Cinema

Neus Ballús

Directora de cinema

“Les dones ja volem estar al centre de la indústria”

  • Neus Ballús ANDREU DALMAU / EFE.
  • VÍDEO: Tràiler de 'Sis dies corrents' en versió original catalana

Set anys després de La plaga, Neus Ballús ha tornat a triomfar als Gaudí amb cinc premis per Sis dies corrents. Narra una setmana en la vida de tres lampistes, en un film a mig camí entre el documental i la ficció. Festivals com Locarno ja l’havien premiada. Aquest mes es presentarà dins del Cicle Gaudí en 90 poblacions de Catalunya, i ahir ja se n’havia confirmat la reestrena als Boliche de Barcelona. Més endavant es podrà veure a Movistar+, TV3 i TVE.

Com va viure la gala? En saber que guanyava el Gaudí a la millor direcció semblava sorpresa.
No vaig patir. La setmana anterior, alguns companys de la pel·lícula estaven molt nerviosos i jo no ho estava gens; no hi vaig estar fins divendres. M’agafava a aquesta frase que els companys sempre diuen que “nosaltres ja hem guanyat”, en el sentit que, quan acabes la pel·lícula que volies fer i n’estàs satisfeta, ja has guanyat. Els premis incomoden una mica. Et posen allà a competir, i una pel·lícula no la fas per competir, sinó per compartir. És com estar enfrontada amb companys meus que han fet una feina que valoro molt. És un joc de màrqueting que ens ha d’ajudar a tots perquè aquestes pel·lícules siguin visibles. Però he d’admetre que no és un format que tingui gaire a veure amb la nostra professió.
“Les dones no hem vingut per fer ‘operes primes’, hem vingut per quedar-nos”, va dir. Es diu que en aquest país costa fer un segon film. A les dones més?
M’han inclòs en molts articles i publicacions sobre cinema fet per dones. M’encanta, soc una feminista convençuda i militant de Dones Visuals [associació de dones cineastes], però moltes vegades això només s’engloba dins la idea de la nova generació de joves cineastes. Quan tens més de 40 anys i has fet el teu tercer llargmetratge, penses que potser ja és hora de pensar nova terminologia per explicar que les dones ja volem estar al centre de la indústria amb tots els nostres drets. Amb la idea de “les noves directores”, sembla que siguem intruses. Volia reivindicar la figura del director o directora a seques, que vol fer pel·lícules. Em va costar molt finançar la meva segona pel·lícula. Amb les dones està demostrat que costa el doble de temps fer la segona pel·lícula, si és que es fa. Per comptar les dones catalanes cineastes que han fet més de tres pel·lícules, has de pensar-hi més de dues vegades. Tenim un problema que ja no és tant d’accés com estructural, de permanència. Amb l’Os d’Or de la Carla Simón i el que ha passat en els festivals internacionals aquests dos últims anys, és evident que hem fet un canvi de fase. En totes les cinematografies s’està admetent que formem part del panorama i tenia ganes de verbalitzar-ho d’aquesta manera.
En l’apartat de millor film, tres premis Gaudí dels darrers cinc anys han estat per a dones. Això transmet una sensació enganyosa? Queda molt camí per recórrer?
Sí, el gran reconeixement que tenim algunes dones amb les nostres pel·lícules genera una imatge que no es correspon amb el total de la producció. En el nombre de candidatures, les dones estem molt per sota del 50%, i en la mitjana de pressupostos, també. Per què les dones aconsegueixen tantes nominacions i premis? La meva teoria és que estem en un moment en què l’originalitat del punt de vista es valora. Hem sentit les mateixes històries explicades dels mateixos punts de vista moltes vegades. Tota veu que aporti una història des d’un punt de vista diferent pot ser premiada. L’altre motiu és que hi ha tants filtres abans que les pel·lícules de dones arribin a les comissions, als festivals... que ja tenen un mínim de qualitat.
Les pel·lícules premiades als Gaudí són moltes de temàtiques socials. És per aquesta mirada diferent de les dones cineastes?
No crec en aquesta idea de la sensibilitat femenina, com si tinguéssim una naturalesa que ens porti a fer determinats tipus de continguts. Jo crec que té a veure amb el moment que hem viscut, hi ha com una necessitat d’implicar-se. I després, en una indústria molt petita com la nostra, és el fet de tenir molts diners que t’obliga a fer pel·lícules més properes a l’entreteniment i que no molestin a ningú. Nosaltres no tenim tantes produccions d’aquestes dimensions. Potser hi ha una llibertat dins de les pel·lícules independents, que no depenen de grans grups.
En rebre un dels premis va dir que els cineastes sou somiadors. En quin sentit?
Almenys així funciono jo: començo a tenir unes determinades intuïcions d’una idea, un tema, uns personatges, unes atmosferes... Tot això són idees molt vagues, poc precises, i s’assemblen molt als somnis. Són coses que es transformen i són molt volàtils, realment. Són difícils de materialitzar. Al procés d’escriptura li comences a posar paraules, però sempre hi ha una cosa més enllà que et porta a fer la pel·lícula, que és un petit somni que et guia fins al final. De vegades em costa explicar com ho vull, quan em demanen coses pràctiques com el color de les tasses, com han d’anar vestits... Les preguntes m’ajuden a donar forma a la pel·lícula.
És una directora que dubta?
En el rodatge soc bastant ràpida prenent decisions, això és el que l’equip agraeix més. Tot és molt ràpid, i hi ha l’adrenalina del moment. En els processos previs, en el guió i en el muntatge, no ho soc.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.