Llibres

LLUÍS-ANTON BAULENAS

NOVEL·LISTA

“Vam deixar caure la ciutat durant cinquanta anys”

L’autor ha estrenat el premi que Comanegra i Focus dediquen a la novel·la sobre Barcelona

L’obra mostra una visió polièdrica i sovint crítica de la ciutat partint d’una trama a l’entorn d’un nyap arquitectònic molt barceloní

AMB OFICI I TALENT
Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) és un autor amb molt d’ofici i talent. Ha publicat dinou novel·les amb què ha guanyat una dotzena de premis importants i ha estat traduït a una dotzena de llengües. Ha escrit cinc obres de teatre i, a més, és crític literari i traductor. Barcelona és el seu paisatge de referència, on fa moure tot de personatges plens de matisos i, sovint, deliciosament desorientats.

Barcelona, 2003. Jaume Pedrol és un professor de literatura retirat abans d’hora i de mala manera. Després de perdre un amic i una orella, ho deixa tot i acaba treballant en un bar de mala mort del Raval. Allà, per atzar, salva la pell a un personatge tèrbol que està ficat en una teranyina de negocis corruptes. Com a agraïment, aquest home li ofereix una feina en una immobiliària fantasma que es dedica a blanquejar diners. Allà topa amb en Vallès, un vell arquitecte obsedit a comprar tres remuntes i enderrocar-les. Això i molt més forma la trama de Seré el teu mirall, publicada per Comanegra i Afora Edicions.

Les remuntes són com una berruga en un lloc discret, mai t’hi has fixat però, un cop la descobreixes, sempre la veus.
El que per mi és més interessant és per què existeixen les berrugues i com han arribat a créixer i per què no t’has cuida’t prou de tu mateix i no has anat a un dermatòleg. La berruga, la remunta, és el final del procés i el que m’interessa és com arriba a aparèixer.
Va ser el tema que va posar en marxa la novel·la?
Barcelona sempre és el meu tema. I hi ha milers de coses que et poden generar interès i aquest de les remuntes n’és un en què no pots donar la culpa als altres, no és culpa de Madrid, és culpa del concepte de ciutat que van tenir unes determinades generacions. En altres ciutats europees tenen una cura extrema amb el deute amb el passat i quedes parat en veure que a Barcelona hagi passat això, construccions barroeres damunt edificis modernistes, per exemple, fonamentat en la corrupció i les ganes de guanyar diners. Però el que em va impulsar a escriure la novel·la va ser comprovar les maleses gratuïtes que es van fer en aquest sentit, perquè no hi havia un argument econòmic que justifiqués fer tan malament la majoria d’aquestes construccions.
Proposa la teoria del sentiment de culpa dels barcelonins relacionat amb la deixadesa urbana que hi va haver durant uns anys, fins que hi va haver l’efervescència dels Jocs Olímpics i Barcelona es va posar guapa...
Per mitjà de l’argument de la novel·la he intentat preguntar-me la raó de tot plegat. Les remuntes tenen un rerefons econòmic, la deixadesa ja és més difícil d’explicar. Durant cinquanta anys vam deixar caure la ciutat i la culpa és dels barcelonins. Hi ha una psicologia de ciutat vençuda, que estava fotuda i no li importava mostrar una imatge desoladora.
A banda del protagonista hi ha molts personatges ben creats, entre els quals un que, com el Pedrol, busca una redempció...
Al Pedrol li tallen una orella com a redempció, sí, i vaig voler que se sabés aviat. Ell i el Vallès van ser els dos personatges inicials i tots dos busquen la redempció. El Vallès, al final de la vida, per fer una neteja d’imatge dels nyaps arquitectònics que va perpetrar.
Mostra una cadena, o unes nines russes, dels cercles de poder tan habituals a la ciutat, amb quatre poderosos perversos i de diferent calibre...
Peixos grossos que es mengen els petits i també entre ells.
Per què el Pedrol de vegades és sec, segur, contundent, però davant dels poderosos es torna dòcil i fins i tot es pixa a sobre, literalment?
És ciclotímic, és un dels seus problemes, però no ho he volgut justificar.
S’ha documentat gaire sobre el món de les immobiliàries?
Quan ja tens una edat, has passat per tantes immobiliàries que no et cal documentar-te. A més, el protagonista no és un professional real, forma part d’una tapadora, ho sap i no intenta vendre pisos de veritat...
“Barcelona no és una cosa, és una constel·lació de coses que viuen en paral·lel sense tocar-se. I si et proposes travessar nivells, et pot xuclar un forat negre”, hi llegim. Altres ciutats també són així, però, no?
Moltes de les característiques barcelonines, per extensió són aplicables a qualsevol model urbà. Però Barcelona pateix l’esquizofrènia de ser capital d’una nació que no té estat, de ser gran i petita, de mar i de muntanya, cosmopolita i provinciana... Es van acumulant capes d’una manera més irregular de com s’acumularien en una ciutat capital de debò.
“Barcelona està en discussió permanent.” Això sí que és 100% barceloní...
Ara tenim un Ajuntament que està fent molta intervenció pública, que agradarà més o menys, ja es veurà a les eleccions, però que fomenta aquest debat constant sobre el model de ciutat. I aquest debat marca la manera de ser dels barcelonins, que, com va passar realment i recullo a la novel·la, som capaços de muntar una manifestació cívica per protestar contra la continuació de les obres de la Sagrada Família, un fet que no t’afecta directament, però sí que ho fa des d’un punt de vista moral i estètic, i això és d’un hedonisme molt mediterrani.
Ser mediterrani marca...
Ser una ciutat mediterrània i amb port hi dona caràcter i, per mi encara més important, tenir dos mil anys d’història, cosa que Madrid o París no poden dir. Com a novel·lista, tot això m’encanta, com m’agraden, i molt, les altres grans ciutats. Però des de sempre que estic escrivint una novel·la sobre Barcelona perquè és la meva i em cal aquesta relació sentimental. Per crear personatges cal estimar-los i, en aquest cas, Barcelona n’és el principal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.