En el cas de l’adopció, pel fet de tenir ja un fill i d’haver perdut un embaràs gairebé a terme se’ns tancaven portes. La gestació subrogada no és cap capritx, no t’aixeques un dia i dius que vols un fill gestat perquè vols mantenir la línia. Hi passen persones que han patit molt, per exemple dones que han tingut càncer i no tenen cap altra opció. I en canvi ens han criminalitzat molt, ens han dit que hauríem de ser a presó, quan la subrogació és una tècnica de reproducció assistida reconeguda per l’OMS. Això sí, s’ha de fer molt bé, no de qualsevol manera ni a qualsevol preu.

Les gestants passen tests psicotècnics, han de demostrar saber què estan fent. Ja han d’haver estat mares i tenir feina i recursos. Hi ha gent que pensa que s’agafen dones homeless per gestar a canvi de diners, i és fals. En aquests processos també es vetlla pels interessos dels pares i mares d’intenció. En països com els Estats Units estan orgullosos de com fan les coses. Però aquí costa entendre que dones vulguin ajudar altres dones. En el meu entorn de dones –un entorn normal– jo en vaig trobar una que s’hi hauria ofert. Aquesta sola persona, per mi, hauria estat suficient. També vull insistir que en el 90% del embarassos gestats es manté el vincle amb la gestant. És un vincle molt especial, de per vida. La meva filla, per exemple, en parla amb tota naturalitat.

Fa mal que hi hagi dones contra altres dones. De sectors com l’Església t’ho pots esperar, però de les feministes? Fan bandera de la llibertat de la dona per decidir, per tot menys per això. No s’obliga ningú a ser gestant, però tampoc s’hauria d’impedir que ho sigui qui ho vulgui ser. D’altra banda, el nadó d’Ana Obregón no s’assabenta de res, però hi ha nens i nenes que ja són grans, saben llegir i veuen la televisió, i es poden sentir malament amb tanta polèmica. Després quan es parli d’assetjament escolar tothom es posarà les mans al cap.