El contracte de compravenda de participacions socials
La posició més prudent és fer constar la transmissió en el llibre de registre de socis, malgrat l’absència d’escriptura, només en el supòsit en què la societat i tots els seus socis estiguin d’acord a procedir d’aquesta manera
Per norma general és factible que les parts que intervenen en un contracte de compravenda de participacions socials (el comprador i el venedor) compareguin personalment (o a través d’un apoderat) davant notari, per atorgar la corresponent escriptura pública de la transmissió. No obstant això, hi ha escenaris en què les parts volen formalitzar la transmissió amb immediatesa, però no és possible escripturar-la amb aquest caràcter immediat. Imaginem, per exemple, el supòsit en què una de les parts resideix a l’estranger i li és impossible acudir a territori espanyol o atorgar el corresponent poder, per formalitzar l’escriptura davant de notari. És en aquest context en què hem d’analitzar si l’escriptura de la transmissió és constitutiva o no, per a la seva validesa.
L’article 106.1 de la llei de societats de capital (LSC) estableix que la transmissió haurà de constar en document públic. Per la seva part, l’article 1.278 del Codi Civil disposa que els contractes seran obligatoris, en qualsevol forma en què s’hagin celebrat, sempre que concorrin els requisits necessaris per a la seva validesa (és a dir, consentiment, objecte, i causa).
El requisit.
Així, la jurisprudència dona a aquesta formalitat un valor probatori, en sentit tant positiu (l’escriptura és l’únic mitjà de provar la transmissió) com negatiu (no és admissible qualsevol altre mitjà de prova, diferent a l’escriptura pública). Per part seva, l’article 1.280 del Codi Civil preveu els negocis jurídics que hauran de constar en document públic, entre els quals no figura la transmissió. Per si no fos prou, l’article 1.225 del Codi Civil disposa que el document privat té el mateix valor que l’escriptura pública.
La jurisprudència fa una anotació molt interessant, en relació amb l’oposabilitat que pot instar una de les parts a la transmissió, en aplicació del que es disposa en l’article 1.279 del Codi Civil. Aquest precepte disposa (en aplicació del supòsit que analitzem) que les parts es podran compel·lir recíprocament, en el corresponent contracte de la transmissió, a atorgar la corresponent escriptura pública, si la llei així ho exigeix –l’article 106.1 de la LSC sí que exigeix aquesta forma–. Fins i tot en aquest supòsit, la formalització és un requisit ad probationem, i esdevé, en tot cas, la transmissió vàlida des de la formalització del corresponent contracte.
Per part seva, la posició més prudent és fer constar la transmissió en el llibre de registre de socis, malgrat l’absència d’escriptura, només en el supòsit en què la societat i tots els seus socis estiguin d’acord a procedir d’aquesta manera.
Com a conclusió, podem afirmar que la transmissió que no s’instrumentalitzi en document públic serà vàlida, si han concorregut els requisits que exigeix el Codi Civil, per a la validesa dels contractes. No obstant això, cal afirmar que l’opció òptima és sempre la d’atorgar la corresponent escriptura, perquè la transmissió gaudirà així de fe pública notarial, el seu contingut es presumirà veraç i tindrà efectes davant de tercers. En tot cas, aconsellem que la transmissió s’instrumenti en escriptura pública, encara que sigui en un acte posterior, quan sigui possible.