Semmama és el nom d’un massís muntanyós que està situat al centre oest de Tunísia, fa frontera amb Algèria. Vaig néixer a Sbeitla, vaig créixer fent de pastor, soc professor, actor, poeta, activista i treballo a la muntanya.

Estem parlant d’una contrada molt deprimida, allunyada del turisme, dels mitjans de comunicació, una zona que tant Europa com el govern tunisià tenen oblidada i per la qual no es fan prou esforços econòmics i socials per treure-la de la misèria, una condició indispensable per poder tirar endavant. El govern tunisià és fràgil, aquesta és una zona que està en risc, i és per això que lluitem contra l’abandonament de les persones, i intentem trenar una alternativa, un projecte de desenvolupament que pivoti sobre la cultura, que ha de ser el motor que ens ajudi a avançar.

No, al contrari, quan hi hagué la revolució del 2011, molts integristes van marxar de les ciutats i es van refugiar a la muntanya, en especial a la zona de Kasserinne, a la nostra terra, i allò va fer que s’aturés l’incipient desenvolupament que s’hi estava impulsant. Avui per arribar a Semmama, les expedicions han d’anar acompanyades de tancs i de cotxes de la policia que protegeixen els viatgers. Nosaltres treballem i col·laborem amb l’exèrcit i la guàrdia nacional i intentem tirar endavant un projecte de seguretat social, cultural, política. El nostre somni és que aquesta zona de Tunísia sigui coneguda al món, i és per això que periòdicament convidem activistes, periodistes, artistes, intel·lectuals, ja que estem segurs que la cultura és l’única arma que ens ajudarà a canviar la situació.

Com s’ha vist a l’Afganistan, a l’Iraq, l’opció única i exclusivament militar no aconsegueix la pacificació, sinó al contrari, incrementa les complicacions. La nostra resposta passa per l’autoorganització, per lluitar contra els atacs gihadistes i evitar que els terroristes s’apoderin de la zona. Treballem perquè mitjançant la cultura i l’educació els nens tinguin un futur. La nostra és una resistència cultural que intenta despertar la muntanya, implicar la població a partir de l’organització de múltiples activitats, ja sigui impulsant el cinema o les biblioteques rodants, les obres de teatre o l’organització de festes, com la dels Pastors.

Té raó, però també li he de dir que no veiem amb bons ulls el finançament dels països del golf Pèrsic, perquè et poden donar els diners, però els utilitzen per tancar les ments i les fronteres, et tallen la llibertat d’expressió, et volen fer complir els seus preceptes decantats cap a l’integrisme, i això no porta la prosperitat.

Els joves volen que la regió avanci, que se superi aquest període, des del 2011 fins al 2019, que ha sigut molt difícil, i això s’ha notat en adolescents que han passat per períodes de xoc i d’agressivitat, però també hi ha hagut punts de llum; per exemple, hi ha més llibertat d’expressió, i això ens ha permès explicar la realitat tal com la veiem, la qual cosa ha ajudat a treballar lliurement i rebre el suport de moltes persones, europees, americanes. Això fa que jo sigui optimista.

Encara que hi hagi polítics, partits i associacions xenòfobes que vulguin fer creure que la immigració és la responsable de tots els mals d’Europa i intentin blindar la Mediterrània com una frontera impenetrable, la realitat demostra que si es vol avançar no hi ha altra sortida que fer que les dues ribes treballin conjuntament, que els dirigents entenguin que el progrés passa pel desenvolupament local, molt més realista, més polític, menys d’aparador i així podrem aturar la tragèdia que actualment està assolant el mar.

Des de fa molts anys, la Consol Vidal i alguns companys artistes han intentat aixecar un pont entre Semmama i Catalunya, i és per això que hem pogut visitar Girona. Volem donar a conèixer la Festa dels Pastors, que és una festa reivindicativa, de resistència, una porta oberta a l’exterior perquè el món sàpiga què està passant, com per sobre de les adversitats intentem sobreviure. A Semmama hem obert un centre cultural que és el primer del món àrab a la muntanya; a més, tenim un grup de teatre integrat per pastors, entre altres una dona de 88 anys que ha voltat per Bèlgica i altres països d’Europa per representar Les muntanyes canten, una crida per la pau i la conciliació que vol atrapar els joves i convèncer-los que una lluita per la cultura és totalment contrària a les causes que generen el terrorisme, la ignorància, la pobresa, les supersticions.