Retocs tributaris

El pressupost de la Generalitat per al 2020 comportarà diverses modificacions tributàries. La recaptació prevista és de 552,51 milions quan estigui desplegat tot el conjunt de modificacions tributàries, previsiblement el 2021. D’aquest volum, 189,75 correspondran a l’impost de successions i 145,12 i 155,5 milions, al d’instal·lacions amb incidència en el medi ambient i el de vehicles de tracció mecànica, respectivament. La resta, com el corresponent a l’IRPF, tindrà un impacte molt reduït (18,6 milions), tot i que la repercussió social, més encara després de la proposta de l’Estat de situar l’increment en els 130.000 €, lluny per tant dels 90.000 € previstos a Catalunya, juntament amb el de l’impost de successions, ha estat molt elevada.

Encertadament, s’ha dit que no es tracta d’una “revolució fiscal” sinó de retocs a l’estructura actual del sistema tributari. De tota manera, caldria no oblidar que tota modificació de la pressió fiscal s’ha d’inserir en el context social i econòmic en què es produeix, que és el que determina la seva acceptació social. En definitiva, és convenient que la raonabilitat de les polítiques macroeconòmiques no es dilueixi en la seva aplicació.

Així, l’impost de successions acostuma a ser un dels impostos doctrinalment més controvertits. En la seva base justificativa hi ha l’esforç lloable per tenir una societat amb igualtat d’oportunitats. Aquest objectiu, en les societats en què impera l’estat del benestar, s’argumenta que també es persegueix a partir de garantir la sanitat, l’educació a tots els nivells i la cobertura de les necessitats bàsiques des de l’administració. La reducció de les bonificacions entre pares i fills (60%) i la inclusió del patrimoni preexistent del que rep l’herència per al càlcul de l’impost provoquen en molts casos de renda o patrimoni mitjans una reacció d’incomprensió que s’agreuja si es compara amb altres comunitats i molt singularment Madrid.

La societat catalana pateix un elevat i permanent dèficit fiscal i la Generalitat, les conseqüències d’un model de finançament inequitatiu, injust i desfasat que es tradueix en problemes en els àmbits de les escoles bressol, llistes d’espera, universitats… Sense menysprear l’efecte de les mesures proposades, és evident que no és possible reconduir les mancances esmentades sense una modificació en profunditat del model de finançament i per això seria molt convenient que el previst destí finalista de la recaptació quedés clarament reflectit i desvinculat dels objectius de dèficit imposat per l’Estat.