Gran angular

Javier Manuel Romaní

Professor d'economia aplicada de la Universitat de Barcelona (UB)

“Gastar en defensa és com assegurar la llar: mal negoci fins que ho necessites”

Comptant tots els efectes, la defensa suposa l’1,16% del PIB i l’1,68% de l’ocupació
A Catalunya no hi ha empreses vinculades clarament al sector, però sí proveïdors de la cadena de valor
El sector militar és important a l’Estat espanyol?
Sense fer gaire soroll, la indústria militar espanyola ha aconseguit una certa posició internacional. No és de les grans potències exportadores com ara els Estats Units, Rússia, la Xina o el Regne Unit, però estaria en una segona lliga ben posicionada. El seu principal client és el Ministeri de Defensa espanyol.
És molt estret el vincle entre el sector privat i el públic en aquest sector?
Sí, el mercat militar funciona amb regles diferents de les del mercat civil. Els militars sempre han estat molt partidaris de la idea d’autosuficiència en matèria de defensa, per això des del govern es protegeix i es fomenta la indústria local, de manera que en cas necessari es pugui fabricar tot allò que cal per fer la guerra. Per això als tractats de la UE la indústria de material de defensa té tantes excepcions i es tolera que rebin ajudes i que no se les deixi caure malgrat que no siguin rendibles. El fet que ara la UE vulgui aplicar el mercat únic a la defensa, genera força resistència entre els militars.
Es considera política d’estat.
Sí, completament; per això en les visites oficials sempre hi ha empresaris del sector de la defensa, i el ministre de Defensa de torn acaba fent d’ambaixador de la indústria local d’armament. Això ho fan tots els països, i els nord-americans en són uns grans experts.
Més enllà de raons estratègiques, és una indústria que té un impacte destacat en l’economia i en el mercat laboral?
Per calcular l’impacte econòmic hem tingut en compte tres efectes diferents: el primer és l’efecte directe (que per raons de l’encàrrec hem limitat a l’activitat pròpia del Ministeri de Defensa i els seus organismes); després hi ha l’indirecte, que inclou la cadena de compres als proveïdors i, per acabar, l’efecte induït, que s’explica per l’impacte sobre la demanda de tots els treballadors directes i indirectes. Doncs bé, l’efecte directe del ministeri serien uns 9.359 milions d’euros i una ocupació de 190.000 persones, bàsicament els militars, el personal del ministeri i dels seus organismes autònoms. Així, l’efecte directe seria del 0,48% del PIB espanyol i una ocupació propera a l’1%, però s’hi sumen tots els efectes, l’activitat de defensa interna, sense tenir en compte l’exportació, suposa l’1,16% del PIB i l’1,68% del total d’ocupats.
I si se sumés l’exportació?
És un càlcul molt difícil de fer, perquè aquí hi ha molta fabricació de doble ús, és a dir, que bona part de la indústria de defensa són empreses que treballen per al mercat militar i per al civil, i és complex mirar l’impacte d’una part.
Se sol dir que és un sector intensiu en recerca. És veritat?
És cert, es fa molta innovació perquè hi ha competència i tothom intenta estar al davant (els mateixos governs fomenten la recerca). Per exemple, als EUA el Pentàgon és el principal promotor de la recerca militar, i facilita fons a empreses i universitats. Allà on es fa qualsevol descobriment, ni que sigui teòric, que pugui tenir ús en defensa, hi arriba el diner del Departament de Defensa. A Espanya, no tant, és més inversió privada, i en determinats camps hi ha empreses que són capdavanteres.
Parlem del cost d’oportunitat; si aquests diners es destinessin a fer altres coses, l’alternativa seria més interessant des d’una perspectiva econòmica?
Es fa difícil de dir. Fem el paral·lelisme amb una persona que té una assegurança de la llar i que paga cada any unes quotes. Si mai no necessita fer ús d’aquesta assegurança, podria dir que és diner malbarat, perquè que si l’hagués destinat a qualsevol altra cosa estaria més ben invertit. Ara bé, i si hi ha una inundació a casa seva? Aleshores segurament aquesta despesa la veuria com una bona inversió. Hi ha una part de tot l’equipament de defensa que és de doble ús, que s’utilitza en temps de pau, però hi ha una altra part que no: un caça o una fragata que únicament serveixen per a la guerra només pensaries que són una despesa ben gastada si algun dia els necessitessis.
Això és el que està succeint ara amb la invasió d’Ucraïna, que Europa s’ha adonat del risc, i aleshores es planteja un increment de despesa de defensa?
Sí, i les empreses del sector s’estan fregant les mans perquè significarà més contractes –que sovint en la indústria militar són a molt llarg termini– i més facturació. Comprar un vaixell són dos o tres anys per fer-lo i normalment se n’encarrega una sèrie de cinc o sis, fet que significa per a les drassanes que guanyen el contracte una càrrega de feina per a una dècada.
Quan s’anuncien aquests contractes sempre solen anar acompanyats dels llocs de feina que impliquen, com per justificar-los, però realment són inversions que generen molta ocupació?
Això és una línia d’investigació amb molta literatura escrita que vincula la indústria de defensa i l’activitat econòmica del país. Ara bé, depenent de la metodologia, del país i del període que s’analitza, els resultats poden variar molt. Alguns estudis assenyalen que cada euro que gastes en defensa –i tenint en compte els efectes directes indirectes i induïts– té un rendiment per al país de més d’un euro; en canvi, d’altres diuen que l’efecte net no arriba a l’euro. No obstant això, tots tenen clar que comparat amb gastar en sanitat, educació, R+D o infraestructures, tota aquesta despesa alternativa té un rendiment superior que la defensa.
Que Alemanya i Espanya es comprometin ara a gastar més en defensa anirà en detriment d’aquests altres àmbits.
És la famosa frase de “mantega o canons”, o fas una cosa o fas l’altra, però no les dues alhora, i la decisió és política. El govern ha d’establir les prioritats en funció de la percepció de risc. Quan aquest risc baixa pot optar per invertir més en altres activitats que són socialment més importants i econòmicament més productives. Però si no valores bé els riscos, el resultat pot ser catastròfic. Això va passar a Ucraïna el 2014, quan Rússia va aprofitar el desordre intern d’aquell país per ocupar Donetsk, Lugansk i Crimea. Ucraïna, confiada perquè Rússia havia signat uns tractats internacionals que reconeixien la seva independència i integritat, va descuidar les seves forces armades i no va poder oferir resistència a l’ocupació. Llavors va gastar en l’exèrcit i ara quan Rússia ha intentat fer una invasió 2.0 s’ha trobat que les coses havien canviat molt. Ara sí que tenen unes forces armades capaces de defensar el país. Va ser una bona decisió invertir en defensa? Si Rússia no hagués intentat la invasió ara molts estaríem pensant que no, que millor carreteres.
Però quan decideixes augmentar la despesa militar, forces l’altra part a fer el mateix i s’entra en una escalada. Quan t’atures?
Exacte, i aleshores és molt difícil trencar aquesta dinàmica i desescalar. Tothom està d’acord que un món sense necessitat de forces armades seria un món millor. I als països desenvolupats, l’increment de la despesa de defensa té una importància relativa, però pensem en els països pocs desenvolupats, on la disjuntiva és: invertim en tancs i que la gent es mori de gana o que la gent mengi i ens arrisquem que ens envaeixi el veí.
Ha fet una fotografia de la indústria de material de defensa, però quina és l’evolució que ha tingut a l’Estat?
La indústria de defensa ha perdut pes en el PIB, però també era un sector molt ineficient. En els anys cinquanta i seixanta ocupava moltíssim personal, però tecnològicament estava molt endarrerida respecte als estàndards de la resta del món. Ara la participació del PIB és menor, però tecnològicament és més avançada, innovadora i exportadora. El caça de l’exèrcit espanyol és l’Eurofighter, que està fabricat per un consorci internacional en què Espanya té una participació rellevant. Els bucs militars que abans Espanya venia per preu, ara es venen perquè són avançats tecnològicament.
Catalunya té indústria d’armament?
La indústria d’armament està molt repartida geogràficament per tot l’Estat: el material lleuger, bàsicament, al País Basc; les drassanes, al Ferrol, Cadis i Cartagena, i els avions, a Sevilla i en altres llocs; i tenen un pes local molt destacat. L’economia de Cadis o del Ferrol pot dependre de si se signa o no un contracte per fer un buc. L’alcalde de Cadis, José María González Santos, d’Adelante Andalucía (Podemos) no ha posat cap objecció que les drassanes de la seva ciutat es fabriquin corbetes per a l’Aràbia Saudita –que no és precisament el país més respectuós amb els drets humans–, perquè era feina per a la ciutat. A Catalunya no hi ha empreses vinculades clarament amb la defensa, però tot el sector auxiliar de l’automòbil, igual que fa peces per a Seat, també les fa per a URO, que fabrica els tots terrenys de l’exèrcit espanyol.

Experts en impactes econòmics

Francesc Muñoz Dorado

Javier Manuel Romaní és professor d’economia aplicada de la Universitat de Barcelona i membre del laboratori de transferència AQR-Lab que el 2014 va elaborar l’estudi Impacto económico, cultural y social de la Defensa, per encàrrec del ministeri espanyol, que s’ha actualitzat recentment. L’estudi aplica una metodologia desenvolupada per l’AQR-Lab que també s’ha utilitzat per calcular l’economia dels creuers o el comerç minorista a la ciutat de Barcelona.

Entre les conclusions, a més de quantificar l’impacte econòmic de la defensa, també destaca que les forces armades generen una destacada quantitat i varietat d’efectes intangibles (valors, tradicions, etc.) difícils o impossibles de quantificar, malgrat que tenen conseqüències en el conjunt de la societat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.