El virus impulsa aliances en la indústria

Mai havíem aconseguit treballar d’una manera tan col·laborativa entre diferents empreses com ho hem fet en aquesta iniciativa”, explica Càrol Allepuz, directora general de FerGarcia, una empresa industrial del clúster del moble de la Sénia, i impulsora, juntament amb altres catorze empreses senienques d’una càpsula de material acrílic per protegir els metges quan entuben malalts de covid-19. D’aquesta acció totalment altruista, s’ha gestat una aliança de set empreses que aspiren a incorporar línies de negoci en el camp de la protecció amb materials acrílics, amb els quals ja havien deixat de treballar.

Justament va ser una aliança de diferents companyies industrials, centres de recerca (Leitat) i universitat la que va permetre desenvolupar el primer respirador fet a Catalunya per combatre la falta de material sanitari quan el contagi va agafar dimensions de pandèmia.

Tot i la dramàtica situació sanitària, econòmica i social a què ens ha empès aquest virus, se li ha d’agrair que hagi impulsat una assignatura pendent en el teixit industrial català: les aliances entre empreses, tant entre si com entre les mateixes empreses i els centres de coneixement. En poc menys d’un mes, de la mateixa manera que han fet a la Sénia, un bon grup de pimes industrials de diferents sectors, moltes de les quals sense cap vincle amb el sector sanitari, s’han agrupat i organitzat conjuntament per engegar departaments de dissenys i tècnics i posar en marxa maquinària per crear productes al voltant de l’alarma sanitària, el confinament i la sortida d’aquesta crisi. La bona nova és que són aliances que aspiren a tenir continuïtat més enllà d’aquest episodi d’alarma global.

El sector de la il·luminació també ha aconseguit en poques setmanes trencar barreres i ha desenvolupat, entre una desena de firmes, un nou respirador autònom per a hospitals de campanya o per atendre territoris en condicions meteorològiques extremes com les del desert. Àlex Morales, director general de l’empresa d’il·luminació Novolux que ha estat la que ha donat empenta al projecte, explica: “Hem treballat en un entorn radicalment diferent al que estàvem acostumats, però hem estat capaços de trencar les inèrcies que ens han separat tradicionalment, i en un context tan complicat hem sabut treballar en xarxa, de manera coordinada sense veure’ns els uns als altres com a competidors, sinó com a socis. Sens dubte aquesta experiència ens farà canviar.” D’aquest projecte solidari ha nascut un consorci de fabricació que aspira a poder comercialitzar el respirador internacionalment.

Empreses del sector de materials avançats com Intech3D i Ames Sintering participen, juntament amb altres empreses expertes en impressió 3D, en el grup de treball 3D Printing COVID-19 Task Force, per coordinar la falta de material sanitari en hospitals utilitzant tecnologia d’impressió 3D. D’aquest grup hi ha nous projectes de col·laboració en marxa que aspiren a no morir amb aquesta pandèmia.

“Ara trobem col·laboracions entre empreses que no s’havien donat anteriorment”, comparteix Ariadna Detrell, directora del clúster català dels tèxtils d’ús tècnic AEI, Textils.cat, que explica que aquestes col·laboracions són fruit de la necessitat de proveir-se de noves matèries primeres, o processos d’acabat, per als nous productes en què s’han embarcat empreses del sector del teixit tècnic.

“Les possibilitats d’aliances en aquesta situació són elevades a causa de les complementarietats entre les empreses del clúster”, afegeix Detrell.

Veient el panorama, tot fa entendre que transitar sols enmig de les noves incerteses es fa cada cop més insostenible.

El director de la Unitat de Clústers d’Acció, Joan Martí, que fa més de vint-i-cinc anys que està vinculat a aquestes agrupacions, explica que aquest nou desafiament necessita acció conjunta i, alhora, diversa. “S’ha evidenciat que no només necessites anar en equip, sinó que cal diversitat per afrontar amb garanties aquest procés de canvi al qual ens enfrontem”, considera Martí.

És cert que Catalunya ha estat un país que ha cregut en els clústers; del programa Catalunya Clústers que lidera Acció en formen part 29 organitzacions, 2.600 empreses, amb una facturació agregada que representa el 30% del PIB català. La major part dels socis són empreses, però també hi ha agents de coneixement, centres de recerca, tecnològics i universitats que busquen construir capacitats a llarg termini.

Carles Rivera, gerent del Pacte Industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona, que agrupa diferents organismes i empreses, considera que d’aquesta crisi se’n sortirem si s’activen aliances i els pactes entre els diferents actors.

Ara bé, aquesta crisi sanitària també té l’altra cara de la moneda, i és que ha fet aflorar les febleses del nostre sistema. Des del punt de vista industrial, s’han evidenciat unes necessitats bàsiques no cobertes per a les quals s’ha hagut d’acudir als mercats internacionals amb tots els problemes que això ha suposat per a l’abastiment de material sanitari. La crisi de la covid-19 ha posat de manifest la desaparició de part de la cadena de valor en indústries estratègiques i ha posat sobre la taula mancances de la política industrial a Catalunya.

Per al professor del Departament d’Operacions, Innovació i Data Sciences d’Esade, Xavier Ferràs, fins ara ha imperat la màxima que la millor política industrial és la que no existeix. “Si el mercat decidia que era més eficient produir o fer R+D en un altre país, aquesta era la millor opció. Avui ens adonem que això ha estat un error”, diu Ferràs, que recorda que no serveix la màxima d’“així ho han fet tots”, perquè els països més competitius han generat sistemes d’incentius per atreure i retenir activitats d’alt valor afegit.

L’estratègia Europa 2020 fixava uns objectius d’arribar al 3% d’inversió en R+D respecte al PIB, però ens hem quedat en la meitat (1,5%), i el pitjor és que és difícil trobar solucions immediates per corregir aquest desequilibri.

Per a Ferràs, no només invertim poc en R+D, sinó que ho fem en activitats molt allunyades del mercat, sense efecte multiplicador ni capacitat d’atracció de noves activitats ni d’inversions complementàries. Ara bé, la falta d’inversió no ha estat exclusiva del teixit empresarial. El problema per a Ricard Bellera, secretari de treball i economia de CCOO, és que no hi ha hagut inversió privada ni pública suficient per preparar un canvi de model productiu. “La xifra d’inversió privada és molt baixa i, en part, és perquè reacciona als estímuls de la inversió pública. La inversió pública és la que ha de marcar el camí”, explica.

Si mirem les dades de l’any passat, la inversió pública (carreteres, innovació, etc.) de l’Estat espanyol estava al mateix nivell que la de l’any 1976.

Bellera considera que és un problema que s’arrossega arran de les polítiques de sortida de la crisi anterior, basades en l’austeritat europea: “Van donar la centralitat al deute i al dèficit i van ofegar la capacitat d’inversió per preparar un canvi de model productiu en la indústria 4.0”, considera Bellera.

Per al responsable sindical, és fonamental que hi hagi una inversió pública forta per poder sortir de la crisi, ja que és això el que ha d’irrigar i capitalitzar dins l’economia real.

“Ens hem adonat que el sistema no era tan fort com ens pensàvem, no només en l’àmbit industrial, i que realment no hem tingut capacitat d’adaptació, una situació que s’ha agreujat amb una gestió caòtica de la crisi per part dels governs”, considera la presidenta de la comissió sectorial del metall de la patronal Pimec, Concha Fuentes, que creu que cal una visió estratègica molt més pragmàtica que la que s’ha tingut fins ara, amb una major atenció a les noves tecnologies. “Segons en quins sectors no estan suficientment arrelades per respondre davant una situació tan imprevisible com l’actual. Ja no és una opció, és una necessitat”, recomana Fuentes.

Enmig d’aquesta pandèmia global i d’un confinament com mai abans s’havia conegut, s’ha posat en evidència, segons el professor honorífic d’economia de la Universitat de Barcelona Antoni Soy, les conseqüències de tenir un model industrial imposat des de fora. “Hem acceptat passivament que Europa ens hagi condemnat a ser la reserva turística per al vell continent. En lloc de promoure una indústria pròpia basada en els productes essencials, s’ha optat per una subsidiària de les grans indústries centreeuropees, que no funcionen per cobrir les necessitats de la gent d’aquí”, sentencia Soy.

El cert és que si ens fixem en sectors industrials amb una gran potència a Catalunya, com el de l’automoció, la química i fins i tot l’agroalimentari, la propietat de les principals empreses són multinacionals estrangeres que estan planificades des d’una perspectiva global. “Moltes de les decisions que prenen no estan en funció de les especificitats dels catalans, sinó de l’empresa global.”

Hi ha un material acrílic, el policarbonat, amb el qual la indústria està dissenyant elements de protecció per instal·lar en comerços o hotelsper quan es reprengui l’activitat que està esgotat. La major part dels components i el tractament de la matèria primera que es necessita per fer les plaques d’aquest material es produeix a Tarragona, però les fàbriques del producte acabat estan a Itàlia, Alemanya i la Xina. “Estem preparant la producció i el disseny d’elements de protecció amb policarbonat, però no ens en poden servir fins a finals de juny”, explica Allepuz des de la Sénia.

Potser és l’hora de repensar quina ha de ser l’estratègia industrial del país, no només per superar aquesta crisi, sinó per afrontar les que vindran.

Per a la directora general d’indústria, Matilde Villarroya, la política industrial estava enfocada a desafiaments com la robotització, els avenços tecnològics, el creixement dels serveis a la indústria i la digitalització. Villarroya considera que molts d’aquests aspectes encara es veuran molt més reforçats i afegeix que caldrà organitzar les accions en dues fases. Una primera, que s’allargarà fins a mitjans de l’any 2021, que serà una política industrial d’emergència, per ajudar les empreses a poder sortir d’aquesta situació tan complexa amb liquiditat. “Estem estudiant formes d’ajudes directes, en especial a les de menys dimensió, que són les que més estan patint”, avança.

La recepta de la directora general per a la segona fase serà la de continuar fent èmfasi en les iniciatives que ja tenien en marxa com la competitivitat, la indústria 4.0, la sostenibilitat i l’economia circular. “Volem ajudar les empreses a innovar i a internacionalitzar-se. Hem vist com les nostres empreses són capaces de buscar noves oportunitats de negoci i de reorientació d’una manera àgil”, diu Villarroya, que avança que el nou Pacte Nacional per la Indústria incorporarà les receptes del nou paradigma.

En poc més d’un cap de setmana, la companyia tèxtil dedicada a la producció d’articles tèxtils personalitzats, Arpe, amb seu a Arenys de Munt, va ser capaç de dissenyar i desenvolupar una mascareta de teixit per protegir la població en general i posar-se a produir-la, inicialment, per abastir el Maresme. “Va ser una bogeria, vam dissenyar, desenvolupar i testar la mascareta en un temps rècord i la vam començar a comercialitzar immediatament via WhatsApp”, explica, Joan Pera, director general.

Unes setmanes després, amb 10.000 unitats fabricades al dia, el seu camp d’acció ha anat creixent exponencialment i també atenen comandes internacionals. Han adaptat la seva empresa i han après d’una manera accelerada, la posada en marxa d’una nova línia de negoci que volen mantenir activa un cop superada la pandèmia. “No volem perdre tots els coneixements que hem adquirit. Creiem que té molta projecció ”, declara Joan Pera, la segona generació al capdavant d’aquesta firma tèxtil que ja havia reconvertit el negoci familiar en altres ocasions.

Justament, aquesta capacitat de reorientar-se i alhora de vendre a l’exterior de la firma del Maresme és una de les fórmules que el degà d’Enginyers Industrials de Catalunya, Josep Canós, creu que cal aplicar al conjunt de la indústria.

La política de diversificació en la internacionalització de les pimes ha estat, segons el degà, el gran èxit que ha tingut Catalunya en l’àmbit industrial. L’any 1997, més del 60% de les exportacions catalanes anaven a l’Estat espanyol i el 2017, aquest mateix percentatge eren les vendes a l’exterior.

Ningú ha dit que fer polítiques industrials fos fàcil, per això Canós considera que el que cal és definir: “S’ha d’intentar impulsar alguns sectors en què podem ser capdavanters, com pot ser, per exemple, el de la tecnologia de la salut, ja que tenim bons centres de bioenginyeria. És important identificar els sectors que hem de prioritzar”, diu Canós.

Es dona la circumstància, que justament el sector de l’automòbil, que representa un 10% del PIB i dona feina a més de 100.000 treballadors, és el que ha resultat més afectat per aquesta crisi. De fet, es calcula que un 70% dels treballadors d’aquesta indústria s’han vist afectats per ERTO des de l’inici de la crisi del coronavirus. El sector ja estava tocat abans d’aquesta pandèmia i, de fet, des del direcció general d’ndústria es va aprovar un pla específic per buscar noves oportunitats de negoci “S’ha vist clar que haurem de reprendre amb més força el pla específic i planegem definir-ne d’altres en els sectors més estratègics ”, revela Villarroya.

Així que, a més de la diversificació de mercats i l’aposta per alguns sectors clau, hi ha un altra estratègia de futur en què coincideixen tots els entrevistats: el foment de les inversions productives en R+D. “Hem d’impulsar l’R+D industrial i l’economia basada en coneixement. Caldrà millorar el component tecnològic i, per tant, mantenir l’aposta per la innovació, la ciència i la tecnologia. Els recursos públics no poden abaixar la guàrdia en recerca”, considera Miquel Puig, professor i doctor en economia.

Per a Xavier Ferràs: “No es pot entendre una política industrial que no tingui en compte com a pedra angular l’R+D, tenint com tenim a Catalunya les bases constituïdes, els ingredients de la recepta, indústria, centres tecnològics i de coneixement, start-ups tecnològiques i un bon sistema universitari”, diu el professor d’Esade.

Així doncs, després d’aquesta crisi, la col·laboració publicoprivada es fa encara més necessària. “Aglutinar capacitats de l’àmbit públic i de l’àmbit privat, sobretot en via de la competitivitat, permet consolidar models econòmics. El rol del sector públic serà cada cop més important en moments de fragilitat”, considera Joan Martí.