Gran angular

Eulalia Corralero

Fundadora del moviment las Kellys

“La pandèmia ha fet visible la misèria amb què vivim les cambreres de pis dels hotels”

El sector hoteler ens va empitjorar les condicions laborals tot i els beneficis milionaris
Amb l’excusa de la pandèmia, els empresaris s’estan desfent del personal més gran

Eulalia Corralero és la fundadora del moviment Las Kellys (acrònim de Las que Limpian), que agrupa les cambreres de pis d’hotel, un dels col·lectius amb condicions laborals més precàries, que lluny de millorar han empitjorat els darrers anys al mateix ritme que el sector turisme sumava beneficis. Corralero va participar en un debat organitzat al Palau Macaya per l’Observatori Social de la Fundació La Caixa sobre dones i precarietat.

Quina va ser la teva participació en la creació del moviment Las Kellys?
L’any 2014 vaig tenir la idea de crear un grup al Facebook sobre la situació de Las Kellys, després d’haver contactat amb Ernest Cañada, un investigador social que va publicar un article mostrant les condicions precàries en què ens trobàvem les cambreres de pis titulat Las que limpian. D’aquest vaig inventar l’acrònim amb les tres primeres síl·labes de cada paraula, amb la fortuna que l’acrònim resultant en grec vol dir “dona lluitadora”.
Vau dir al món que les que netegeu les habitacions d’hotel éreu invisibles i que arribeu a fer 70 llits en una jornada laboral.
Sí, quan ho explicava no s’ho creien. Fa 30 anys que estic al sector i no he conegut cap cambrera de pis que s’hagi jubilat fent aquesta feina. La sobrecàrrega a què estem exposades deteriora molt físicament i la deixen abans de completar la vida laboral. Després de la reforma laboral del 2012, es va permetre l’externalització de la contractació del nostre col·lectiu, que va fer que molts empresaris hotelers creessin empreses de neteja, fessin fora les que tenien en plantilla i les recuperessin amb unes condicions laborals molt per sota del que establia un conveni col·lectiu ja insuficient de partida. El pitjor és que ho va fer un sector que era el motor de l’economia i amb beneficis milionaris.
Sou una referència d’un moviment que surt del model de representació sindical tradicional.
Jo havia estat 20 anys sindicada, havia participat en totes les vagues i les manifestacions davant dels hotels per reivindicar millores, però ens va servir de poc o de res. D’aquesta indignació vam decidir fer una associació per tenir una veu pròpia que no se sentia als sindicats majoritaris. L’any 2018 vam ser el primer col·lectiu rebut a La Moncloa, i se’ns van reconèixer malalties laborals que fins aleshores no ho eren. Les nostres reivindicacions van trobar ressò als mitjans. També es van generar discrepàncies i vam decidir segregar-nos en associacions territorials que responguessin a les particularitats de cada model de turisme. No són el mateix els hotels de les Illes o la Costa Brava que els de Madrid.
Quines millores reclameu?
Volem que se’ns anticipi la jubilació, que se’ns reguli la càrrega de treball i el reconeixement de malalties laborals. Hi ha un problema de base i és que no hi ha formació reglada en cambreres de pis, la qual cosa treu professionalitat a la feina. Ningú ho veu com una professió per estar-hi anys. Vivim amb por, no tant perquè t’acomiadin, perquè és fàcil i barat, sinó perquè, com que estan fent contractes tan precaris, hi ha la por que no et contractin.
En aquest procés arriba la pandèmia, atura un sector, el turístic, i visibilitza una paradoxa: les feines essencials són les més precaritzades.
La pandèmia ha posat de manifest la misèria amb què vivíem les cambreres de pis. El que m’ha passat és bastant paradigmàtic. Després de 30 anys, van vendre l’hotel on treballava i em vaig quedar sense feina. Tenia l’esperança de treballar en la temporada d’estiu però la pandèmia ho ha aturat tot i ni puc treballar ni tampoc accedir als ajuts del govern. No tinc la manera de demostrar que estic sense feina per la pandèmia, i com jo, moltes dones. Ens hem quedat al marge. Evidentment, no teníem estalvis, no sé com es poden tenir si cobres 1.000 euros al mes i només treballes sis mesos.
Com ha reaccionat el sector hoteler amb el vostre col·lectiu amb la crisi de la covid i l’aturada de l’activitat?
Estan desfent-se de personal gran amb totes els avantatges legals que va permetre la reforma laboral. És cert que ara els hotels tenen pèrdues i, per tant, tenen l’argument objectiu per acomiadar personal amb més antiguitat.
La pandèmia podria haver servit de revulsiu per a fer un canvi de model .
Em fa la sensació que els empresaris hotelers no es replantegen el model, volen recuperar el mateix d’abans de la pandèmia, i els grups polítics no tenen cap proposta de canvi. Al Brasil hi ha experiències de turisme més social, que té present l’entorn i la dignificació dels seus empleats, però aquí s’ha optat per un turisme de baix cost que se sustenta amb precarització de les plantilles.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.