Malgrat que Catalunya és una de les comunitats autònomes que més energia produeix, el preu de l’electricitat és, aquí, més del doble de la mitjana espanyola i més del triple de la mitjana europea. Així, el preu de l’electricitat per a ús industrial a Catalunya és de 32,34€ Mw/h davant els 14,72€ Mw/h de Madrid. Des que es va liberalitzar el sector de la distribució elèctrica, els consumidors catalans paguem un preu polític per l’energia que consumim; un preu que res no té a veure ni amb la competitivitat ni amb els costos de producció i distribució.

Això té greus repercussions per a la competitivitat de la nostra economia. Però el preu polític que paguem per l’energia a Catalunya també repercuteix en la nostra aportació per assumir part del mal anomenat dèficit tarifari. Resulta que la normativa espanyola estableix per llei uns costos sobredimensionats per a la producció d’electricitat. L’existència d’aquest preu polític permet a les companyies elèctriques vincular la relació cost/benefici no als costos reals de producció i distribució, sinó als costos que estableix el govern espanyol. El fet que aquests siguin més alts que els costos reals, redueix significativament el marge de benefici de les companyies elèctriques, si més no sobre el paper. Això permet que les companyies elèctriques puguin reclamar més de 45.000 M€ als consumidors. Tanmateix, el govern espanyol reconeix el deute tarifari sense ni tan sols obligar les companyies elèctriques a sotmetre els seus costos d’explotació a una auditoria externa independent. I atès el consum i la disparitat de preus de l’electricitat és fàcil arribar a la conclusió que els consumidors catalans assumiran quasi la meitat del deute tarifari de tot el mercat espanyol.

El preu polític de les factures elèctriques dels consumidors catalans també repercuteix en la nostra aportació al fons comú d’incentius per a instal·lacions energètiques de règim especial. Resulta que les factures de la llum inclouen una provisió de fons que paguem tots els consumidors destinada a incentivar la inversió en energies renovables. Curiosament, l’aportació dels consumidors catalans a aquest fons ha passat dels 240 M€ anuals fins als 1.335 M€ en tan sols deu anys. I mentre la nostra aportació al fons comú va creixent, l’execució de les inversions a Catalunya en instal·lacions de règim especial s’han anat reduint tan significativament que des de l’any 2000 ha generat un dèficit de més de 8.700 M€; un dèficit que creix anualment més de 1.100 M€.

Mentre les empreses elèctriques drenen la nostra economia, el govern espanyol i el TC han deixat sense efectes la llei contra la pobresa energètica impulsada per la Generalitat de Catalunya que havia de garantir el subministrament elèctric a les famílies més vulnerables.

La independència de Catalunya no és només una qüestió d’identitat, sinó de supervivència i de justícia social. Una Catalunya independent podrà gaudir d’un cost energètic comparable amb el de la UE; podrà destinar part dels excedents de les elèctriques a executar les inversions per a instal·lacions de règim especial amb efectes retroactius, podrà posar fi a les arbitrarietats dels preus polítics i podrà fer front a les necessitats dels sectors més vulnerables de la nostra societat. És més, amb la independència Catalunya podrà vendre energia a Espanya i el preu el posarem nosaltres.