Altres

Obrint nous camins

El món de la cultura no se salva de la marginació històrica de les dones. No ho han tingut fàcil, però han anat guanyant reconeixement i poder. N’hem escollit vuit, i no només perquè són dones. També perquè han obert camins

DIRECTORA DEL MACBA

Elvira Dyangani Ose

maria palau

En els seus més de 25 anys, el Macba, sobre el paper joia de la corona de les institucions culturals a l’avantguarda, no havia estat mai dirigit per una dona. Un cas únic en els grans museus del país. MNAC, Museu Picasso, Fundació Miró i Fundació Tàpies han tingut en algun moment un comandament femení, tot i que, actualment, tots tenen homes al capdavant (bé, la Tàpies fa més de dos anys que no té direcció). Elvira Dyangani Ose ha trencat el sostre de vidre de l’equipament de la plaça dels Àngels (per sort seva i nostra, té una bona veïna, la directora del CCCB, Judit Carrera, precedida també per homes en el càrrec). És dona i és negra, de pares guineans, nascuda a Còrdova el 1974. Formada a la Barcelona dels noranta, sap quin terreny trepitjarà. Tot marca, i els seus orígens humils, també. La revolució està en marxa. “Volarem”, va prometre en la seva presentació, i amb això va voler dir que ja és hora que el Macba toqui de peus a terra, s’enfangui amb la realitat i trinxi la seva imatge elitista. Dyangani vol posar els afectes al centre del seu projecte, fer una foguera amb les vanitats i els individualismes competidors del món de l’art i privilegiar artistes que han quedat exclosos del cànon, dominat per homes, blancs i occidentals. La seva primera temporada és un primer avís que la sacsejada serà profunda: totes les exposicions les protagonitzaran dones.

EDITORA

Antònia Carré

LLUÍS LLORT

El món editorial també està sortint de la caverna heteropatriarcal, podríem dir. Fins fa pocs anys, els primers noms de grans editors que venien al cap (i de cuiners, esportistes, perruquers, escriptors, modistes...) eren homes. Ara, a Catalunya ja no passa. Per quantitat i per qualitat, les dones editores s’han guanyat un lloc que ja els pertanyia... en la intimitat. Destaquem Antònia Carré perquè és l’última que ha arribat al món de l’edició i ho està fent amb força i encert des de Cal Carré. “En podríem citar moltes altres” sembla una frase de recurs, així que ho demostrarem: Inês Castel-Branco (Akiara), Isabel Obiols i Sílvia Sesé (Anagrama), Rosa Rey (Angle), Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres), Mar Gonzàlez (Babulinka), Sara Moyano (Barcanova), Maria Bohigas (Club Editor), Glòria Gasch (Columna), Laia Salvat (Duomo), Pilar Beltran (Edicions 62), Montse Ayats (Eumo), Ester Andorrà (Labreu), Pema Maymó (La Galera), Eugènia Broggi (L’Altra), Núria Iceta (L’Avenç), Maria Sempere (Les Hores), Judit Terradellas (Mai Més), Dolors Sàrries (Meteora), Valeria Bergalli (Minúscula), Eulàlia Pagès (Pagès), Núria Tey (Penguin Random House), Sandra Ollo (Quaderns Crema i Acantilado), Laura Huerga (Raig Verd), Laura Álvarez (Rosa dels Vents), Anik Lapointe (Salamandra), Judit Pujadó (Sidillà), Ester Pujol (Univers i Catedral), Isabel Martí (Viena)...

MÚSIC I MÀNAGER

Louise Sansom

GUILLEM VIDAL

Quan tenia tretze anys, va deixar el sud-oest de Londres per anar a viure amb la seva mare i el seu germà, primer, a València i, després, a Catalunya, on ha creat el grup Anímic amb la seva parella, Ferran Palau, i on, el 2017, va fer néixer Hidden Track, un segell petit però entusiasta, pilotat per quatre dones, que ha insuflat nous aires a la sovint força encarcarada indústria discogràfica catalana. “La primera intenció va ser donar suport a petits segells i autoeditors en els seus viatges, a més de llançar algun projecte que em fes il·lusió. De seguida vaig adonar-me que, això de projectar nous talents, no m’anava malament, i vaig començar a donar més importància als meus propis artistes, fins a convertir-me en mànager 360º”, explica Sansom, fotografiada en aquest perfil per Xavier Torres-Bachetta. Amb només cinc anys de vida, Hidden Track ha projectat alguns dels nous talents musicals del país, la immensa majoria dels quals femenins: Iris Deco, Carlota Flâneur, Anna Andreu, Sandra Monfort, TWIN, Júlia, Maria Hein... “M’omple d’orgull veure com artistes joves plenes de talent poden il·lusionar-se per les seves carreres perquè tenen algú que les guia i confia en elles”, afirma. “Elles confien en mi i jo en elles, i la nostra relació parteix d’aquí. No és només la música que fan, sinó la relació i la família que crees en el camí”.

ACTRIU I CUPLETISTA

Glòria Ribera

jordi bordes

Primer de tot, diu que és de Guissona. Té clar que cal reivindicar el cuplet, el que remet als anys vint i trenta del segle passat i que és una tonada que tothom ha de poder cantar al carrer. Aquest és el seu mèrit principal, la popularitat. Té aquell aire de lleugera, de picaresca, i accepta que hi juga superant les icones de l’heteropatriarcat, del poder reaccionari. No hi veu, en el cuplet, cap defecte en allò que tothom relaciona amb caspa, franquisme o Espanya. Ella tracta sense manies aspectes dels quals absolutament tothom acaba sent dependent. A Fira Tàrrega va estrenar Parné, i una festa divertida que s’atrevia a reversionar temes amb lletres pròpies i amb un vestuari en què hi havia tota la provocació de barretina, amb emblemes com la Moreneta o el caganer. És poc amiga de les veus dominants. Li agrada tenir la seva opinió i dir-la amb una divertida sonoritat. Membre de la companyia José y sus Hermanas, compra el teatre de denúncia política però sense la pesantor intel·lectual. No cal fer bandera del que es creu; simplement es practica. Es pot reivindicar des de la farsa més estripada i sense perdre cap dels valors com a artista. Ella sentencia: “Reivindico el folklore i el Paral·lel; com que soc tan catalaneta, també es converteix en una provocació. El cuplet ha estat provocador sempre, parla dels temes tabú de l’època, d’aquella i d’aquesta.”

DIRECTORA DEL MUSEU D’HISTÒRIA DE GIRONA

Sílvia Planas

eva vàzquez

Els plans d’igualtat i els discursos de gènere han ingressat des de fa temps en els museus, però sovint com a mers plans i mers discursos que n’hi ha prou a exhibir un cop a l’any (tal dia com avui, per exemple) per fer les paus amb el món. En alguns casos, en lloc d’aquests gestors que s’acontenten amb una política de gestos, hi ha autèntics creients que no només aborden de manera efectiva l’aposta per la correcció d’uns oblits clamorosos, sinó que a més la saben transmetre amb propostes veritablement engrescadores i emocionants, enfront del tedi de les velles pràctiques. Sílvia Planas no ha fet altra cosa des que va assumir la direcció del Museu d’Història de Girona, el 2013, amb el mèrit afegit d’aportar un aire regenerador des d’això que, amb condescendència, anomenem “perifèria”, i sobre un espai museístic que, per la seva mateixa naturalesa, es resisteix a reformar la imatge rocosa i gairebé mística que durant segles vetlla per la construcció identitària de les ciutats. Amb una actitud valenta i, al mateix temps, de gran sensibilitat, està desenvolupant des d’un racó de províncies una obra d’autèntica revolució que dona veu per primera vegada, no només a les dones, sinó també a les cultures menystingudes, a les ruïnes o als objectes quotidians per estimular el debat sobre la institució mateixa del museu.

POETA I NOVEL·LISTA

Irene Solà

David castillo

Partint de l’escena independent, sense agències ni muntatges, Irene Solà (Malla, 1980) va guanyar fa deu anys el petit premi per a poetes joves Amadeu Oller i va començar una trajectòria que el 2017 va desembocar en un nou premi de planter, el Documenta 2017, amb la magnífica novel·la Els dics. Els escenaris naturals, els diàlegs i les solucions originals d’estructura, sempre amb el toc poètic marca de la casa, aterrarien a Canto jo i la muntanya balla (premi Llibres Anagrama, 2019), imbatut artefacte que l’ha mantingut durant setmanes, mesos i anys a les llistes de més venuts: “Quan xiula, corro sobre les herbes i les tanques i les roques.” Els animalons sorgeixen com en un dels contes d’Alícia al país de les meravelles; és un univers quasi lisèrgic, que ha resultat addictiu per als lectors, que l’han comprat en massa. Hi ha moltes expectatives de cara al pròxim llibre de Solà, una persona discreta, que no oblida la seva procedència de l’àmbit quasi clandestí de la poesia. Solà ha renovat el panorama sense ser convencional ni amb el costumisme ensucrat de la narrativa televisiva que domina les vendes catalanes. Entre llamps, bolets i cabirols, Irene Solà ens ha fet entrar al seu reialme, on la fantasia és com un joc de taula, i ens convida a afegir-nos-hi, a participar-hi, a no ser lectors contemplatius. No a la passivitat. Hauria de ser la presidenta del país.

DIRECTORA DE CINEMA

Carla Simón

Bernat Salvà

Mirar al voltant, a la família, cap a l’interior. Carla Simón (Barcelona, 1986) ha depurat al màxim aquell vell lema d’enfocar el més local per arribar al més universal. Ho va fer amb Estiu 1993 , evocant no tant la seva història personal com la mirada innocent, les emocions de la nena que va ser, adoptada als sis anys per uns tiets després que els pares morissin de sida. La Berlinale del 2017 li va donar els premis a la millor opera prima i el Grand Prix de la secció Generation Kplus. Recanvi generacional? Sens dubte. Tenia 30 anys i tota una carrera i una vida en l’horitzó. Però també representa un canvi generacional en sentit de gènere, si és que s’admet aquesta accepció. Fa dues setmanes l’ha feta més grossa. A Berlín, de nou –“la meva casa del cinema”, diu–, ha guanyat l’Os d’Or per Alcarràs , que també mira ben a prop: a la Segarra, al poble de la seva família, al món de la pagesia que s’acaba... Feia dècades que un film estatal (sempre dirigit per homes: Viridiana, La colmena...) no s’enduia el màxim guardó en aquesta mena de Grand Slam que formen els principals festivals de cinema: Canes, Berlín i Venècia. Simón ha obert camins. Per a les dones, sens dubte, però també per a les propostes d’autor que miren cap a petits universos, amb la seva manera de parlar, treballar, viure i estimar, i n’extreuen una humanitat que s’entén i emociona fins a l’últim racó del planeta.

COMPOSITORA

Helena Cánovas

xavier castillón

Un test ràpid que serveix per a qualsevol persona que no sigui un melòman a la recerca de vies poc transitades: quantes dones compositores, de qualsevol època, podria citar? Clara Schumann? I la Viquipèdia recorda: “Als vint anys, quan va casar-se amb Robert Schumann, va haver de deixar de compondre per tocar les peces d’ell.” Evidentment, parlem de l’anomenada música clàssica –i contemporània–, un espai de la cultura que ha estat, al llarg dels segles, especialment discriminador respecte a la dona, més fins i tot que la pintura, l’escultura o la literatura. Sembla que alguna cosa està començant a canviar i Helena Cánovas n’és un bon exemple. Aquesta jove compositora osonenca (Tona, 1994) va guanyar l’any passat la segona edició del Carmen Mateu Young Artist European Award Opera and Dance. Aquest guardó del Festival Castell de Peralada comporta que Cánovas compondrà una òpera de cambra que s’estrenarà al festival el 2024 i es representarà posteriorment al Liceu i al Teatro Real de Madrid. És significatiu que Cánovas, com molts altres companys de generació que han destacat pel seu talent en diferents àmbits, hagi hagut de marxar a l’estranger, concretament a la ciutat alemanya de Colònia, on ha completat la seva formació, i sobretot ha trobat moltes oportunitats per desenvolupar la seva creativitat sense límits.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.