No, al contrari. De fet, es fa molt. Jo mateix ho vaig fer amb Excuses!fa molts anys, amb El nom... Quan hi ha una bona obra i el públic vibra en el teatre, en un cinema passa exactament el mateix, si no traeixes la història, si no la malbarates. A més, és un pas natural. Els primers productors que van llegir l’obra van dir que això semblava una pel·lícula, que com faríem l’obra de teatre. La vam fer i continua sent un èxit, la tenim en cartell al Goya i a Madrid. A més, en el cinema pots jugar més a fons amb el gènere. Escape Room és una pel·lícula que juga amb diversos gèneres: el thriller, el suspens, la comèdia... I en tot això hi pots aprofundir més en cinema que en teatre, on al final són els actors que et serveixen l’obra, amb una escenografia i poca cosa més. M’agrada dir que Escape Room: la pel·lícula és bàsicament l’obra de teatre augmentada. En l’essència és el mateix, però en la forma és totalment nova.

Jugues amb avantatge, perquè quan has vist una cosa al teatre tens molta curiositat per saber com ho hauran fet en cinema. És molt divertit anar a veure coses que ja saps que t’agradaran i que ja t’han fet riure una vegada. En teatre hi ha gent que l’ha vist vuit vegades. Quan una cosa ens agrada, ens agrada repetir-la. Per això veiem tantes vegades sèries de televisió que ens han fet gràcia, i no només parlo de Plats bruts, també de Friends i de moltes altres coses.

És molt difícil! Quan treballes amb el públic en directe has de ser generós en tot. Amb la veu, d’entrada, perquè et sentin a la fila 17, amb la gestualitat, amb la intensitat, fins i tot. Jo acabava les funcions d’Escape Room suat de dalt a baix, perquè l’energia que necessites a l’escenari no és la mateixa que necessites davant d’una càmera. Hem buscat la veritat que ja teníem al teatre i l’hem dosificada, sense perdre ni un bri d’autenticitat en cada rèplica i gag, però d’alguna manera deixant-la fluir. En teatre, la feina de l’actor és essencial. Si no t’arriba la seva energia, has fallat, però en cinema si el text està ben plantejat, té coherència, està ben dit i l’actor té uns nivells mínims de veritat, aconsegueixes exactament el mateix efecte. La frase aquesta de “menys és més” és clavada en aquesta situació.

Efectivament. Jo estic esgotat. De vegades faig la broma que el pitjor que et pot passar en teatre és fer un èxit. El teatre és molt esclau. No tens una vida d’estrella que et permet anar a Àustria a esquiar amb els amics. Estàs lligat els caps de setmana, per Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any, setmanes santes... A més, tota la teva existència gira al voltant del fet que hi ha una hora del dia que has d’estar al teatre i en condicions físiques i vocals, amb la ment clara... El teatre és una feina per a joves, que és quan tens molta energia i després de la funció te’n vas de festa cada dia.

Totalment, només cal veure el preu que pagues per una nit de borratxera. Trigues una setmana o dues a recuperar-te. No és el mateix que als vint anys. I en teatre és exactament igual. Jo soc molt de donar-ho tot a l’escenari i m’agrada molt ser estimat, com tothom, potser una mica més que els altres. Vull que la gent sigui feliç, però el preu és alt... Ser productor, ho he descobert els últims anys, està molt bé: pots gaudir del que has creat, escrit, dirigit i després una altra gent s’ocupa de fer-ho i tu pots estar a casa amb la família.

És una metàfora, has entès molt bé la pel·lícula. Vivim tots en un escape room que posa els personatges al límit i ens mostra qui som. Fins que no estàs al límit, no saps ben bé qui ets. Tots anem de moltes coses a la vida, que som molt guais, moralment molt perfectes, entenem on és la línia entre el bé i el mal, som lluitadors, valents... Però al final del camí la majoria de nosaltres, i no parlo només dels catalans, de l’espècie humana, som tan poca cosa! Venem molt més del que realment som. Nosaltres mateixos creiem que tenim uns principis inviolables, uns objectius que no canviarem... I l’escape room el que fa és desemmascarar els personatges i ensenya com de miserables són cada un d’ells. I això és una cosa molt divertida per a l’espectador, perquè parlar de les teves pròpies misèries i riure-te’n et fa més fort, més savi; et fa madurar. I si has de fer comèdia, prefereixo les que parlen de la veritat que les que parlen de coses més banals. És aquest punt de mala llet que ja teníem amb l’Hèctor a El crack que ens agrada explorar, desemmascarar-nos a nosaltres mateixos.

Que vaig ajudar a fundar, no, que vaig fundar directament! Em vaig inventar el Gaudí que Montse Ribé va crear amb les seves mans màgiques. Ens falta autoestima, creure en nosaltres mateixos. Creure que les nostres històries, amb els nostres personatges, la nostra llengua..., poden arribar lluny en un món que és global. A totes les plataformes hi ha pel·lícules i sèries en llengües molt minoritàries, però que parlen d’històries molt universals. Sembla que si una història passa a Catalunya és molt local, però si passa a Noruega, com la sèrie Bienvenidos a Utmark –boníssima–, no és local. Ens falta autoestima i ens posem l’excusa que si ho fem en castellà arribarà a més gent. No arribarà a més gent. Amagar qui ets, la ciutat en què rodes, el país on estàs, per por, per la fòbia que molts espanyols tenen a la nostra llengua, al nostre país i la nostra manera de ser, no és la manera d’arribar a més gent. La manera és ser un mateix, ser especial, i tenir històries particulars per explicar. Hi ha tant de producte audiovisual que ser únic, especial i autèntic és un valor molt interessant, et desenganxes de la resta, deixes d’estar en un magma de cinema espanyol. Les pel·lícules d’Almodóvar no poden ser més espanyoles i alhora no poden ser més universals, les veu tot el món. Hauríem de viure la nostra catalanitat no només amb orgull i autoestima, sinó, industrialment, com un actiu que ens fa ser únics. Consumim ficció per aprendre, també, per veure països que no coneixem, sentir llengües que no sabíem ni que existien, per conèixer personatges estranys i fantàstics...

M’entristeix que després de catorze anys d’acadèmia estiguem exactament al mateix punt, quan pensava que amb aquests premis d’autoestima seríem una mica més forts. Som porucs, com a bons catalans, no ens agrada el risc, no confiem en nosaltres mateixos i en la nostra llengua, semblen tabús dels quals no es pot parlar. I fem pel·lícules que no saps d’on són, on venen, on van, per agradar a tothom. I quan vols agradar a tothom, molt sovint acabes per no agradar a ningú.

En la d’actor, jo soc actor. El que passa és que, per les raons que sigui –no vull entrar-hi–, m’he hagut d’espavilar molt jo sol. I també m’hi he posat perquè he pensat que les coses es podien fer millor. Així va començar Plats bruts. Ens preguntàvem per què els americans feien tan bé les sèries i nosaltres no tant. Si a la meva tauleta de nit tingués cinc o deu guions per escollir quina pel·lícula o obra faig, no hauria fet cap d’aquestes feines. Això és una reinvenció laboral que no he tingut més remei que fer. El que passa és que després les he acabat disfrutant molt. Escriure és el que em costa més, però si fas riure la gent, o la inspires, és molt gratificant.

És una obra que no té res a veure amb Escape Room. Riem de la misèria d’un divo que ho té tot, però quan un company té una mica més que ell ja li trenca els esquemes, de febles que som davant de l’èxit dels altres i de la gelosia, aquest sentiment tan terriblement humà que ens fa tan profundament desgraciats. En lloc de mirar cap a tu mateix i valorar el que tens, mires el del costat i el seu èxit i et preguntes per què no tens les mateixes oportunitats. És un altre gran tema, en vam fer una història amb l’Hèctor Claramunt, també, molt reconeixible, perquè al nostre país tenim divos que omplen teatres i ho tenen tot, però tots ens mirem de reüll els uns als altres. Això també és terriblement humà, som gelosos, tots volem passar a la història, deixar una empremta, que la nostra vida no hagi estat en va. I si pot ser una placeta amb el teu nom, o una estatueta, millor. Mira si som pretensiosos! No en tenim prou amb aquest regal meravellós que és la vida, hem de transcendir! Com que hem de morir, i això costa molt d’assumir, volem transcendir amb els nostres escrits, pel·lícules... Riure d’això et relaxa!