Cultivar la mirada del país

Si bé a les sales de cinema els costa mans i mànigues mantenir quotes d’espectadors any rere any, amb els festivals no passa el mateix. Com més va, més festivals s’organitzen arreu del territori, fins al punt que ja se n’hi escampen entre 70-80, el que dona al país la singularitat de ser una veritable terra de festivals de cinema, que cada any arrosseguen davant una pantalla gran més de mig milió de persones.

Com explica Marta Lladó, gerent de Catalunya Film Festivals –associació que cohesiona els festivals catalans i els dota d’eines de comunicació, finançament i organització-, la bona acollida de les mostres cinematogràfiques es pot deure “a l’interès per l’experiència única que, progressivament, ha anat arrelant en la societat”. “En aquest cas, són pel·lícules que no arriben a sales, amanides amb el contacte amb els autors, col·loquis, concerts de música, etc...”, afirma. El cert és que els festivals, amb un èxit inqüestionable que es tradueix en unes ràtios d’assistència del 60% al 80%, i augments d’un any per l’altre del 10% al 20%, són clau “per difondre un cinema divers, plural i creatiu, crear públic i impulsar la creació i la producció”, com assenyala Lladó, que també remarca que el festival és un espai de trobada per als diversos agents del sector.

Una altra virtut que han exhibit aquestes mostres de cultura és haver sabut adaptar-se als entrebancs que ha imposat la crisi. I això s’observa en com ha minvat el suport del sector públic (Generalitat, Diputació, ajuntaments): “Abans de la crisi, el suport de les administracions públiques a les mostres de cinema podia arribar a ser d’entre un 70% i un 80%, i ara estaria en un 50-70%.” Hi ha hagut un increment del finançament privat, tot i que, com vol destacar Marta Lladó, “encara és molt lluny d’altres sectors, com ara el de festivals de música, per exemple, en què les marques troben un retorn més directe”. “Amb tot, han estat remarcables les apostes que han fet Moritz, amb el seu festival Gas Natural a Sitges, BBVA al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló i Cabify i Cooltra a In-Edit, el festival de documentals de música”, hi afegeix. També, més recentment, han aparegut com a punts de suport per finançar projectes plataformes com ara Movistar Artsy, Movistar Plus i Netflix. En casos puntuals, festivals de dimensions reduïdes, com ara el REC Tarragona i el Cerdanya Film Festival, en moments en què la seva supervivència estava en qüestió, han utilitzat les plataformes de microfinançament per obtenir el coixí financer necessari.

A banda del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, el gegant que té un pressupost de 2,3 milions d’euros, ja tenim al territori un bon reguitzell de festivals de dimensions considerables, que podríem considerar amb un alt impacte industrial, que juguen amb pressupostos que depassen els 100.000 euros, com ara D’A Film Festival, In-Edit, Docs Barcelona i l’Alternativa. I encara en tindríem de petits, de gran ressò al territori on s’organitzen, que es poden muntar amb un pressupost de 10.000 euros, com és el cas de CurtsAneu, a les Valls d’Àneu.

Els certàmens, d’impacte industrial, han aconseguit afermar la seva viabilitat tot creant la seva distribuïdora i fent repliques de l’original arreu del món, fent de la franquícia una forma: Docs a Medellín (Colòmbia) i Valparaïso (Xile); el Festival Internacional de Medi Ambient a Mèxic; Off-side, que marida futbol i cinema, a Lisboa i Atenes; In-Edit, a Xile, el Brasil, Colòmbia i Grècia; Mecal, de curtmetratges, a Palma i Eivissa, etc. Així mateix, “els festivals ja no volen quedar-se en un esdeveniment de deu dies, i fan estratègies per expandir-se”: “És el cas d’In-Edit, que obre el seu fons als usuaris de biblioteques, que poden veure les pel·lícules mitjançant reproducció en línia”, o el cas de Docs, que amb el programa Docs a Prop, s’ha estès per onze ciutats del territori.

Des del CFF es pensa que, a banda d’ampliar les subvencions, i una font podria ser la taxa de connectivitat, caldria articular estratègies com ara “la creació de xarxes de pantalles concertades o subvencionades”, ja que els festivals de cinema fa temps que busquen “sinergies amb agents locals per tal de fer arribar el cinema al territori”, com diu Lladó. Així mateix, també es cobeja “treballar per al compromís de la signatura de convenis plurianuals entre les televisions públiques catalanes i els diferents festivals per promoure la programació dels films més destacats de les mostres”.

Des del CFF també es demana a les administracions convenis de col·laboració plurianual per promoure i organitzar i per afavorir la distribució dels festivals al llarg de tot l’any.