Llibres

ANNA CASASSAS

TRADUCTORA

“L’Alcover-Moll sempre dinava amb nosaltres”

Hi ha massa llibres i no tinc ganes de fer més soroll. M’agrada molt escriure i he trobat la meva manera de fer-ho, que és traduir
Les vacances ideals són una hamaca i un llibre. I als vespres també llegeixo, la novel·la que em ve de gust, no la que em toca

La professió de traducció és important i fa anys que se l’està valorant més, tot i que encara es publiquen llibres amb traduccions deficients. Hi ha traduccions tècniques que carreguen la responsabilitat d’aconseguir que les instruccions s’entenguin; de jurades que han de ser rigoroses; de publicitàries en què cal adaptar ocurrents jocs de paraules... Les que tothom té al cap quan pensa en traduccions, però, són les literàries. I de tot plegat en parlem amb Anna Casassas, una de les traductores catalanes més elogiades, que viu a França des de fa quinze anys, a la regió d’Arieja, i a qui li agradaria traduir alguna obra de l’italià Curzio Malaparte, però no hi ha manera (editors, quedeu avisats).

Com es passa d’advocada a traductora?
La vida d’advocada no m’agradava gens, és molt dura i molt histèrica. Vaig aguantar però, després de set anys, vaig petar. Llegir m’ha agradat sempre però en aquell moment no m’havia plantejat que traduir pogués ser un ofici. Quan vaig acabar el batxillerat encara no hi havia escola de traductors.
Però ja tenia idiomes, oi?
Sí..., i fills petits. Em vaig plantejar professions per poder-les exercir fora de Barcelona. Tenia idiomes i un bon català. Vaig buscar feina de correctora. L’editor d’Empúries, Xavier Folch, em va fer una prova i... des de llavors.
Fa 33 anys que és traductora, doncs?
No. Primer vaig ser correctora d’originals i el Folch, en veure que escrivia bé, també em va començar a passar traduccions dolentes perquè les arreglés. Passat poc temps li vaig dir que per arreglar textos així, millor que m’ho passés directament per traduir.
Vostè sempre tradueix del francès i l’italià cap al català, oi?
Sí, perquè d’anglès en sé, però considero que no prou per traduir. I de castellà, tampoc [riu]. A mi els idiomes m’han agradat sempre, des de petita, però mai havia pensat que pogués ser una professió. Als nou anys vaig començar a estudiar anglès en una acadèmia perquè soc dels que a l’escola fèiem francès. I també vaig estudiar italià, tot això d’adolescent i per gust, perquè em feia il·lusió. Com el català, que a l’escola només el fèiem com a extra. Vaig anar als cursos d’Òmnium, encara sota el franquisme... I amb la normalització em vaig començar a treure els títols, el C, el D, el K, que hi havia llavors... Quan vaig deixar de fer d’advocada tenia això, uns títols, uns papers que mai m’ha demanat ningú...
En el seu cas, la llengua rica potser li va arribar per via genètica, tenint en compte que el seu pare, Enric Casassas i Simó, va ser president de l’Institut d’Estudis Catalans i, fins i tot, que el seu germà és un poeta molt reconegut...
A casa el català hi era a l’ambient. Enraonant a taula, el meu pare sempre acabava apareixent amb el diccionari per comprovar el que fos i sortir de dubtes. L’Alcover-Moll sempre acabava dinant amb nosaltres, pràcticament cada dia. A casa hi havia aquesta afició domèstica. El meu nivell de català no és un regal del cel, em ve del meu pare. I de la meva mare. Tots dos podien mantenir discussions llarguíssimes sobre el matís d’una paraula, perquè, a més, ell era de Sabadell i ella és de l’Empordà.
Per ser bon traductor s’ha de comprendre bé la llengua de sortida però, sobretot, s’ha de dominar la d’arribada...
L’altra l’has de conèixer prou per poder-ho identificar tot. Però la llengua de la qual has de dominar tots els registres, totes les formes, tots els matisos per poder reflectir el que vols és la teva, naturalment. Hi ha traductors joves que són boníssims, però alguns, o també correctors, en saben molt de llengua estudiada, però molt poc de llengua viva. No n’hi ha prou de saber les normes, cal haver escoltat diferents parles, haver llegit molt...
Pot escollir gaire el que tradueix?
Proposen ells, els editors, ofereixen ells, i tu normalment dius que sí i que gràcies. Això dels autònoms és un patir... Alguna vegada aconsegueixes proposar una traducció i l’accepten, i aleshores és festa major –a mi m’ha passat mitja dotzena de vegades, no més–. I alguna vegada et proposen alguna cosa que has de dir que no, que fins aquí hem arribat.
Per ser un bon traductor s’ha de tenir una sensibilitat lingüística i literària especial. Quins models ha tingut?
El primer model és el pare, evidentment. Era dels de “sempre es pot fer millor”. Reconec que em vaig atrevir a llançar-me al món de la traducció perquè en aquell moment ell era viu i el tenia darrere. Les primers quatre o cinc traduccions, abans de donar-les a l’editorial, les va llegir ell. De seguida va morir, però aquells consells els he aplicat sempre. I després, llegir molt, Vayreda, Ruyra, Bertrana...
Sempre ha estat traductora literària o també ha traduït altra mena de textos?
Faig novel·la, bàsicament. Algun assaig o, dins d’alguna novel·la, algun poema...
De poesia no en tradueix, doncs?
Molt poca. És difícil, depenent del poeta, tot i que és molt divertit. El que passa és que t’ha d’agradar, si no t’agrada el poeta crec que més val no posar-s’hi.
Tot i el cert glamur que, sobretot els darrers anys, ha guanyat la traducció literària, el cert és que no està tan ben pagat com segurament caldria...
Gens. És un desastre. Quan vaig passar de ser advocada a ser traductora vaig baixar el nivell de vida en picat [riu]. Fins i tot, sent corrector et guanyes millor la vida, tot i que tampoc estan ben pagats, però pots anar més de pressa. Per traduir necessites moltes hores. Hi ha algun editor que ha fet una mica d’esforç i ha mirat de posar-se una mica més al dia. Igualment és molt just. En algun moment, entre traduccions i correccions podia viure, ara no.
M’està dient que no pot viure del que guanya traduint?
No, no hi arribo. I això que sempre estic traduint, sempre tinc feina i projectes en cua. No em puc queixar, en aquest sentit. Però sola no podria mantenir-me. El que passa és que és molt maco i, a banda, jo no vull fer traducció tècnica, amb què em podria treure més sou.
Deixem la part econòmica i anem a la part intel·lectual. No tots, però alguns títols fa l’efecte que deu ser un plaer, traduir-los. Digui alguns exemples de títols que li han proporcionat una estona agradable.
Per exemple, em vaig divertir molt amb La concessió del telèfon, del Camilleri. Un dels seus primers llibres, amb una construcció molt divertida, plena de cartes, diàlegs i jocs, no hi ha narrador... O Montedidio, d’Erri de Luca, que va ser un dels primers que vaig fer. Hi ha llibres amb què et diverteixes. Amb altres pateixes, perquè són difícils, però són tan macos... Per exemple les novel·les de Magris, que són molt difícils, molt, però és un goig intel·lectual, no és un joc, però t’ho passes molt bé. I el que sempre vaig citant perquè m’agrada molt és Ànima, de Wajdi Mouawad. També L’últim dia d’un condemnat, de Victor Hugo, que costa molt perquè totes les frases són molt calculades... Hi ha diferents tipus de diversió a fer cada traducció. M’agrada traduir del francès de gent que no són francesos d’origen, africans, algerians, magribins... Són textos més imprevisibles, més variats, les imatges són diferents, una altra melodia que t’obliga a fer una altra cosa; té un plus d’interès.
Però no tot deu ser d’aquest nivell?
No. Després hi ha novel·letes que les fas i prou, i no passa res. I altres que t’hauria agradat fer i has de dir que no perquè tens massa cua... I voldria que quan has traduït un autor, si ho has fet bé, el poguessis continuar traduint tu, perquè és una veu. Però de vegades no pot ser...
També n’hi deu haver de complicats pel llenguatge, d’altres amb una terminologia que demana documentar-se molt, d’altres que no li agraden...
Depèn de la mena de llibre i normalment el lector no ho pot detectar, però alguns demanen molta feina. Un llibre que vaig traduir fa temps per Raig Verd i que m’agrada molt és Catorze, de Jean Echenoz. Un llibret petitó sobre la Primera Guerra Mundial. Hi ha un moment que enumera tot el que porta a la motxilla un soldat de trinxeres i és molt difícil. Aleshores vaig descobrir tot de pàgines web d’aficionats on s’estudia i documenta tot el que duien a les motxilles. Pàgines i pàgines! Ara ho trobes, però abans d’internet hauria mort amb un fragment així. Tot i internet, t’hi pots passar un matí de feina per quatre ratlles de text.
És evident que una bona traducció pot millorar un original però, també, que una traducció deficient el pot esguerrar... Els terminis ajustats i les remuneracions baixes fan que algunes editorials optin per traductors amb poca experiència. Això taca tot el col·lectiu?
Sí. Hi ha algunes editorials que ho cuiden poc i embruta tot el col·lectiu, el de traductors però també tot el món de l’edició. Si exigeixes que un lampista sigui professional, una traducció, una edició, també ho ha de ser. I fa ràbia quan veus que no. Jo seria partidària de poder tornar els llibres mal editats...
Una pràctica encara pitjor són les traduccions automàtiques amb postedició... Encara no són gens fiables, oi?
Com que soc d’una altra època no en sé i no et puc dir gaire cosa, però em sembla un escàndol. La literatura no es pot fer així, es tracta de pensar en l’autor, de pescar els segons sentits, de decidir quina paraula li hauria agradat més...
Vostè és una persona discreta però la seva qualitat professional l’ha fet guanyar alguns premis merescuts com el Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català del 2016. Com es va sentir?
Està bé, sí, però... no vol dir gaire res. De vegades no saps per què te l’han donat a tu, sobretot des que s’ha posat de moda tot això de les quotes... Els agraeixo tots, només faltaria, però el que em va fer més il·lusió va ser el Premi Nacional Joan Coromines [2019], i és d’aquests que et tusten l’espatlla i s’ha acabat [riu]. Potser pel record del pare, que va defensar tant la llengua, i veure que ara jo també he fet alguna cosa per la llengua que ens estimem.
És autora de l’assaig ‘El ritme de la prosa’ (2011), que de fet és la transcripció d’una conferència seva. No ha pensat mai a escriure més assajos o fins i tot ficció?
No. Crec que hi ha massa llibres, que n’hi ha de boníssims, que no ens els acabarem mai i que no tinc ganes de fer més soroll. Penso que no diré res que no hagi dit gent que en sap més que jo. M’agrada molt escriure i he trobat la meva manera de fer-ho, que és traduir.
Com els autors, editors, periodistes culturals, llibreters..., els traductors es passen el temps llegint i treballant amb llibres. Quan té estones d’oci o dies de vacances, llegeix?
És el que m’agrada més. Les vacances ideals són una hamaca i un llibre. I als vespres també llegeixo, la novel·la que em ve de gust, no la que em toca.

Joiosa alternativa

Anna Casassas i Figueras (Barcelona, 1958) va exercir d’advocada uns quants anys però no li agradava prou i, per pura eliminació, en fa més de trenta que és traductora literària. Ha traduït, del francès o l’italià al català, més de dos-cents títols i ha rebut premis per la seva excel·lent feina.

Sempre tradueix amb el llibre de l’original en paper, no en versió digital, i els marca i subratlla i anota tant com cal.

Els darrers títols que ha traduït són El primer home i La caiguda, d’Albert Camus, publicats per Raig Verd i, encara a mig editar, per a Cal Carré, un de Panait Istrati, La domnitza de Snagov, continuació d’Els haiducs, que va traduir per a la mateixa editorial.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.