Cinema

Elena López Riera

Directora de cinema

“L’aigua té memòria, torna a cercar el que és seu”

Des que tenia cinc anys, Elena López Riera (Oriola, 1982) no es pot treure del cap els records de la riuada del 1987, quan es va inundar tota la comarca del Baix Segura. A El agua , el seu primer llargmetratge, ha abocat la memòria personal i col·lectiva, la realitat social d’una terra en crisi i la mitologia popular, en una història protagonitzada per dones (Luna Pamiés, Bárbara Lennie, Nieve de Medina...) que va ser l’únic film estatal seleccionat al Festival de Canes d’enguany, a la secció Quinzena de Realitzadors. Ahir es va estrenar als cinemes.

Hi ha uns versos famosos de Raimon...

“Al meu país la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa...”
Descriu bé el seu poble, Oriola, i la comarca, el Baix Segura?
Totalment! M’agrada molt aquesta cançó. Ningú ho ha dit millor que Raimon. És una terra on la pluja no sap ploure. Hi ha una part d’història i geografia que no es pot qüestionar, però també hi ha una part importantíssima de responsabilitat ecològica. Si sabem que la pluja no sap ploure, per què construïm en rambles, que serveixen perquè el riu desaigüi? El agua és una pel·lícula de dualitats. L’horta és molt rica, perquè s’ha sedimentat damunt el terreny del riu, com a Egipte. El traçat del rec tradicional del Baix Segura i Múrcia, amb les comportes que s’obren i inunden els camps, el van crear els àrabs, i està copiat de la plana fèrtil del Nil. Es fa un rec per inundació. És terreny robat al riu. Hi ha una cosa que es repeteix molt allà, que l’aigua té memòria, sempre torna a cercar el que és seu. Nosaltres també tenim una part de responsabilitat d’haver-nos instal·lat en llocs que no ens pertanyien.
Es parla sovint de la importància de l’aigua, però a la seva pel·lícula va més enllà: li dona un paper simbòlic i espiritual.
És igual d’important a tot arreu. Jo ho he portat a un extrem més místic, però l’aigua és un dels pocs elements que tenen la dualitat de ser absolutament necessaris per generar vida i ser capaços de posar-hi fi molt fàcilment. Històricament té aquesta dualitat molt important perquè és l’element de la vida i de la mort.
Parteix de llegendes i mites populars o són en part inventats?
Qui ho sap, què és real i què és inventat? [Riu.] Hi ha una part que òbviament cadascú se la pot creure o no, això ja depèn del gust del consumidor. Per a mi, totes les històries són reals des del moment en què s’expliquen i provoquen efectes a la realitat. En aquest sentit, m’interessen molt més els efectes que l’origen de les històries. Per a mi, aquestes històries existeixen perquè me les han explicat i me les he cregut, i tenen efectes a la realitat. És una de les grans preguntes de la pel·lícula, l’efecte que tenen és que tinguem por de fer certes coses. I això fa que es converteixin en reals. Això és el que m’intriga de la literatura popular i les llegendes.
L’aigua s’adapta i pren moltes formes diferents. Això reforça el seu caràcter simbòlic i poètic?
És clar. L’aigua té una simbologia que significa moltes coses i et permet omplir-la del significat que vulguis. Per a tothom i per a cadascú significa alguna cosa. Vam fer un càsting molt llarg i demanaven a les dones que venien, sobretot, i també als homes, què és tenir l’aigua a dins? [Referència a una llegenda que surt al film.] Era una cosa fictícia, fora de context, però ningú s’estranyava, aquesta imatge tenia un significat per a tothom, i les respostes eren al·lucinants. Per a cada persona té un significat. Les dones van parlar d’angoixa, asfíxia, vida, sexualitat... No era indiferent per a ningú.
Flueix de manera natural, la tradició oral al cinema?
És un llenguatge que m’interessa i em fascina, i la manera de transmetre oralment la tradició sempre m’ha fascinat, per com funcionen els mecanismes del relat. Un exemple molt gràfic i fàcil d’entendre són les anècdotes familiars: com es van repetint, cada membre les explica i hi va afegint detallets, es discuteix si era d’una manera o una altra... I al final, ja no és tan important el fet com la manera en què s’explica, i cada persona s’apropia del relat. Sempre m’ha fascinat. En la mitologia es veu a gran escala, i en els relats familiars a petita escala.
Ens modelen, totes aquestes històries que ens expliquen, individualment i com a pobles?
Jo crec que sí, per bé i per mal. Em costa parlar de manera general, però en la meva experiència hi ha una part del cervell que va acumulant aquestes veus antigues i s’hi van quedant, les creguis o no. Ara parlem molt d’un tema que també m’interessa: la desconstrucció de gènere, interpel·lar aquestes històries que ens han explicat i com han estat explicades... Estem fent aquest treball, però no és tan fàcil. La pel·lícula parla una mica de tot això. És difícil, però jo crec que hi ha l’oportunitat que cada generació escrigui la seva pròpia història. El agua parla de com rebem la tradició, l’herència, el que ens expliquen, i de quina part de la història ens podem apropiar i reescriure-la.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.