No diria que soc pessimista. De fet, em fascina, i crec que, en general, hi ha un malentès amb la teoria de Darwin. Es pensa que estem evolucionant constantment cap a un ésser millor, superior, amb una mentalitat religiosa: vam començar com a animals, després ens vam convertir en éssers humans i acabarem sent àngels o criatures superiors. La teoria de Darwin parla més d’una lluita per la supervivència, que no necessàriament ens millora. És cert que els nostres cossos són diferents de fa 200 anys, però no necessàriament evolucionem cap a criatures superiors.

Vaig fer una pel·lícula sobre el personatge de Freud, justament, Un método peligroso [2011], amb Viggo Mortensen. No crec que tot el que va dir Freud sigui cert, però és veritat que obrir la investigació al tema de l’inconscient i la repressió ha tingut una grandíssima influència en l’art i tots els artistes. Va ser un dels primers a analitzar l’art des del punt de vista de l’inconscient i la repressió, i com l’art serveix per alliberar-los. Ha tingut un efecte enorme a tot el món, tant si el coneixen com si no, i encara que no en siguem conscients, les seves teories i mètode impregnen la nostra societat.

No soc pessimista. Tinc un fill cineasta i la meva filla dirigirà el seu primer llargmetratge. I em sembla que els meus nets ja són autors a la seva manera. Sempre hi haurà gent amb sensibilitat cap a l’art. Aquesta mena de pulsió per crear forma part de l’ésser humà. És cert que desapareixerà la idea del cinema tal com la coneixem avui en dia, com a experiència que vivim tots junts en una sala. Tal vegada se seguirà mantenint en els cinemes, però s’està acabant. Potser anirem a sales gegants a veure pel·lícules de Marvel. Però no soc pessimista, no està malament que les pel·lícules es puguin veure a casa, o al rellotge.

És interessant el que diu perquè jo vaig escriure el guió de Crímenes del futuro fa vint anys, però per una sèrie de motius no la vam arribar a fer. Quan el productor em va proposar que la féssim ara, vaig pensar que els temps i la tecnologia havien canviat molt i que no seria rellevant. Però em va dir que llegís el guió, ho vaig fer i vaig pensar que tenia raó! Per algun motiu, vaig imaginar coses que avui en dia s’aguanten. Hi ha un proverbi francès que diu que com més canvien les coses, més s’assemblen, i jo crec que segueixen sent certes moltes coses que havia imaginat. No em considero en absolut un profeta i no crec que aquesta sigui la funció de l’art. Intento crear relats per explicar-me el món a mi mateix, i si l’espectador em vol acompanyar en aquest viatge, i li semblen interessants certes intrigues, trames i personatges, jo encantat. És cert que de vegades he encertat el futur amb les meves pel·lícules, però no és el que em preocupa.

És la primera vegada que em donen un premi per la meva carrera. Em vaig preguntar si significava que ho he fet molt bé, però ja he acabat. Estava una mica confús sobre com prendre-me’l. Després el vaig acabar veient com una manera d’animar-me a continuar fent el que ja feia, i com si el públic em digués que li agrada el meu cinema i que en vol més.

Probablement en aquell moment no estava pensant en això. No creia que seria cineasta, pensava que seria un escriptor, com el meu pare. Em semblava el natural. Pensava que la maquinària del cinema no estava feta per a mi, jo vivia a Toronto i allà no es feia cinema. No era com si fos Spielberg i visqués a Hollywood, o que el teu pare i la mare estiguessin dins la indústria. Sí que m’agradava jugar amb la idea del muntatge, perquè m’encantava la tecnologia, però la resposta és que no, mai hauria pensat que connectaria amb les audiències de cinema.

Sempre hi ha hagut una pressió per adaptar la pel·lícula a les expectatives del que es considera socialment acceptable: dels productors, els estudis, el govern, el públic... Jo crec que ara la censura depèn de les masses, i es materialitza a través de les xarxes socials. Per exemple, et poden cancel·lar una pel·lícula per un comentari que has fet fora de lloc. Sempre ha passat, amb altres tipus de censura. Com a artista, és una cosa amb la qual has de tractar i has de ser conscient que estaràs mort si, per por d’ofendre algú, deixes de fer el que vols fer o d’enviar el missatge que vols enviar. Em recorda la Unió Soviètica quan la gent s’autocensurava, deixava de fer el que volia fer perquè tenia por. Jo crec que com a artista has de resistir a això, i potser arribarà un moment que haurem de fer coses més subversives, com a la Unió Soviètica quan els artistes feien coses en secret. Com que hi ha tecnologia per fer-ho, potser ho haurem de fer.

Penso que em falta continuar. A mesura que canvia la meva vida vaig trobant diferents relats, temes i emocions que crec que encaixen amb la pel·lícula que podria fer.

La veritat és que mai he intentat provocar o pertorbar el públic, intento intrigar-lo i involucrar-lo en una conversa. Quan fas una pel·lícula no penses que vols sorprendre, en el sentit negatiu de la paraula. Si succeeix, em sembla legítim, però mai és el meu propòsit. Per tant, no em preocupa l’accés al material explícit. Al final, el més important és si el que dius és interessant o intrigant. El meu enfocament no ha canviat en absolut. El guió de Crímenes del futuro el vaig escriure fa vint anys i no he canviat ni una paraula.