Filantropia a la ciència, la pota que coixeja

Malgrat l’èxit de La Marató de TV3 (que cada any recapta el 13% del que suposa la inversió en recerca de salut de la Generalitat), la filantropia, a casa nostra està poc vinculada a la recerca. De fet, segons la consultoria Zohar Consultoria& Marketing Social -(dedicada a ajudar les institucions a captar fons)- és la tercera causa de donacions al darrere de l’exclusió social i la cooperació internacional. Ricard Valls, director general de Zohar Consultoria, assegura que alguns dels motius que expliquen aquesta poca generositat en recerca és a causa d’una qüestió cultural i de poca trajectòria en el mercat de les donacions com a país. Fins als anys noranta, l’Estat espanyol era pobre i quan va començar a millorar econòmicament, les donacions que hi havia es van destinar a països que havien patit una catàstrofe. Després, gràcies a grans campanyes a la televisió, fins a la crisi, la major part dels fons filantròpics es van captar amb campanyes de cooperació internacional, especialment en apadrinaments. “Les donacions a la recerca han estat una excepció en el seu conjunt”, relata Valls.

Les darreres xifres recollides per Zohar Consultoria mostren que del total dels diners recaptats en filantropia el 2015 (2.300 milions d’euros, aproximadament), a penes entre el 18% del mercat del mecenatge agafa el camí de la recerca. Un recorregut molt diferent al de països com la Gran Bretanya, els EUA i altres de centre Europa, on sí que trien com a primera opció la ciència quan pensen a què destinar els seus diners en filantropia. A Dinamarca, per posar un exemple, la meitat de la població dona diners per a la recerca contra el càncer. Als EUA, clubs esportius, per exemple els Red Sox de Boston, dediquen part del seu benefici a donar ajuts als investigadors científics.

A la Gran Bretanya, UK Cancer Research, dedicada a la recerca en oncologia, és, històricament, la primera receptora de fons provinents de filantropia. El seu lideratge no és gens menyspreable si es té el compte que els anglesos destinen el 0,5% del seu PIB a filantropia, respecte al 0,05% del total de l’Estat.

En termes globals, encara hi ha molt camí per recorre en filantropia. A l’Estat no arriba al 20% la gent que es declara donant a una ONG o a una institució de recerca, mentre que a Finlàndia o a Àustria la xifra és del 75%.

Entre les diferents barreres que impedeixen la creació d’un mecenatge robust a l’Estat, algunes de les fonts consultades posen el focus en una fiscalitat poc atractiva. De fet, la desgravació en donacions està en la banda més baixa dels països on la filantropia té més presència. Segons la llei de mecenatge espanyola, la desgravació fiscal arriba a un màxim del 75%, però només per a quantitats inferiors a 150 euros. Si sobrepassa la xifra, la desgravació és d’un 35%, per a les persones físiques i d’un 45% per a les jurídiques al davant del 65% de França o el 100% dels EUA.

El problema de la llei espanyola no és només la xifra de deducció, sinó també qui se’n pot beneficiar: només entitats sense ànim de lucre i associacions d’interès general. A més, el permís l’atorga Hisenda de manera gasiva, opaca, per la qual cosa la majoria d’entitats no poden desgravar.

Millorar la desgravació fiscal, però, no és suficient per revertir la baixa consciència en filantropia. Per Valls hi ha un problema de comunicació dels resultats en recerca a la societat, així com una falta d’entrenament dels científics a l’hora de recaptar diners, una tasca que sí que assumeixen en països com els EUA.

Amb la forta retallada que han patit les institucions de recerca al país, de la qual encara no s’ha recuperat, les donacions i els llegats es converteixen en una font imprescindible per ser competitius.

El director de recerca de l’Institut d’Oncologia de la Vall d’Hebron (VHIO), Joan Seoane, assegura que per a una institució com la que dirigeix, l’altruisme ha estat cabdal.“Hem pogut desenvolupar ciència, en part gràcies a la filantropia i, a més, durant la crisi ens va permetre subsistir”, assegura Seoane, des del seu despatx situat del VHIO al centre Cellex, justament finançat gràcies a la donació de la Fundació Cellex, que va concedir 25 milions per fer-lo realitat. “Disposar d’aquestes instal·lacions ens ha permès convertir-nos en un dels instituts de recerca de referència mundial”, assegura.

Però tot i que l’Institut de Recerca de la Vall d’Hebron es pot sentir afortunat, Seoane creu que seria essencial que el percentatge de finançament que prové de la filantropia es multipliqués.

En els darrers exercicis, des de diversos hospitals i institucions de recerca han començat accions més proactives.

Una de les primeres iniciatives que va portar a terme el nou director de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (l’IMIM), Joaquim Bellmunt, va ser crear una oficina dedicada a captar donacions. Bellmunt, oncòleg de reconeixement mundial, que va assumir la direcció de l’IMIM després de quatre anys com a director de l’àrea oncològica del prestigiós Dana Farber Cancer Institute Hospital a Boston, va veure clar la necessitat de millorar ingressos a través de la generositat de grans fortunes. “El primer que hem de fer és aprendre a captar fons a través de la filantropia. Tenim més limitacions que altres països, perquè aquí no hi facilitats fiscals perquè la societat tingui mentalitat filantròpica”, explicava en una entrevista el febrer passat a L’Econòmic. Set mesos més tard, i després de nombroses visites infructuoses a grans fortunes i institucions, Bellmunt es mostra poc optimista. “No hi ha mentalitat en filantropia, haurem de fer molts més esforços dels que pensàvem”, lamenta ara.

Per Ricard Valls, la millora del mecentatge en recerca s’aconseguirà quan la societat se senti corresponsable i tingui voluntat per fer millorar l’entorn on viu traient calés de la seva butxaca. “Hi ha moltes accions de captació de recursos en marxa i cada cop en veurem més”, avança Ricard Valls.

Mentre la millora legislativa no arriba, els experts consultats creuen que una millora en les donacions en investigació i innovació dependria d’un canvi cultural, una major consciència social, més activisme de mecenatge, un increment de la professionalització i la cooperació i transparència entre institucions.

El canvi és possible. Només cal buscar referents propers, com França. La controvertida llei Aillagon, que va néixer un any després de la llei de mecenatge espanyola, el 2003, ha aconseguit girar la truita. En deu anys a França han passat de tenir 2.000 empreses mecenes a tenir-ne 44.000, i la xifra no ha estat només fruit de la millora de les deduccions, sinó d’unes intensives i insistents campanyes de sensibilització.