És un trastorn del neurodesenvolupament que es caracteritza per les dificultats en la comunicació, la interacció social i per la presència de comportaments i interessos repetitius. En diem espectre autista perquè es considera aquest trastorn com un continu, des dels que tenen greus dificultats adaptatives a les exigències de l’entorn fins als que tenen una simptomatologia més lleu que els permet tenir un funcionament vital relativament normalitzat. A l’escola aniria des dels que tenen necessitats educatives especials molt significatives fins als que amb petites adequacions podran desenvolupar una escolarització força normalitzada.

Aquest és un dels principis bàsics, el diagnòstic per si sol no defineix de cap manera les característiques del trastorn d’una persona ni, per descomptat, la mateixa persona. Poden tenir característiques de personalitat ben diferents, igual com de funcionaments intel·lectuals o d’habilitats lingüístiques.

S’ha avançat molt en la recerca i, per tant, s’identifiquen molt millor els símptomes. Abans només es diagnosticaven com a autistes persones amb característiques del trastorn molt extremes. En passar a parlar d’espectre, s’han eixamplat molt els marges que inclouen el trastorn. D’altra banda, s’ha vist que el TEA pot acompanyar moltes altres situacions personals, des de les discapacitats fins a les altes capacitats. I en aquests casos, el trastorn autista és sempre el diagnòstic més important perquè és el que explica millor les dificultats perceptives i d’adaptació de la persona, i és sobre aquestes que caldrà incidir.

El diagnòstic ens informa sobre la manera particular que tenen d’aprendre, de veure el món i d’interpretar-lo. Si el nen fa moltes rebequeries i els pares no poden anar a les trobades familiars, no poden anar al supermercat, no saben per què a vegades es tapa les orelles o té conductes estranyes, el diagnòstic ajuda a entendre els perquès d’aquestes dificultats i, en conseqüència, es pot treballar per procurar minorar-les. Un nen amb TEA necessita un entorn tranquil, organitzat, predictible, segur. Si s’ha d’anar a fer una trobada familiar, com que s’entenen millor les dificultats que té, es poden pensar estratègies de planificació, d’anticipació. Sabem que les conductes s’expliquen quan el nen no entén el que passa al seu voltant; per tant, s’ha de fer l’esforç d’explicar-li amb calma on anirem, què hi trobarem, a qui. En els primers moments se l’acompanya, se li dona seguretat, hi estem a prop, l’anem acostant a poc a poc..., segur que el seu comportament serà diferent. 

Els mestres són els que són a la primera fila en l’atenció als nens i seria absurd negar les dificultats d’aquesta posició. Però, quan aconsegueixen anar més enllà del diagnòstic de TEA i poden pensar que, en definitiva, no deixen de ser nens, les seves capacitats educatives es multipliquen perquè són molt creatius en el disseny d’activitats per facilitar la participació a l’aula. Pel que fa a la formació, em sembla que hem avançat, cada curs hi ha formacions per a grups de mestres, a banda de l’assessorament personalitzat que es pot rebre al llarg de l’any per part del servei educatiu específic que se n’ocupa (Cretdic), o per part dels professionals de l’escola especial, que actuen com a proveïdors de recursos i materials per a les escoles ordinàries.

Són infants o joves que no han desenvolupat adequadament les competències socioemocionals i reaccionen de manera brusca: no tenen espera, no toleren la frustració, no reflexionen i tots comparteixen la característica que no aconsegueixen controlar la seva conducta, la seva resposta a les emocions que els crea l’entorn. Aquests alumnes posen en situacions complicades el professorat, que se sent sol, impotent, frustrat..., fan un pols al sistema i això incomoda especialment.

Si tenim clar que això és així, si pensem que amb la conducta ens expressen que s’avorreixen, que estan malament, que se senten inferiors, o que estan passant problemes emocionals importants i que no saben contenir-se, i entenem els problemes conductuals com una demanda de suport que ens manifesta el noi o noia, segurament això ens despertarà aquest desig d’ajuda i, probablement, la nostra resposta millorarà la situació. En canvi, si el veiem com un maleducat, que vol posar-nos en ridícul, que és un gandul, o que no hauria d’estar a classe, la nostra actuació serà la de pensar que no es pot fer res amb ell i tot es complicarà indefectiblement.

En general, els enfocaments punitius, amb actituds poc comprensives i fent servir aquelles estratègies de tolerància zero, difícilment aconsegueixen reduir les conductes problemàtiques.

Els enfocaments preventius per treballar l’empatia, l’assertivitat, les habilitats socials i les competències emocionals en general, que miren d’avançar-se als problemes, que consideren en tot moment l’estat d’ànim de l’alumne, que planifiquen mesures compartides amb l’alumnat per millorar la convivència, procurant la col·laboració amb les famílies, definitivament milloren les situacions problemàtiques i de conflicte. En general, afavorir un entorn acollidor seria l’objectiu.

El treball compartit i de col·laboració entre el professorat és essencial, ser un equip ben conjuntat i anar tots a l’una ajuda molt. I encara més si està coordinat amb els serveis especialitzats i amb la complicitat i el suport de les famílies.