Opinió

Consol i afecte ‘is all we need’

Totes les àrees d’una companyia, i no només la de persones, tenim la responsabilitat de crear petits cosmos que facin del nostre trànsit existencial per una empresa una possibilitat generadora de més cosmos i, en definitiva, de més guanys

Potser en aquesta època on la humanitat es devora a si mateixa toca parlar de l’ésser humà, de la seva condició i de la seva existència. Pot ser que dins les empreses també toqui introduir aquella branca de la filosofia, l’humanisme, que ens entén així: mortals amb consciència de finitud, eternament mancats de consol i d’afecte. La mirada de l’humanisme filosòfic aporta als professionals dels recursos humans una capa més de comprensió sobre allò humà, que se suma a les que ja teníem de les ciències socials o la biologia. No es pot gestionar allò que no s’entén, i entendre la condició humana esdevé cabdal, tant per dissenyar polítiques de cultura i persones, com per contribuir a un món menys terrible. Reflexionar sobre qüestions com la vida, la mort, l’amor, el bé o el mal pot semblar teòric, però des de la incorporació fins a la desvinculació, els humans existim i coexistim dins les empreses, així que, de la qualitat d’aquesta existència, també en dependran els resultats dels comptes d’explotació. Són molts els pensadors humanistes, des de Sòcrates o Epictet fins a Heidegger, Arendt, Marcuse o Rosenzweig, que han reflexionat sobre la nostra condició. En destaco alguns, les idees dels quals es poden aplicar en temes molt terrenals. Per exemple, la filòsofa Simone Weil ens diu que donem sentit a la nostra vida quan tenim llibertat per pensar, decidir i crear. En l’entorn laboral, això es tradueix en el fet de permetre que les persones participin al màxim de les decisions empresarials, especialment de les que els afecten directament, com ara els horaris, el nombre de pagues, els criteris d’avaluació de l’acompliment, la fixació d’objectius, els sistemes d’incentius o el disseny dels espais de treball. Crear o innovar, més que executar allò que diu el poder, aporta consol i afecte.

Heidegger i Sartre relaten que tots patim inexorablement una angoixa existencial perquè naixem i morim sols. Igualment ens passem la vida evadint-nos del dolor que això ens provoca. Com ho podem pal·liar? Doncs enfortint els vincles, obviant les estructures d’ego que són els organigrames i col·laborant en xarxes de projectes i de solidaritat mútua. D’aquí neix el disseny d’organitzacions flexibles, on la comunicació i la confiança prevalen sobre el control o la competitivitat. Com més comunitat, menys angoixa. Lévinas diu que existir només té sentit quan ens responsabilitzem dels altres. Sense els altres, ningú no té raó de ser. Per això necessitem líders que empoderin de veritat tenint cura dels seus equips, fomentant la seva autonomia, que permetin fracassar i aprendre, que facin seva l’angoixa de les persones a qui serveixen i que responguin des de la humilitat i la vulnerabilitat. Aquesta és l’autèntica responsabilitat.

Sòcrates, a banda de ser un gran defensor de l’autoconeixement, també va fer molta apologia de l’amabilitat. Avui, reivindicar la bondat i les bones maneres sembla quasi subversiu, però les persones són més productives i, sobretot, superen millor els inevitables conflictes de la interacció humana, si als entorns laborals abunden paraules com si us plau, perdona, felicitats o gràcies. L’amabilitat demana l’única microgestió que funciona, la dels petits detalls: correus personalitzats, trucades per demanar “com et trobes?”, felicitacions d’aniversari que destaquin una qualitat de la persona, obsequis afins als destinataris o àpats on celebrar junts una fita de facturació. Ara això ho bategem com a polítiques de benestar o reconeixement perquè ens fa recança parlar d’amabilitat, malgrat que és el que ens fa realment competitius per atraure i retenir talent.

A casa nostra, autors com Josep Maria Esquirol reivindiquen que la forma més madura del moviment humà és tenir-ne cura, ajuntar, vincular. En llenguatge de gestió parlem de compromís i de fer sinergies. Som animals cosmopoètics. Quan ens vinculem construïm món, cosmos. Ho fem amb la tecnologia pel que fa a allò material i amb la bondat pel que fa a allò existencial. Fer cosmos és una manera d’ordenar. I ordenar esdevé crear esperança i bellesa en un món on imperen l’odi, la violència i la falta de respecte per qualsevol forma d’existència. Per això viure és resistir. Totes les àrees d’una companyia, i no només la de persones, tenim la responsabilitat de crear petits cosmos que facin del nostre trànsit existencial per una empresa una possibilitat generadora de més cosmos i, en definitiva, de més guanys. Perquè no hi ha dicotomia persones-negoci, i consol i afecte is all we need.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.