Opinió

Frivolitat o inconsciència de la política

La crisi financera de la qual ara ‘celebrem’ els deu anys ha generat un altíssim atur en els més joves, un augment de la precarietat i la inseguretat laboral, i la generació de zones de desigualtat econòmica, i sobretot de desigualtats d’oportunitats. La resposta política a tot això ha estat usualment la queixa, blasmar el sistema i, en molts casos, actuar individualment (també votant) com si la crisi no ens hagués afectat. Tot menys confrontar les arrels i els orígens del recent daltabaix econòmic

Aquests dies fa deu anys es materialitzava, amb la caiguda de Lehman Brothers, l’inici d’una crisi financera que ha marcat en negatiu la vida de molta gent en la darrera dècada. Avui, després de deixar pel camí un gran nombre de projectes i persones, hauríem de tenir la certesa que en molts aspectes no n’hem après prou i que els desequilibris heretats i regenerats que mantenim podrien desgraciadament desembocar en una nova crisi. Tot i això, bancs, empreses, particulars i governs han tret de la seva llista de prioritats intentar fugir de la propera recessió, i continuen en una espiral (endeutament, guerres comercials, expansions artificials...) que, com deia fa uns dies Martin Wolf al FT, ens pot portar més aviat al passat que al futur. Els episodis de creixement compassats gairebé arreu del món que hem viscut recentment han incrementat el miratge d’una economia definitivament en la via d’un creixement sostingut. Les noves dificultats en economies emergents (Argentina, Turquia...) i els símptomes de cansament en l’expansió occidental no han recuperat l’abandonat esperit de reformes, vers la recuperació de la productivitat.

La crisi financera de la qual ara celebrem els deu anys ha generat un altíssim atur en els més joves, un augment de la precarietat i la inseguretat laboral i la generació de zones de desigualtat econòmica, i sobretot de desigualtats d’oportunitats. La resposta política a això ha estat usualment la queixa, blasmar el sistema i, en molts casos, actuar individualment (també votant) com si la crisi no ens hagués afectat. Tot menys confrontar les arrels i orígens del recent daltabaix econòmic. Hauria estat massa car electoralment.

El dimarts 4 de setembre, el president d’aquest país va presentar el full de ruta estratègic del seu govern: un bell i romàntic discurs carregat d’anhels, èpica i monolitisme ideològic. Una crida pseudointel·lectualitzada i sense indicar un camí cap a la rebel·lia i l’assoliment del paradís. Cap referència, ni una paraula, a com confrontar el benestar material immediat (l’economia) dels seus ciutadans. Alguns, tot just sortits de la crisi i altres encara ben immersos en ella. Cap referència a com els catalans, estiguem organitzats estatalment o amb subsidiarietat autonòmica o federal, o amb submissió i sense institucions pròpies, hauríem en tot cas d’afrontar un futur molt complex i en què una societat europea com la nostra es troba, com a mínim, en clar desavantatge. La que genera les societats envellides i amb població minvant, creixement menys competitiu en l’entorn global al davant d’un món a l’alça majoritàriament jove, ambiciós, desacomplexat de voler un futur més acomodat, si es vol amb més capacitat de consum.

Una diputada autonòmica de Podem de Castella i Lleó va llançar fa uns dies una crítica ferotge a un benintencionat llibre d’educació financera infantil (per cert, ara, gràcies a la diputada, rècord de vendes) i de passada va carregar amb frivolitat contra el fet que els nens se’ls parli de diners, de la llei de l’oferta i la demanda, de la tipologia d’empreses o del concepte d’inversió, com fa el llibret vilipendiat. El cap polític de la diputada, Pablo Iglesias, encara va posar més llenya al foc qualificant el llibre i les seves intencions d’esgarrifoses i indecents. Per què no volen que la gent superi el seu analfabetisme financer i la desigualtat d’oportunitats que genera? És frivolitat, inconsciència o maldat barrejada amb ximpleria? I cóm és que la resta de forces polítiques van callar, assentint per defecte i deixant que només l’economista liberal Juan Ramon Rallo fes una rèplica digna?

Electoralisme.

Realitats, més properes o més allunyades de cadascú, però que ajuden a destacar la creixent i il·lògica deixadesa en relació amb l’economia que es percep en societats com la nostra, absorbides per una malentesa política i per l’electoralisme més desvergonyit. Mentrestant i amb la passivitat de ciutadans representats i de polítics representants, s’acumulen i engreixen els problemes que algun dia seran massa grans per ser resolts: la longevitat i baixa natalitat que impossibilitarà el sistema de pensions; el deteriorament potser lleugerament frenat però molt amenaçador del medi ambient i, en general, la pèrdua de competitivitat que pot abolir l’estat de benestar tal com l’entenem. Contràriament al que alguns ens diuen, sobra política i falta gestió econòmica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.