I si ens volien fer enfadar més, ens deien las niñas de pueblo. La mare ens va passar l’empresa el dia que jo feia 30 anys. Des dels dotze anys que cobràvem lloguers i més tard ja anàvem a veure els companys de la mare, que tenien la seva edat. Jo i la meva germana érem extraordinàriament tímides, fruit de l’escola de l’època, que convidava a callar, no opinar i obeir, però ho vam superar perquè som fortes i perquè la necessitat pressiona. Vist amb perspectiva, els 50 anys que tenien els companys de la mare no són res, però és tota una generació més i, si hi sumes els temps que eren, tothom ens mirava com pensant: “D’on surten aquestes?” Realment, va ser difícil.

El va patir la mare. Respecto molt els funcionaris, però els d’aquella època eren malcarats i l’últim que volien veure era una dona, no l’admetien de cap de les maneres. Havia d’anar sempre acompanyada del meu tiet perquè li fessin cas, que llavors era paleta i només tenia set anys més. Això a la mare la corsecava i nosaltres ho vèiem, ens va marcar molt.

Que les dones soles podíem tirar endavant l’empresa, i a més ser les millors. Vam demostrar que era possible i això també ens va obligar a innovar, perquè perdíem les dones i necessitàvem fer coses per retenir-les. Després vam aplicar aquesta innovació arreu: jo soc una apassionada de la tecnologia i la meva germana del màrqueting. I també la vam posar al servei de la formació, que és una de les nostres obsessions i una de les grans assignatures pendents del sector. Fa 40 anys que en parlem i encara ara no tenim un grau universitari. Com pot ser que el sector immobiliari estigui al tercer o quart lloc del PIB espanyol i ens permetem tenir tan poca professionalitat o qui la té és perquè s’ha anat buscant la vida?

I tant, perquè en no tenir la formació adequada i, per tant, no tenir barreres, aquí entra la part més especulativa que et puguis imaginar. Nosaltres veiem aquest sector com un servei al país, no com una eina especulativa. És un sector econòmic com qualsevol altre i, si es fan les coses bé, forma part del creixement d’un país. La gent ha de viure en pisos i algú els ha de fer, administrar, vendre, protegir i pensar en futur.

Estic ara a l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, al Consell de l’Habitatge Social de l’Ajuntament de Barcelona i a la junta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, i des dels tres angles sempre estic pensant quines han de ser les regles del joc mirant a llarg termini, no com fan els polítics, que només miren a quatre anys vista. Vaig començar un projecte el 2009 que comença ara a tenir ressò, i és el de reconvertir locals en habitatges, però de forma endreçada i correcta. El que va passar a la plaça Tetuan de Barcelona, on van morir en un incendi quatre persones que vivien en unes antigues oficines bancàries, va ser precisament perquè no s’han fet bé les coses. Vaig presentar el projecte de reconversió a l’alcalde Xavier Trias i després a Ada Colau i és ara que la Diputació de Barcelona m’està demanant que l’expliqui a alcaldes.

Quan vaig començar a fer el projecte, el gran fantasma eren els centres comercials, però és que ja es veia que després vindria Amazon. El 2017 ho van comptar i a Barcelona ciutat hi ha 14.000 locals buits; avui amb la covid estem segurs que anem cap als 25.000. I ens felicitem quan fem 700 o 1.000 pisos, quan tenim 25.000 locals buits! Quan et diuen que no compleixen les ordenances, el que demostra és que segurament tenim el problema allà, perquè el que no passarà és que aquests locals es tornin a poder convertir en botigues. Demano valentia als polítics, i la demano perquè sé que acabarà havent-hi canvis, només que tard i malament. Si el codi tècnic no permet una cosa, canvia el codi tècnic. I no siguis hipòcrita, perquè hi ha una llei de densitat i si vas a molts pisos veuràs que no es compleix perquè hi viu molta més gent de la que marca la cèdula d’habitabilitat, però l’administració mira cap a una altra banda. No soc utòpica, sé perfectament com costa canviar una llei, però és que el món evoluciona canviant normes. A l’època franquista era inimaginable que quatre dies després, el 1978, tinguéssim la llei de l’avortament o la del divorci. Però s’havia de fer perquè la gent ja avortava i se separava. La gent anirà a viure a locals perquè és millor viure en un local adaptat que al carrer. Fem-ho bé i no siguem hipòcrites.

Estic començant un projecte per evitar els desnonaments. Amb la tercera generació a l’empresa, tinc més temps i també l’experiència necessària per dedicar-te a aquests temes, i sé que, estadísticament, el desnonament es posa en marxa quan passes del mes 3 al 4. Hem de posar aquí la tireta, abans que la ferida s’hagi convertit en una hemorràgia. És aquí on t’has d’enfocar, totes les altres coses es fan tard i malament perquè és un drama que té moltes conseqüències, més enllà de la pèrdua de l’habitatge. També hi ha l’estat anímic amb què aquella persona anirà a buscar feina, que farà que no l’agafin, la salut mental dels fills, el fracàs escolar posterior, els costos dels jutjats, les depressions i addiccions i mil coses més que no es valoren i que no són res comparat amb pagar durant dos anys el lloguer a un bon llogater que passa per un mal moment. La Generalitat té el programa Reallotgem, que va per bon camí, però per mi comença tard, s’ha d’actuar abans que es produeixi el desnonament. És una campanya que començo ara i m’és igual si el propietari se’n beneficia.

Que el propietari que lloga un pis té una rendibilitat mitjana del 4% que després de despeses i impostos baixa fins al 3%. D’això en diem especulació? No sabem de què parlem. S’ha de ser valent i tenir clar que el propietari té dret a cobrar, ha fet una inversió tan honrada com qualsevol altra. Veiem bé que una persona tingui un pla de pensions però no que inverteixi en un habitatge. És un mercat com un altre, el que s’ha de fer és perseguir la gent que no ho fa bé, no fer les lleis pensant que tothom és dolent. Hi ha d’haver unes regles i aquestes han de permetre que l’activitat sigui rendible, perquè si no amb cada desnonament aconsegueixes que el propietari es vengui el pis i n’hi hagi menys de lloguer, un mercat molt necessari.

Vaig estar molt d’acord amb l’índex de preus i fins i tot vaig treballar moltes hores, fins a la matinada, col·laborant amb la Generalitat fent proves. Hi estava absolutament d’acord perquè era dotar el mercat de més transparència, però els límits han distorsionat el mercat. Complim escrupolosament el que marca la llei, i de mitjana, hem abaixat els lloguers als voltants de Barcelona un 14% i a la ciutat un 7%. Però, sense límit, durant la crisi del 2008 vam aconseguir que, de forma unilateral, els propietaris rebaixessin el preu un 20%, perquè tenen una actitud conservadora i saben molt bé que el pitjor durant la crisi és tenir el pis buit. Els límits espanten i no són justos, perquè val igual un pis en ruïnes que un pis on el propietari s’ha preocupat de canviar la cuina, renovar les canonades i posar calefacció. Després diem que s’ha de rehabilitar, però estem castigant el propietari que rehabilita i fa una despesa per deixar el pis en condicions.

El feminisme és inclusiu, no l’entenc si no va acompanyat de l’home. Vull homes feministes, igualtat de drets, posar la persona al centre i aconseguir que s’harmonitzi la vida personal, laboral i familiar d’homes i dones. No ho entenc d’altra manera, com tampoc entenc les empreses que no aporten valor a la societat. Capitalisme conscient, economia del bé comú..., van sortit corrents que plantegen una altra manera de veure l’economia i el món. Poden semblar coses disperses però tants moviments el que ens estan indicant és que les regles del joc han de canviar.

Nosaltres havíem treballat molt per la conciliació, que abans consistia a poder fer bé tant la feina de casa com la de l’empresa. Però quan comences a pensar-hi, veus que potser és que les dones no ho hem de fer tot. Hem negat al pare el gaudi de la paternitat, que evidentment també comporta unes obligacions. Els tres primers anys de cura dels nens és quan queden fixats els modes familiars i socials i som 55 organitzacions treballant per aconseguir una igualtat i equitat de gènere real. Economia, educació i sanitat són els grans influenciadors i tenim actors dels tres àmbits que parlaran entre ells i faran propostes. Ara estem analitzant models de referència, hem triat Islàndia, Dinamarca i Holanda, i també un en negatiu, que és Alemanya, perquè té un bon model de creixement econòmic però no de corresponsabilitat.

Ens vam fixar un pla a set anys vista. Volem aconseguir trobar un model sostenible, que pugui ser aplicable. Si no és molt ambiciós, ja ho serà amb el temps. S’han de canviar lleis, però tenim el Col·legi d’Advocats, que ens aixecarà bandera si ens passem, o economistes que ens avisaran si ni en vint anys ho podríem finançar. El més important és estendre un discurs de canvi, treballar de baix des de dalt. És cert que les lleis també són impulsores de canvi, però no són determinants perquè sobretot cal pedagogia del canvi i també perquè està ple de lleis que s’incompleixen. La llei d’igualtat, per exemple, és del 2008 però ara s’hi han hagut de posar forts.

El 2020 va ser un any de paràlisi, nosaltres mateixes recomanàvem que no es tirés endavant cap negoci, però després ha estat tot el contrari. Ha estat el millor any de la nostra història: tot allò que havia quedat retingut ara ha fet com una explosió.