Pagesia social i, a més a més, prou rendible
Un estudi del projecte RecerCaixa demostra que la inversió d’un euro en iniciatives d’agricultura social té un retorn de 3 euros
Conviuen diversos models, uns més urbans i altres més rurals
La visió sovint condescendent que plana sobre les iniciatives del tercer sector queda en evidència davant de recerques com L’agricultura social: anàlisi econòmica i avaluació del retorn a la societat, en què es calcula que per cada euro que s’inverteix en una entitat d’agricultura social hi ha un retorn econòmic de 3 euros.
L’estudi, elaborat per l’Equip de Recerca en Agricultura Social, del departament de Geografia de la UAB, dins del programa RecerCaixa, de l’Obra Social La Caixa, descriu i quantifica els diversos efectes benèfics que es produeixen quan es conjumina la producció i comercialització de productes agraris amb la inserció i atenció sociosanitària a col·lectius en risc d’exclusió social. L’estudi també confirma que efectivament hi ha un cert auge en l’impuls de projectes d’agricultura social, amb un cens que actualment s’eleva a les 161 entitats, quan el 2014 només n’hi havia 42. Com explica l’investigador que ha liderat l’estudi, Antoni Tulla, “amb la crisi que es va iniciar el 2008, l’agricultura social es va expandir molt, en diversificar-se els col·lectius en risc d’exclusió social. A més dels col·lectius de persones que tenen alguna mena de discapacitat física, ara ens trobàvem altres col·lectius als quals sotjava l’amenaça de la pobresa”. La crisi ha esperonat l’agricultura social ja que, com diu Tulla, “tant l’administració local com el tercer sector han hagut de tirar endavant mesures per combatre la pobresa”. El 46% de les entitats d’aquest cens es localitzen en l’àmbit de la inserció sociolaboral, un 45% són horts socials, mentre que la resta treballen en l’educació, formació, teràpia i rehabilitació. Com explica, és freqüent que tinguin al darrere una “entitat mare” que els dona suport en les primeres passes,“sigui una administració o una fundació que ofereix finançament amb bones condicions, i mitjançant un conveni o un consorci es garanteix que les espatlles estan ben cobertes.”
Dins de les diverses àrees d’especialització d’aquestes iniciatives, com ara l’horticultura, la transformació agroalimentària i les tasques de neteja forestal, hi podríem trobar tres models ben definits: “Un que es visualitza a l’àrea metropolitana, molt lligat a la recuperació i protecció d’espais periurbans; un altre situat en àmbits agraris però molt vinculats a ciutats pròximes, com el cas de granges que subministren ous i bolets ecològics a restaurants de la gran ciutat, i un tercer eminentment rural, com l’elaboració de vins i olis que L’Olivera desenvolupa a Vallbona de les Monges, amb persones discapacitades.”
Els investigadors de l’estudi han establert que si hi ha un retorn econòmic és perquè hi ha un retorn ambiental i social: “Si cuides un terreny per prevenir incendis, estàs evitant costos futurs. Contribuir a mantenir la biodiversitat també és quantificable, així com contenir les emissions de CO2. En el vessant social, si una persona, a més de recuperar la dignitat, cerca feina i la troba, això suposa un gran suport per a la seva família.” Així mateix, “quan una persona deixa de cobrar el subsidi d’atur perquè s’ha empleat en una d’aquestes entitats, ja pot contribuir a l’economia i pagar impostos”. La creació d’una agrobotiga que vehiculi l’agricultura de proximitat també s’interpreta com una contribució al desenvolupament local.
I val a dir que, com diu Tulla, “només tenen sortida al mercat si ofereixen un producte de qualitat extraordinària”.
Crear el marc més adequat
A partir de l’estudi de l’activitat de deu entitats d’agricultura social, que en un any són capaces de generar un producte de tres milions d’euros, es conclou que un 29% d’aquesta suma repercuteix en les persones usuàries i el seu entorn familiar; un 21% en l’administració pública, en la mesura que redueix despesa i se li retorna el que ha esmerçat en subvencions i ajuts; un 20% en els gestors del projecte i l’equip tècnic, i un 26% en el territori local, que ajuden a desenvolupar.I què caldria fer per donar més embranzida a l’agricultura social al país? Antoni Tulla creu que, d’entrada, caldria aprofitar les possibilitats que ofereix la política agrària comuna (PAC), que ofereix ajuts dins del seu eix de pagament verd o greening, que té per finalitat incentivar les bones pràctiques mediambientals. Itàlia, respectant les proporcions de demografia i PIB, té un sector d’agricultura social quatre vegades més gran que el català, en bona part gràcies al fet d’haver sabut aprofitar els ajuts comunitaris.
Així mateix, fora important que l’administració local facilités finques als promotors d’agricultura social. També fora bo que “el sector públic, que havia impulsat durant anys la creació de centres especials de treball (CET) per donar feina a persones amb discapacitat, i que ho va deixar de fer amb les retallades de la crisi, el 2010, ara ho redinamitzés”. També fora important, com diu, donar facilitats de crèdit, tirar endavant un pla de formació per a professionals del sector o crear un segell que certifiqui el valor social dels productes que comercialitzen les entitats d’agricultura social.