fer un balanç (L’Econòmic, 23.7.2011).
Al segle XX, la llista que confecciona, al 1927, Carles Pi Sunyer és: “Vi, oli, ametlles i avellanes, hortalisses i llegums, cereals, farines i pastes per a la sopa, suro en planxes i treballat, cuiros i pells, calçat, teixits de cotó, llana i seda, gèneres de punt, adobs, productes químics i farmacèutics, essències i perfums, ciment, vidre, paper, ferreteria i maquinària.”
Productes catalans.
Als anys 2000, abans i després de la crisi financera, la societat catalana ha anat generant nous productes d’èxit, destinats, com tantes vegades en el passat, a l’exportació. Identificar-los és necessari, car, avui, més que mai, les empreses depenen, en bona part, dels marcs dissenyats pel sector públic. D’un sector públic que ha d’ésser eficient i proper. Propi. Català.
Els 30 del mNACTEC
Un petit esdeveniment: el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica s’ha atrevit a identificar 30 invents generats –històricament- per la societat catalana. Des de l’astrolabi del segle X de Sunifred Llobet fins a la telefotografia de 1930 de Pau Abad. Passant, és clar, pel telescopi de 1590 de Joan Roget o el telègraf elèctric de Salvà i Campillo. En la selecció del museu, només sis invents són anteriors al segle XVIII, i la Revolució Industrial més coneguda, la del vapor, al XIX, hi ocupa un lloc central. S’ha obert un debat. Hem d’anar –en el temps, i en l’espai– més enllà i més ençà.
