Que les neurociències s’han posat de moda no és cap novetat. Tothom ha pogut adonar-se, en els darrers temps, de la proliferació (potser abusiva) de llibres, articles, seminaris, cursos i mestratges sobre la matèria. Es parla de neuromàrqueting, neurolideratge, neuroalimentació i així fins a l’infinit.

Però, coneixem realment el nostre cervell? Personalment crec que, en els darrers temps, ens l’han explicat molt malament. I a vegades de manera maniquea i poc entenedora. Un exemple; els hemisferis i la seva dominància. S’ha arribat a dir que les persones “d’hemisferi dret” eren les creatives, i sabem que no és exactament així. Per sort, les coses són una mica més complicades. S’ha jugat a bons i dolents d’una forma frívola i poc científica, fent creure coses que no tenen gairebé res a veure amb la realitat.

És per això que m’ha encantat el llibre de la professora Lisa Feldman, especialista en neurociència afectiva de la Universitat de Northwestern. Amb les seves reflexions senzilles i clares, ens ajuda a comprendre millor la massa grisenca que tenim al crani i que tan rellevant és per a les nostres vides.

En primer lloc, és important pensar que no tenim tres cervells (racional, emocional i instintiu) com moltes vegades s’ha dit. El cervell actua de forma unitària, i no podem parcel·lar-lo com si fos un terreny a Valldoreix. Podem tenir por (emoció) d’una forma racional (sentim perill imminent i responem) i podem estar fent una tasca aparentment racional de manera incontrolada i poc productiva (passar-nos hores mirant les xarxes socials).

Lisa Feldman afirma que el cervell humà no està més evolucionat que el d’una rata o d’un dromedari, sinó que, simplement, ha evolucionat de forma diferent. Acceptem aquest cop dur a la nostra pretesa “superioritat” com a espècie? Escric aquest article mentre se celebra la cimera mundial pel clima a Glasgow i penso: seran les persones i no les rates o els dromedaris els qui es carregaran el planeta amb la seva insuportable superioritat?

Hem d’abandonar també la clàssica zonificació cerebral. Ens han ensenyat que hi ha una zona del cervell que s’encarrega de la visió; una altra, del moviment, etc. El cervell és una xarxa, literalment, i entén molt poc de zones. De fet, quan sentim por per un fet concret, per exemple, aquesta por pot estar causada per l’activació de diferents xarxes alhora. I aquestes xarxes mai són les mateixes! L’extraordinària complexitat del funcionament cerebral, basada en coalicions neuronals i en fenòmens reticulars extensos i multiformes, va molt més enllà del que fins ara ens han explicat.

Seria interessant que totes les persones que, amb bones intencions, parlem sobre el cervell en el context de l’empresa, fugíssim de simplicitats, mites, falsedats i inexactituds. “Només fem servir un 10% del cervell”, “Estudiar amb música de Mozart millora l’assimilació de continguts” o d’altres coses per l’estil haurien de desaparèixer d’una vegada per totes, perquè no fan més que confondre el personal.

Com a professor de neurocreativitat, cada cop tinc més clar que tothom pot desenvolupar les seves habilitats creatives: el nostre cervell aprèn contínuament, i un dels ingredients més importants d’aquest aprenentatge és la passió.