Política
ANDREU FARRÀS
PERIODISTA
“Hi ha poquíssimes revolucions sense sang”
Encara amb la veu tocada després d’haver participat en la bullanga del Barça i la seva afició contra el Real Madrid a l’estadi –victòria i quasi una lliga–, Andreu Farràs (Barcelona, 1959) acudeix a la cita amb El Punt Avui per afrontar aquesta entrevista en què parla d’un altre tipus de bullangues.
Amb qui parlo, amb un periodista o un historiador?
Soc un periodista aficionat a la història, que ha fet una llicenciatura d’història. Els meus ingressos professionals han estat com a periodista, però sempre m’ha interessat molt la història i sobretot el segle XIX i XX, la història contemporània.
Utilitza el periodisme com a tècnica per explicar la història.
El periodisme m’ha ajudat a explicar una història divulgativa. És un llibre de divulgació històrica, que penso que interessa, d’investigació històrica, perquè has d’haver investigat. Per cert, la paraula història vol dir, en el seu origen etimològic grec, investigació i informació.
I l’interès per investigar la Barcelona rebel, d’on li ve?
Quan vaig fer el llibre sobre els Güell, la idea em va venir d’un bon dia que vam anar amb uns amics a veure la Colònia Güell i de pensar “qui eren els Güell?” I a partir d’aquí vaig començar a indagar. Doncs arran dels fets del 2017 i del 2019, amb la sentència, llambordes cap amunt, barricades, contenidors cremant, ferits, i moltes pintades, una de les quals era: “Barcelona torna a ser la rosa de foc!”
Aquesta pintada el va fer reflexionar?
Sí, em va cridar l’atenció, perquè és una frase poètica, èpica, romàntica. Feia poc hi havia hagut una exposició molt bona al Museu d’Història de Catalunya sobre la vaga de la Canadenca del 1919. Ho vaig barrejar tot al cap fins a dir Barcelona sempre ha estat una ciutat de revoltes! Vaig començar a mirar-ho fins a situar les primeres bullangues el 1835.
El que es va inventar això de “la rosa de foc” va fer fortuna. Quin és l’origen?
Jo he esbrinat que amb motiu de la Setmana Tràgica, un redactor de la publicació anarquista Tierra y Libertad, Antonio Loredo, des de la presó, va escriure una cosa així com “sempre recordarem Barcelona com la rosa de foc i així la cantarem els poetes”. A partir d’aquí la historiografia ha fet seva la frase, tot i que Josep Maria Muñoz, director de L’Avenç, va fer una recerca i diu que això de “la rosa de foc” no ho troba fins al 1929.
El procés d’infantament d’aquest terme sembla el mateix que ha passat amb la idea de “l’oasi català”, després que vostè publiqués un llibre amb aquest títol amb Pere Cullell.
Sí, el que passa és que la denominació de “l’oasi català” que neix d’aquesta bona entesa de famílies de tapar-se les vergonyes, els uns als altres, ja apareix als diaris durant la República per comparar el clima que hi havia aquí amb el de violència arreu d’Espanya. I curiosament, tot i ser Barcelona la ciutat de les bombes, en aquells temps convulsos de la República aquí hi havia més tranquil·litat.
L’assalt al call jueu de Barcelona, al segle XIV, o el Corpus de Sang, del 1640, no són bullangues?
No era la intenció, de la mateixa manera que he tancat el llibre el 1937 i hauria pogut continuar amb algunes coses que hi va haver durant la dictadura i Transició. Hi va haver molta repressió, però va ser diferent perquè les manifestacions i protestes queden prohibides i ja no hi ha aquelles matances que hi va haver.
Anem al segle XIX, on comença tot. Hi van passar moltes coses i poc conegudes. Defineixi-me’l.
És un temps de molts canvis. Començant per la part econòmica, que va ser la revolució industrial a Catalunya i el País Basc, mentre que a la resta de l’Estat una resistència molt gran a incorporar-s’hi. Això s’explica pel fet que les classes conservadores, l’establishment, creien que la revolució industrial portava, també, la revolució social i la pèrdua dels seus privilegis.
És un segle carregat de violència, amb una guerra rere l’altra...
Tres guerres carlines hi va haver en el període que he estudiat. I si parlem de repressió encara són més bèsties.
Les guerres carlines eren guerres civils i sembla que a vegades no es té clar la dimensió d’aquells conflictes bèl·lics.
No vull dir-ho molt fort, però eren guerres de baixa intensitat, en el sentit que eren guerres de guerrilles, assalts, setges en determinades ciutats. No eren guerres en què s’ocupés tot un territori, com ha passat en altres conflictes.
Aquest constant clima bèl·lic impregnava la societat de violència?
Ho explico al llibre que moltes roses de foc, moltes bullangues, són causades pel malestar que crea entre les classes populars els privilegis dels absolutistes. Per exemple, la bullanga del 1835 i posteriors venen per l’odi de les classes populars als drets del règim absolutista que tenen, sobretot el clergat. Van rebre els ordes religiosos, els que tenen monestirs i convents, no els rectors de poble. A la burgesia ja li va anar bé això, perquè si es cremaven convents volia dir terrenys que s’alliberaven per fer-hi fàbriques.
Cremar esglésies i saquejar tombes de monges és tan bèstia que avui costa entendre aquest comportament. Com s’explica?
Perquè la gent està molt indignada i es troba en unes condicions terribles, que no es poden comparar. En el cas de Barcelona cal pensar que és una ciutat emmurallada, amb fàbriques a dins, unes condicions laborals pèssimes, treball infantil, adults i nens treballant fins a dotze hores, treballar dissabtes, unes dietes patètiques, contaminació, fum...
Un polvorí...
Eren autèntics polvorins. Només així s’entén que la bullanga de l ’any 1835 comenci per un merder per una cursa de braus a la plaça de la Barceloneta en què els animals surten mansos.
Això és recurrent: sempre hi ha un caldo de cultiu sobre el qual cau una guspira que fa encendre les revoltes als carrers.
Si anem a l’epíleg, al 2019, és el mateix. Tota aquella ira i indignació no s’entén només per la sentència del procés, que pot ser molt alta i va ser majoritària, però les minories que van saltar i cremar no totes eren independentistes, i així ho declaren als mitjans. Hi havia una pintada que deia “Cap estat ens farà lliures”,
i per tant molts lluitaven contra la situació d’atur juvenil disparat, dificultat per emancipar-se, etcètera.
Hi ha una dada espectacular i és els 64 anys que Barcelona va viure sota un estat d’excepció al segle XIX. Això vol dir una vigilància constant de l’Estat.
Sí, perquè Catalunya ha estat molt influent en la política espanyola, des de sempre. Durant bona part del segle XIX, el vint-i-cinc per cent dels soldats de l’exèrcit espanyol estaven aquarterats a Catalunya, quan Catalunya representava només el deu per cent de la població de tot Espanya.
’Animus vigilandi’...
Efectivament. La gran resistència a enderrocar les muralles de Barcelona ve per part dels militars, perquè amb la ciutat emmurallada els va molt bé controlar-la des de Montjuïc, conegut com “el padrastre de Barcelona”, i des de la Ciutadella.
I Espartero és el punt àlgid d’aquesta repressió tan brutal?
Espartero i un altre personatge que hem oblidat, i que es va fer perdonar i que és en Prim.
I vostè recorda que Prim encara té estàtues dedicades.
En Prim té una estàtua dedicada a la Ciutadella i els bombardejos de l’Espartero són tan bèsties o menys que els que va ordenar Prim.
L’any 1856 a Barcelona hi va haver una manifestació a favor d’Espartero.
Sí, ara també n’hi ha a favor de Vox.
I quan diu que Prim es va fer perdonar, què vol dir?
Va donar la Ciutadella a la ciutat i és un dels personatges que va fer canviar el règim d’Isabel II.
La repressió al segle XIX era molt bèstia, amb tortura salvatge. No hi havia límits?
No hi havia cap garantia constitucional. Al procés de Montjuïc, arran de la bomba de la processó de Corpus, agafen una vintena de persones que no hi tenien res a veure, són empresonades i alguna va morir per les tortures.
El segle XX, amb el pistolerisme i les bombes es passa de la bullanga col·lectiva a l’acció individual?
Apareix l’heroi o el màrtir individual, dels que creuen que s’han de sacrificar per la causa anarquista, però també hi ha la Setmana Tràgica o la vaga de la Canadenca, que són accions col·lectives.
I el pistolerisme, què és molt bèstia, quina lògica té? Tinc la sensació que a vegades en aquesta ciutat sembla que ens hàgim tornat tots bojos.
Per això aquest llibre. És que Marx, Engels, Trotski i altres revolucionaris es fixen en Barcelona. Quan ara es diu que hem posat Barcelona al món ja feia molts anys que hi era. Hi havia gent que hi sentia fascinació. Barcelona era coneguda com la ciutat de les bombes.
El llibre acaba el 2019. Una bullanga sense morts és una bullanga?
El que hi va haver va ser una explosió de violència, entre policia i manifestants, en què tots els dos bàndols van intentar que la cosa anés a més. Al revés de l’1 d’octubre, en què al matí es va vorejar la tragèdia, el 2019 sembla com si hi hagués prou seny perquè no hi hagués cap mort. També és cert que les forces policials no tiraven amb bala, al revés del que va passar al segle XIX. El procés independentista és un intent de revolució, i hi ha poquíssimes revolucions sense violència i sense sang. Hi ha gent que ho diu, és que hi hauria d’haver hagut sang. El que penso jo és que en un país amb una renda per càpita de 30.000 euros difícilment es pot produir una revolució.
Cap bullanga ha triomfat. El poder sempre s’ha imposat.
Cap bullanga ha triomfat però sí que ha fet canviar coses. La mort de Ferrer i Guàrdia, per exemple, va fer dimitir el president del govern d’Espanya. Gairebé sempre que hi ha hagut algun aldarull ha hagut de dimitir un president del govern d’Espanya.
Catalunya té prou força per fer triomfar una revolució?
L’Estat és molt poderós i està molt armat. I és l’Estat i l’establishment que està a favor de mantenir una situació.
I tornant a l’inici i el seu vincle amb la professió de periodista, les bullangues periodístiques com les veu?
Vist des de fora, el que m’estranya és que en una situació tan fumuda no hi hagi una acció de protesta conjunta, una moguda forta, dels treballadors de la informació, que ho són. La professió, com tantes coses està dividida però passa també en general. Un dels problemes és que la professió està dividida perquè en general una de les grans conquestes que ha tingut el capitalisme és haver aconseguit implantar l’individualisme de tal manera que els companys de feina, en el periodisme i on sigui, ja no són companys sinó que passen a ser competidors. El sindicalisme s’ha desprestigiat.
Hi ha sindicats que s’ho han guanyat.
Potser sí, però aleshores hi ha espais més radicals però no els volem.
Tornem a allò dels 30.000 euros.
Efectivament.
L’instint periodístic per bussejar en la història
Els bons periodistes tenen nas. Els millors, un cop s’han jubilat, mantenen en plena forma aquesta condició innata d’interessant-se per les coses que passen i, després, la dèria de voler explicar-les. Andreu Farràs és un d’aquests. Va pel món preguntant-se el perquè de les coses que l’envolten, buscant significats i relacions entre els esdeveniments que transcorren al seu voltant. I així va ser com la revolta als carrers de Barcelona arran de la sentència als líders polítics i socials de l’independentisme el va portar a preguntar-se per quin motiu la capital del país s’inflama periòdicament, i de manera recurrent, contra el poder establert. Amb les eines d’historiador i la ploma àgil de l’ofici d’escriure notícies, Farràs ha teixit a Roses de foc de Barcelona (Edicions 62) un relat construït a base de llambordes, barricades, foc i bombes, molt de patiment, molts morts, massa, i quasi cap victòria.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.