Se suposa que l’escassetat de recursos econòmics és una limitació per a la creació d’una pel·lícula. Allò que importa, però, és la riquesa de les idees, la imaginació estètica, la capacitat per convertir la necessitat en virtut. Més encara. Amb més diners, Agustí Villaronga hauria estat condemnat a realitzar una reconstrucció realista (i més espectacular com més n’hi hagués) del naufragi d’una fragata, la Medusa, enviada al Senegal per conduir-hi funcionaris colonials: els fets van tenir lloc el juliol del 1816 i, embarcats els ocupants en un rai després de naufragar, només van sobreviure quinze persones de cent cinquanta.

El cineasta mallorquí volia realitzar la pel·lícula possible amb els diners (només 400.000 euros) amb què comptava: crear un escenari teatral, que es fa abstracte, universal i intemporal per abordar una situació límit en què, imposant-se el més brutal instint de supervivència, els humans es converteixen en bèsties, però fent-hi present com sempre les desigualtats, el colonialisme i la lluita de classes: allò que fa que, amb un trajecte invertit, el mar segueixi sent “un immens jardí de morts sense creus i límits”. Potser ni calia que el film ho recordi amb imatges actuals dels enfonsats i ofegats.

Partint d’un relat d’Alessandro Baricco, Oceano mare i remetent al cèlebre quadre El rai de la medusa, de Géricault, Agustí Villaronga fa cinema ricament nodrit de teatre, literatura, pintura. Barrejant-los posant en escena un duel entre un oficial (Roger Casamajor) i un tripulant (Òscar Kapoya) que s’obre a una inesgotable reflexió moral i social. Sobreviure com a cineasta en aquests temps no l’ha brutalitzat, sinó al contrari.