Hi ha una llarga història que comencem a comptar a partir de la primera planta borbònica. En l’època de l’absolutisme borbònic comença un programa d’espanyolització que pren com un dels àmbits estratègics l’ensenyament. Això culmina sobretot en el segle XIX amb l’estat liberal espanyol. Hi ha un fil roig conductor en la línia de consagrar la supremacia del castellà prenent un àmbit com l’ensenyament. El de l’educació és un espai de socialització i que forja identitats. No cal parlar de la Restauració, de la dictadura de Primo de Rivera. I fins i tot en moments on el plurilingüisme pot respirar una mica més com en la Segona República, la situació no és pas idíl·lica. El franquisme va ser l’asfíxia total i en l’etapa de l’autonomia política encara continuen les invectives contra la llengua.

Ni escola ni institucions eren el que són avui. Sí que hi havia àmbits de transmissió de coneixements, sobretot a partir de l’església catòlica i el seu entorn. Per això una de les ofensives més clares va ser a l’ensenyament del catecisme, perquè va ser una de les excepcions on tradicionalment s’havia permès on usar el català.

Va ser un motiu de debat molt important durant el segle XIX perquè des de la Nova Planta fins el segle XIX hi va haver una escletxa que permetia l’entrada del català a l’ensenyament a partir de l’ensenyament del catecisme i la religió. La historiografia coincideix en què les primeres invectives contra el català en l’àmbit públic, també a l’ensenyament, van ser a partir de provisions temperades, dissimulades, no en camp obert com van ser més tard. Per exemple, a finals del segle XVIII, a l’època de Carles III, hi havia un seguit de plans que no només eliminaven el català sinó qualsevol vehicle com els manuals i textos.

Fins i tot la universitat de Cervera no va ser respectada en aquest sentit, i tenia l’origen que tenia, com a conseqüència del desenllaç de la guerra de Successió. El segle XIX va ser un segle en què la constitució del 1812 deia que hi havia una única llengua que s’havia de preservar, el castellà, i va ser una etapa totalment ominosa. Hi ha un programa clarament dissenyat que pren com a espai estratègic l’ensenyament. En l’etapa de l’antic règim no tant perquè l’esfera de lo públic era molt modesta, i quan es comença a construir l’estat espanyol al segle XIX l’ofensiva és total.

Van ser experiències positives que es van truncar amb les dictadures i hem d’esperar als anys 60 per recuperar-les.

El català estava absolutament prohibit, va haver-hi persecució i depuració, els mestres a cop de voluntarisme i bona fe havien d’ensenyar el català en un àmbit purament domèstic, d’amagat. Fins i tot amb l’adveniment de la democràcia la plena normalització ha d’esperar fins als anys noranta, malgrat la llei de normalització lingüística del 1983.

Comencem amb la constitució del 1978, amb un esquema tributari de la constitució del 1931, pel que el punt de partida no és gaire engrescador. En l’Estatut del 1979 el legislador no va donar gaire importància a aquest tema, crec que es va posar molt més l’accent en recuperar les llibertats mínimes i l’autonomia política que no pas posar l’accent en funcions concretes com la llengua.

Ho penso com a estudiós de l’organització territorial del poder. La relació de competències de l’Estatut del 1979 era molt poc precisa. Es confiava que la praxi política ens portaria a la plenitud en pocs anys i al contrari, es consagra el cafè per a tothom, es comença a harmonitzar el mapa autonòmic i això en definitiva és el que ens porta a reformar l’Estatut el 2006. Les competències estaven en un sol article, amb un enunciat molt simple, i es confiava en una interpretació generosa, en la construcció d’un estat autonòmic partint de la bona voluntat política, i va ser un desastre.

Jo crec que hi havia una iniciativa política del govern de Pujol, que va començar a plantejar el que va ser un dels elements vertebradors de l’autonomia política. El pressupost de la llei de normalització que va elaborar CiU no era el que va acabar sent. S’assemblava més, no al model de conjunció que tenim ara, sinó a un model com el del País Basc, de segregació per llengües. Encara que s’ha mitificat molt la llei de normalització del 1983, es continua consagrant la possibilitat de que els pares elegeixin la llengua d’ensenyament a la primeríssima etapa, cosa que posteriorment es va corregint.

Això sí. Jo crec que la llei va suposar un avenç indiscutible. La iniciativa de Joaquim Arenas i altres ensenyants a Santa Coloma, Barcelonès Nord, Barcelona. va ser molt rellevant. També la primera llei socialista, la LOGSE, que permet els primers decrets que preveuen a nivell curricular l’ensenyament de les llengües, que és quan s’introdueix el model d’immersió. El 1998 s’hi va donar una volta de cargol amb l’aprovació de la llei de política lingüística. La llei de normalització del 83 va ser important, però la LOGSE i el desplegament primari que es va fer el 1992 van ser els que van configurar un model amb el concepte del català com a llengua vehicular.

La llei del 83 va tenir un ampli consens, però va ser impugnada pel govern de Felipe González tot i tenir el concurs del PSC. La sentència del Tribunal Constitucional del 1994 [sobre el model lingüístic de l’escola] va ser tributària d’aquest recurs. La llei del 98 no és tan pacífica en la seva elaboració però finalment hi ha un consens prou ampli i no és impugnada, en un context polític més propici pels acords entre CiU i el PP. La llei del 98 ja parla del català com a llengua vehicular en l’ensenyament. L’Estatut del 2006 eleva a rang estatutari el que estava a la llei del 1998. Entremig, la llei del 83 va meritar la sentència 337/1994 del Constitucional, que parla del català com a centre de gravetat i exclou la possible elecció de llengua per part dels pares, amb l’argument que les administracions públiques educatives han de prestar el dret a l’educació amb els recursos i mitjans de què disposen. Els pares, doncs, no tenen dret a elegir sinó que tenen una altra opció, anar a una escola privada.

Exacte. Introdueix a més un element fonamental: dona valor al concepte de propietat de la llengua. L’Estatut del 1979 diu que el català és la llengua pròpia de Catalunya, i la sentència del 1994 fa que el català tingui un plus amb relació a l’altra llengua oficial pel fet d’haver estat durant tres segles postergada i perseguida. I, per tant, que sigui necessari encara aplicar polítiques de normalització lingüística. A més introdueix un altre element fonamental, la cohesió. És a dir, es donen eines a l’administració catalana per prioritzar el català a l’ensenyament per garantir la cohesió social. Podem dir que aquella sentència és modèlica. La situació es manté més o menys pacífica fins al debat entorn del nou estatut.

L’Estatut va estatuir el que havia dit el nostre ordenament des dels anys 90. Però així com el 1994 el TC va ser molt benèfic, la sentència del 2010 és una sentència ominosa en molts apartats, i en l’apartat lingüístic és ambigua. Continua apel·lant al centre de gravetat del català, però ja fa una operació innovadora, que és la que després ha anat impregnant les sentències del TSJC. I és que introdueix el concepte de la paritat i la plena equitat de les dues llengües. La sentència contra l’Estatut ve a dir que l’etapa de la normalització lingüística s’ha de donar per acabada perquè hem entrat en una etapa de plena normalitat.

És clar. Després de l’Estatut, la següent fita va ser la llei d’educació de Catalunya, la LEC, del 2009. El PP va impugnar diferents articles de la llei, com ara l’acolliment dels immigrants, però no sé per què l’article 11 [que estableix el català com a llengua vehicular i d’aprenentatge] no l’impugna i el TC no s’hi va pronunciar. A partir d’aquí comença a haver-hi iniciatives de tipus personal i familiar que afectaven diferents centres. Aquestes demanen que l’administració educativa fixi una determinada proporció de castellà.

El punt rellevant és la resposta del TSJC, que diu que correspon a l’administració educativa preveure la proporció raonable de l’ús de les llengües. El que fan insistentment el TSJC i el Suprem és exigir a l’administració educativa que ho fixi.

No, tot i que en un cert moment el TSJC s’empara en una sentència del tribunal europeu del 1968 relativa a Valònia per introduir el concepte de percentatges. En primera instància diu que això correspon a l’administració educativa. Hi ha un element a la sentència de l’Estatut que és que el tribunal diu obertament que el català no és l’única llengua vehicular. La combinació entre el principi d’igualtat, que la normalització ja no té raó de ser i que el castellà també és llengua vehicular porten a tota una allau d’impugnacions que l’administració educativa, de qualsevol signe polític, va complir. Hi ha un moment d’exasperació de la justícia ordinària, que veu que l’administració no fixa la proporció d’ús de les llengües, i crea el 25% de castellà. Les primeres sentències particulars són del 2014, el canvi substancial ve a partir del 2018, que és el que provoca el conflicte general. Hi ha llavors un salt qualitatiu de les associacions de defensa del castellà, que impugnen l’ordre de preinscripció i matriculació, que tenia eficàcia sobre el conjunt del sistema.

La Lomqe o llei Wert entra en la qüestió dels percentatges, però la raó per la qual realment la llei va ser més ofensiva, i per la qual el mateix TC se la va carregar, és que deia els pares podien escollir la llengua d’aprenentatge dels seus fills i la Generalitat havia de subvencionar el cost de la privada. La Lomqe va inocular el virus dels percentatges lingüístics. La suma entre el nou marc legal que podia emparar això i l’exasperació dels jutges dona com a resultat la sentència general del 25% de castellà. És una sentència molt perniciosa. Es veu la necessitat d’afrontar el tema. Arran d’una iniciativa d’Irene Rigau sorgeix la necessitat de refer el consens i regular aquesta qüestió i finalment es va prendre, crec, una bona decisió, que va ser traslladar aquesta qüestió al Parlament per tenir un nou marc lingüístic.

El que sé és que s’havia de fer algun tipus de reconeixement al castellà.

Perquè el TSJC s’ha reprogramant. Jo crec que la solució legal és bona perquè hi ha el reconeixement explícit del castellà, que no vol dir que tingui el mateix valor curricular en tots els centres, i a més permeta parar el peus al TSJC i evitar l’execució de la sentència. I a més garanteix la integritat dels centres i els ensenyants. Això últim es va fer amb una altra peça, el decret llei, perquè el curs començava el 5 de setembre i es podia justificar l’extraordinària urgència. La prova que la solució va ser idònia és que el TSJC va dictar una interlocutòria dient que no podia executar la sentència.

La interlocutòria que eleva el nou marc legal al TC és la mateixa que reconeix que no pot executar la sentència i s’acaba per tant aquella espasa de Dàmocles sobre el sistema. I el canvi de la composició del TC ha de fer que molt probablement hi hagi una sentència cavalcant amb la del 1994, que parlava del català com a centre de gravetat, de la vigència de la normalització, de la cohesió.Efectivament, la mateixa sala del contenciós del TSJC que porta el tema fa una mica de trampa amb aquestes últimes sentència i ho fa instrumentalitzant mesures cautelars. D’acord que és trist que el TSJC hagi fet això, però només té una eficàcia puntual. Ara, s’ha llegit poc el que diu el TSJC: quan eleva la qüestió al TC insisteix en la paritat, que és un concepte delirant en el sentit que la paritat no hi pot ser perquè el català és llengua pròpia. A més, introdueix una crítica al legislador quan diu que la reforma que va fer el Parlament al juliol és arbitrària i que està dirigida únicament a dificultar la seva tasca d’executor de la sentència.

Clarament, però el preàmbul de la llei no cita per res el TSJC ni la sentència. L’aplicador de la llei, que és el jutge, ha de fer el que diu la llei i no formular crítiques al legislador. I encara menys dir que això està pensat de manera arbitrària per anar en contra d’una eventual execució de sentència.

No soc sociolingüista, però crec que no estem per tirar coets. Tot i que no em sumo a les tesis més derrotistes, hem d’afrontar el repte que aquest nou marc legal surti bé per part del TC, o que almenys els danys siguin menors. I hi ha d’haver un desenvolupament d’un nou marc legal amb un decret, que ja s’està treballant, que desplegui el títol 2 de la LEC.